És la tercera setmana de vaga indefinida. Cal repetir-ho perquè és molt bèstia: els mestres, les persones que més hauríem d’agombolar (juntament amb la gent de sanitat i els bombers, la trinitat dels essencials), han hagut de fer vaga per reclamar un sou digne, per reclamar personal, que baixin les ràtios a les aules per poder atendre la mainada, que les instal·lacions… en fi, les instal·lacions: que els nanos no es congelin a l’hivern ni es torrin quan arriba la calor, tot tan bàsic i tan clar i tan necessari que no hauria de caldre que ho demanessin perquè ja ho haurien de tenir (que si ho tenen ells ho tenim tots, aquesta evidència de les coses primordials). Els mestres han hagut de fer vaga i en fan.

Indefinida.

Ara mentre escric, al nord (samarretes grogues) voten el possible acord i al sud (samarretes verdes) han acampat perquè reclamen que la conselleria del ram s’assegui a negociar. Són a la plaça de la Mare de Déu de València. Tendals de colors, cartells de colors, megàfons, guitarres, una ràdio, tenacitat.

I amb els colors, i la música, he recordat una entrevista que vaig llegir la setmana passada, i això que hi deia una de les mestres que hi sortia: “La vaga d’ara és molt més alegre que la que nosaltres férem.” I diuen més: “És millor que la del 88.”

Em va impressionar, aquella entrevista. Per moltes coses. No m’agraden gaire les lectures obligatòries, però si m’accepteu la contradicció (“les meves contradiccions són les meves esperances”, Joan Fuster) diré que aquella entrevista ho hauria de ser, d’obligatòria. Llegiu-la, si us plau. Pensem-hi. Parlem-ne.

Dídac Delcan, d’El Diario.es, es va trobar amb tres mestres que per edat ja no n’exerceixen. Totes tres van participar en la vaga educativa de l’any 1988 i la recorden vivament. I l’evoquen. I comparen. Plantejada així només, la cosa podria semblar un exercici de nostàlgia, el típic repetir que el jovent d’avui dia pots comptar i que nosaltres sí que sí. Tantes vegades com ho devem haver vist i sentit, això, i en tantes èpoques i contextos. Tantes vegades que no són ara. Perquè en aquest cas les tres mestres de l’entrevista fan el contrari. Gens de nostàlgia, gens de menysteniment envers l’actualitat, la realitat, les noves formes: paral·lelismes i diferències, perspectiva i anàlisi concreta. I d’aquí ve la celebració.

Enumeren, per exemple, algunes de les reivindicacions del 1988 (hores al centre que no siguin lectives i dedicades a formació o coordinació; activitats fora de l’escola regulades i enteses com a part de l’aprenentatge…) i constaten: “Tot això, que ara sembla normal, és fruit d’aquell moviment.”

Elles són Conxa Delgado Amo, Güin, Àngels Martínez Bonafé i Imma Coscollà Girona, i fan raonaments com aquest: “Des de l’esquerra, una de les coses que sovint perdem és el sentit de les victòries acumulades al llarg dels anys. En el pols constant amb el poder hi ha moments d’aturada, de desgast o de pacte, però quan mires enrere i compares el punt d’inici amb el que hi ha ara, t’adones que hi ha hagut un canvi enorme.” I positiu.

(Un parèntesi breu, aquí, per constatar, només, que això que val per a la lluita dels mestres per una escola digna val per a tot.)

Donen valor (el valor que té) a la capacitat que mostra un moviment com aquest per a fer col·lectiu, fer xarxa de gent diferent amb un punt clau en comú i que es dóna suport per a un bé que és compartit. I és important, també, això. Aquest trobar-se i saber que avances braç a braç.

Mantenir una vaga com aquesta és dur. La primera setmana i la segona i la tercera. No sé si us hi heu fixat, però és que, a sobre (a sobre dels menyspreus per part de l’actual, i no per sempre, govern del PPox; a sobre dels diners que cada dia els descompten del sou; a sobre de tot), somriuen. Vull dir que a cada manifestació multitudinària, a cada concentració, a cada assemblea de centre, a tot arreu, hi ha aquesta actitud que no s’improvisa, aquesta manera de fer que és, també, tota una lliçó. Les mestres del 1988 ho resumeixen així: “Ara hi ha una cosa molt important: entendre que la radicalitat no nega l’alegria, ni la bellesa, ni la creativitat. No nega tampoc la projecció de futur ni la capacitat de pensar més enllà del present. I això és un guany preciós.”

Arribats a aquest punt de la història, i en aquest moment, jo potser gosaria dir que no és tan sols que no la negui, l’alegria, és que són germanes. Els colors són importants, en aquesta mobilització. En mostren, també el tarannà. Els colors i la música. Les bandes de música formant part de les manifestacions, les bandes de música com a expressió de tant.

De segur que heu vist el vídeo de l’agressió d’aquell policia espanyol que empenta brutalment, expressament i amb tota la mala intenció, per l’esquena, una dona que caminava tranquil·lament durant una manifestació. Com que tenim mòbils i tenim xarxes, la realitat no ens queda per força reduïda als silencis que ens hi vulguin imposar, a les suades versions oficials que sempre fan voltes al mateix concepte (i que aquí seria pobre-policia-agredit-per-salvatges-amb-samarretes-verdes). Ara ho podem veure i ho hem vist. Sabem que és una mestra jubilada, de seixanta-vuit anys, i que ha posat la denúncia. Segurament no espera que sancionin l’agressor, però l’ha posada. Per fer-ho públic. Per mostrar que no s’arronsa.

L’actitud explica coses i això els mestres ho saben més bé que ningú. Els mestres que l’altre dia, amb perfecta coordinació de banda, seguint el compàs com si ho haguessin assajat durant setmanes, davant d’una filera de policies espanyols disfressats amb les porres i els cascs i la faramalla que duia el bàrbar de l’empenta, tocaven, una vegada i una altra, trombes i trompetes i saxos i timbals i clarinets, la marxa imperial de Star Wars.

Que no sé si aquells policies captaven o no la ironia, però que és igual: en realitat, els mestres tocaven per a nosaltres. Perquè ho sentíssim. Perquè ho veiéssim.

Tota una lliçó.