Ara fa un any va néixer Som Habitatge amb la intenció de defensar els interessos de propietaris i llogaters en plena crisi d’accés a l’habitatge a Catalunya. Pensàvem, i el temps ens ha donat la raó, que aquesta veu era necessària per a rebatre unes polítiques del tot desencertades, per a combatre un relat interessat basat en la criminalització del dret de la propietat i per a aportar solucions a un problema que, malauradament, avui és la principal preocupació dels catalans. Hem de dir, tanmateix, que no esperàvem un nivell d’agressivitat tan intens contra la nostra associació: hem vist que fem nosa i que ens volen silenciar, i això, en democràcia, no hauria de ser acceptable.

Alguns, fins i tot, pretenen de dir-nos a qui podem representar i a qui no podem representar. Som Habitatge, com no pot ser d’una altra manera en un estat de dret i democràtic, decidirà, dirà i farà allò que consideri oportú. Únicament ens devem als nostres associats i als nostres principis. Nosaltres, a diferència d’uns altres, no rebem subvencions ni en volem rebre. Només ens financem amb les quotes dels associats, la majoria dels quals són petits tenidors. Per cert, la persona que signa aquest article viu en habitatge de lloguer i no per això em sento menys representada que algú que visqui en un pis o una casa en propietat.

Precisament pel fet de ser llogatera, sé molt bé què vol dir buscar pis en un mercat tensionat, pagar cada mes una renda elevada, conviure amb la incertesa de la renovació del contracte i veure com l’accés a un habitatge en propietat s’allunya cada vegada més per a les classes mitjanes i treballadores. I, com jo, molts altres associats de Som Habitatge viuen també en habitatges de lloguer. No parlem de fora del problema: també el vivim. Però allò que no compartim és que el debat s’hagi de construir sobre una contraposició artificial entre propietaris i llogaters, com si fossin dues categories socials impermeables. Molts llogaters aspiren legítimament a ser propietaris algun dia. Molts propietaris han estat abans llogaters. I molts petits arrendadors són famílies que han destinat anys d’estalvis a adquirir un habitatge que forma part del seu patrimoni, de la seva seguretat vital i, sovint, del projecte familiar que han pogut construir amb esforç.

Per això defensem el dret de la propietat privada. No com una consigna ideològica, sinó com una garantia bàsica d’una societat lliure, estable i jurídicament segura. L’habitatge és una llar, sens dubte. Però també és un bé jurídic, un actiu patrimonial i una propietat legítima. L’habitatge és un dret, sí; i també és una realitat econòmica i jurídica reconeguda pel nostre ordenament. Aquestes dues dimensions existeixen alhora i una política d’habitatge madura no pot fer veure que l’una elimina l’altra. Quan un llogater diu “casa meva”, encara que no sigui legalment seva, expressa una realitat vital que mereix respecte: hi viu, hi arrela i hi desenvolupa la vida. Però això no elimina el fet que hi hagi un contracte, una propietat legítima i unes obligacions recíproques. I si defensem de veritat la propietat privada, també hem de defensar que, quan un contracte de lloguer expira d’acord amb la llei, el propietari pugui recuperar lliurement el seu habitatge. Això no és anar contra els llogaters. És defensar un marc de confiança. Sense seguretat jurídica, molts petits propietaris deixen de llogar. Sense confiança, es retira oferta del mercat. I sense oferta suficient, els preus no baixen. És una realitat incòmoda, però elemental.

Sabem que hi ha llogaters en una situació difícil. Hi ha famílies que pateixen per trobar un habitatge assequible, persones que voldrien estabilitat residencial i joves que tenen moltes dificultats per a emancipar-se. Aquesta realitat existeix i mereix solucions serioses: més oferta, més seguretat jurídica, més incentius perquè els habitatges surtin al mercat i més ajuts directes. Però també existeixen milers de propietaris que experimenten impagaments, procediments judicials interminables, impossibilitat de recuperar l’habitatge, desperfectes i una sensació de desemparament. Alguns depenen d’un lloguer per a pagar una hipoteca, complementar una pensió, ajudar els fills o sostenir l’economia familiar. Val la pena de recordar que Barcelona és una ciutat on nou habitatges de cada deu són en mans de petits propietaris i on el conjunt d’actors amb més de vint-i-cinc referències, incloses les administracions, no arriba al 0,3% dels titulars. Totes dues realitats, la dels llogaters i la dels propietaris, coexisteixen, i una política d’habitatge madura no pot protegir una vulnerabilitat creant-ne una altra.

I aquí és on cal situar la responsabilitat principal: en les administracions públiques. Són les administracions les que han de construir més habitatge públic, mobilitzar sòl, ampliar-ne el parc assequible, donar suport a les famílies vulnerables i oferir garanties als propietaris quan l’inquilí no pot fer front al pagament del lloguer. Quan una família no pot pagar, la resposta no pot ser traslladar el problema íntegrament a un altre particular. Hi ha de respondre l’administració, com diu la llei.

Aquesta és la realitat complexa, però hi ha qui ha volgut simplificar la crisi de l’accés a l’habitatge com un conflicte entre propietaris i llogaters. La conflictivització de la crisi és un marc ideològic idoni per a algunes opcions polítiques que viuen electoralment del problema i, per això, no tenen gens d’interès a trobar-hi cap solució. Tanmateix, nosaltres no tenim gens d’interès a conflictivitzar res. No volem eternitzar el problema. Al contrari: la crisi d’habitatge és prou greu i afecta massa gent per a frivolitzar amb aquesta qüestió i intentar d’esgarrapar quatre vots aquí o allà. Per això, cal que tots els actors implicats, de l’administració als propietaris, passant pels llogaters i totes les entitats vinculades al sector de l’habitatge, ens posem d’acord en tres coses ben senzilles. La primera és fer un bon diagnòstic de la situació i de les raons que ens han dut fins aquí. Hi ha prou evidències i estudis rigorosos que ens hi poden ajudar.

La segona cosa en la qual ens hem de posar d’acord és quin mercat habitacional volem. Nosaltres optem per un mercat de compra-venda i de lloguer just, estable, amb els preus assequibles i amb molta oferta, amb drets i deures clars per a propietaris i llogaters que generin un marc de confiança. Finalment, el tercer vector en el qual ens hauríem de posar d’acord és el de les mesures que han de propiciar el mercat habitacional que volem. En aquest darrer apartat, és clar, hi ha l’avaluació de les mesures que s’han adoptat i la derogació eventual, si han estat un fracàs. I creiem sincerament que la majoria de mesures que s’han pres no han funcionat: hi ha menys oferta que mai a un preu més alt que mai. No és una opinió, sinó una evidència.

Per això, volem allargar la mà a tothom per buscar plegats una solució a la situació que afecta tanta gent i que té tantes derivades. Estem segurs que, si aparquem el sectarisme i el partidisme, podrem començar a avançar. La societat catalana s’ho mereix i nosaltres tenim idees i propostes. Som-hi?

Lucía Aguirre és portaveu de Som Habitatge