Menú 100% Peyu amb postres sinceres

  • De ‘El búnquer’ a “L'il·lusionista”, passant per les cabres de Muntanyola i els seus formatges

Martí Estruch Axmacher
05.12.2022 - 21:40
Actualització: 06.12.2022 - 17:03
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aperitiu

Fa temps que els desplaçaments amb cotxe que fem en família tenen El búnquer com a banda sonora fixa. Incapaços de consensuar gustos musicals comuns, miraculosament hem trobat pau i treva en la veu i les ocurrències d’en Peyu, en Jair Domínguez i la Neus Rossell. Amb pau i treva faig curt, que hi ha hagut dies en què veia la carretera borrosa perquè em ploraven els ulls de tant de riure. Al principi encara censuràvem algunes històries pensant en el més menut de casa, però ara ja ens hem relaxat i confiem que la seva capacitat per discernir entre el bé i el mal no faci necessària la intervenció dels serveis socials.

El búnquer són biografies de perdedors amanides amb humor àgil i fi, històries descarnades que en Peyu i en Jair humanitzen i fan més digeribles, de tal manera que al final són pocs els qui queden fora del búnquer. La Neus Rossell hi posa pedagogia musical i un concurs, i els assistents i els oients un grau de surrealisme suplementari amb les seves preguntes per si calia, que segurament no. El fan de dilluns a divendres a Catalunya Ràdio, de nou a deu de la nit. Escolteu-lo, que riureu. [Final de la primera falca publicitària].

Primer plat

La història de la gossa Laika, el primer animal viu en orbitar al voltant de la Terra, s’acaba justament quan dissabte aparquem el cotxe a Muntanyola, on anem a visitar les cabres d’en Peyu. És un projecte nascut el 2020 en què un ramat de cabres alpines viuen felices i contentes a mil metres d’altura mentre dues veterinàries reconvertides a pastores, munyidores i formatgeres treballen de sol a sol per guanyar-se un jornal. Només arribar, quan veus que el gos està engabiat mentre tot de cabres campen lliurement entre els visitants i una ovella que no sap que ho és mira de muntar una cabra, ja comences a intuir que allò no és ben bé una granja com les altres.

Avui en Peyu no hi és, però aquest ramat de cabres i els formatges són una de les seves passions. La Xen ens assegura que, com a bon heroi del bricolatge, ell és l’encarregat de fer i refer els tancats del corral i qualsevol altre arranjament que calgui fer. Un cop desengabiat, el gos que ens fa una demostració de pastura és el Drop. Ovelles amunt i ovelles avall, ara a la dreta i ara a l’esquerra, impressiona veure el grau de precisió de l’un i el d’obediència de les altres. Després d’haver comprovat que les cabres, o almenys les cabres d’en Peyu, que estan totes batejades i tenen nom de pila, són animals altament sociables que es deixen acaronar sense protestar, arriba l’hora de tastar els formatges. Un mató que es diu Matona, un semicurat que es diu Bellavista, un tendre que es diu Capri en honor a l’humorista, i un altre de tendre amb farigola que es diu Ausetà, tots boníssims. Tasteu-los, que xalareu. [Final de la segona falca publicitària].

Segon plat

Diumenge, poc abans de les cinc de la tarda. La cua de gent que espera per entrar al Teatre Borràs gairebé arriba fins a la Via Laietana. Barreja d’edats i segurament de gèneres. Un grup nombrós provinent de Muntanyola fa pujar de cop la quantitat i la qualitat del català que es parla al centre de Barcelona. Tothom a l’expectativa per comprovar el nivell de sofisticació dels trucs de màgia d’en Peyu a la seva nova obra, “L’il·lusionista”. Sense descobrir els secrets de l’obra, ni encara menys qualificar el nivell dels trucs, sí que puc dir que hi ha varietat, amb números d’escapisme, mentalisme, fregolisme, levitacions, aparicions i desaparicions… Alguns encara per polir i uns altres per perfeccionar, però segur que el Mag Lari tampoc va néixer ensenyat.

Un dels elements que apareixen entre truc i truc són els monòlegs. Polits i treballats, aparentment fàcils, ben travats, divertits, originals. Tot i que darrerament hi ha hagut una mena de boom de monòlegs i monologuistes, aquest és un art que no és a l’abast de tothom. Joan Capri el dominava, certament, però és d’una època i segurament no agradarà tothom. Un altre referent és l’enyorat Pepe Rubianes, gran entre els grans, capaç de transportar-te a la selva africana  i en pocs minuts traslladar-te a una processó de Setmana Santa a Andalusia per acabar ballant amb una mulata a l’Havana. En Peyu també té aquest do d’explicar històries i fer-te-les viure, anar-se’n per les branques sense caure, imitar personatges i treure un suc inesperat de situacions aparentment mundanes i trivials. A més, i el detall no és menor, ho fa amb autocentrament nacional i des de fora de Barcelona. Escolteu-lo, que riureu. [Final de la tercera falca publicitària].

Postres

Les postres no són d’en Peyu, són meves: rieu tant com pugueu, que el riure elimina l’estrès i és un potent antidepressiu, com el sexe. Quan riem el nostre cos segrega serotonina, l’hormona de la felicitat, i per això ens sentim millor. [Això no és una falca publicitària, és un consell honest i sincer, tant o més que les tres falques anteriors].

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes