“01110100 01100101 01110011 01110100 01101001 01101101 01101111”: el “T’estimo” del segle XXI. Els darrers anys la tecnologia s’ha filtrat en totes les facetes de la vida dels humans, fins al punt que lligar amb robots ha deixat de ser digne d’una pel·lícula de ciència-ficció. Les aplicacions que permeten crear una parella virtual a mida -amb més o menys aparença humana- han arribat per a quedar-se. I tu, ja has decidit quina prefereixes?

Tot i que la intel·ligència artificial en aquest tipus d’aplicacions encara es troba en l’etapa del flirteig -la relació entre els humans i els robots tot just acaba de néixer- ja ha suposat un debat entre els experts. Sense anar massa lluny, aquest any Leon Ciechanowski ha liderat l’estudi experimental In the Shades of the Uncanny Valley, que busca analitzar aquest tipus d’interaccions. L’investigador i el seu equip, de la Universitat Kozminski de Varsòvia, han arribat a la conclusió que les persones tendeixen a confiar més en els bots a mesura que aquests s’humanitzen. Ara bé, quan arriba el punt en què semblen massa humans, els usuaris comencen a sentir-hi un cert respecte: “una amenaça a la identitat humana”.

Les converses que actualment es poden tenir amb un bot disten molt de les que es tindrien amb una parella de carn i ossos. La manca de reciprocitat és un dels factors que més hi influeix. La Julie podrà ser una parella feta a mida, però mai no podrà respondre si li agrada la pizza -dirà: “entenc la pregunta, però no sé si m’agrada”-. Per no mencionar que no tindrà mai una cita en una pizzeria! Perquè… realment hi ha intel·ligència darrere aquesta artificialitat?

 

La dificultat per establir vincles no només es dóna per la incoherència dels missatges, sinó que la impossibilitat de conèixer qui hi ha darrere la pantalla és un altre factor per la poca implantació d’aquestes aplicacions. Per molt que Boybot sigui d’Oklahoma, mai no podràs creuar l’oceà per veure’l.

Una generació emergent

Sentir-se sol és una de les grans pors dels humans, deia el sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) al seu llibre Amor líquid. Per tal d’omplir aquest buit -i, moltes vegades, per la pressió social que comporta tenir parella- la tecnologia és una aliada. Recentment, noms com Tinder, Grinder o Meetic ja formen part del nostre dia a dia. Tots ells es troben ja en una fase de normalització.

Un component essencial del seu èxit és “la rapidesa i eficàcia de les relacions que aquestes aplicacions ajuden a establir”, tal com diu David Dueñas. El sociòleg afirma que les apps faciliten la connexió entre els usuaris perquè ambdues parts busquen el mateix: “Es crea una sinèrgia que facilita que segueixin parlant”. A la vegada, permeten complementar “el món digital amb el presencial”, ja que com apunta el psicòleg Jordi Bernabeu, “quan ens coneixem a través d’una xarxa, després ho necessitem fer cara a cara”. Aquest component físic les parelles virtuals no el permeten.

Abans que la generació millennial fes acte de presència, el procés d’enamorament seguia uns patrons diferents. El fet que els joves hagin tingut accés a la tecnologia durant la seva socialització ha provocat el trencament del tabú que fins fa poc encara existia. En canvi, per a generacions anteriors, recórrer a aquestes apps depèn tant de les circumstàncies del moment en què es troben com de la facilitat de moure’s entre les xarxes socials i Google Play.

Matt Homann, la història d’un emprenedor

Matthew Homann s’acabava de divorciar i estava cansat de les preguntes dels seus familiars i amics sobre quan refaria la seva vida. Després d’assistir a una marató d’start-ups, va decidir presentar la seva pròpia idea: Invisible Girlfriend/Boyfriend, que va resultar ser la guanyadora de la competició. Amb ella, volia ajudar totes aquelles persones cansades de ser jutjades pel seu estat amorós. Així, podrien construir la seva història sense que ningú els demanés cap més explicació.

A diferència d’altres bots, els boyfriends i girlfriends tenen un equip humà darrere que s’encarreguen de respondre els usuaris amb missatges coherents i personalitzats. Aquest equip treballa de forma anònima, característica que també preserven les seves “parelles”.

“Les persones que utilitzen el servei saben que la persona que han creat no és real”, afirma Homann, ja que l’aplicació avisa de les condicions que comporta la relació virtual. Una altra d’elles és que, actualment, només els usuaris dels Estats Units i altres llocs puntuals com Edimburg i les Bahames poden fer-ne servei.

Tot i que en Matt és l’impulsor de l’aplicació, no creu que sigui possible enamorar-se del seu bot: “No hem vist cap indici que demostri que la relació amb un Invisible Girlfriend o Boyfriend s’hagi dut a terme”, diu.

 

Multiculturalitat digital

Les parelles virtuals no han acabat d’arrelar a la societat europea. En canvi, en la cultura estatunidenca i nipona -on la tecnologia es troba molt més integrada- l’ús d’aquestes aplicacions està més estès. No es pot entendre la seva implementació sense contemplar fenòmens com la síndrome Hikikomori, un trastorn caracteritzat pel “comportament asocial i evitatiu” que porta a aïllar-se de la societat i que emergeix, en molts casos, per l’ús abusiu d’Internet i els jocs online.

L’avenç arriba fins al punt que, en aquestes cultures, els robots eròtics han adquirit una nova dimensió. Han passat de ser simples nines inflables a proporcionar també trets de personalitat que simulen persones reals. En són un exemple els humanoides com l’Harmony -apareixia el passat maig al programa No pot ser!– que ha estat creada a mida per a satisfer les necessitats dels seus usuaris.

 

“Les xarxes haurien de servir per afavorir les relacions, no per fomentar l’aïllament”, afirma Bernabeu. L’expert en abusos de les TIC en joves i adolescents diu que “el futur en aquest àmbit ha de passar per la regulació ètica, sense permetre que l’artificialitat domini la naturalesa”. Això s’evita creant normes de convivència en l’entorn digital. I és que la tecnologia només enganxa quan s’utilitza com a “refugi dels problemes” i, per tant, “se’n fa un mal ús”.

Per molt que no siguin nines, aquestes apps permeten crear als usuaris les seves parelles amb el cos que desitgen. A banda de la llargada del cabell o del color dels ulls, la bot Julie ofereix la possibilitat d’escollir la mida dels pits i l’amplada dels malucs. L’estètica de la pornografia anime concorda amb la imatge de Virtual Girl Augmented Reality. L’empresa creadora traspassa les línies vermelles del que a la vida real és ètic, fins al punt que inclou l’opció de poder colpejar la noia. Si aquests comportaments tenen cabuda en les aplicacions virtuals, quines són les relacions que volem a la vida real?

El futur en aquest terreny encara és incert i per això als experts encara els és difícil fer pronòstics. Però el que és clar és que, per molt que un bot ens declari el seu particular “T’estimo”, la psicologia ens demostra que l’amor no es pot basar en un simple algoritme.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb