La tragèdia de Max Aub a l’Espanya de Franco

Es reedita cinquanta anys després el testament moral de Max Aub, una obra clau sobre l'anihilació franquista de la cultura i els valors republicans

VilaWeb
Xavier Montanyà
08.11.2021 - 08:42
Actualització: 08.11.2021 - 09:42

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’editorial Renacimiento publica una acurada edició de La gallina ciega. Diario español de Max Aub, amb estudi introductori i notes de Manuel Aznar Soler, catedràtic de literatura espanyola de la UAB, especialista en estudis de l’exili literari. La primera edició es va publicar a Mèxic l’any 1971 i va estar molts anys prohibida a Espanya. “El mal és que aquest llibre no es vendrà a Espanya i quan pugui circular lliurement ningú no sabrà de què parlo”, escriví l’autor. Els anys han demostrat que l’angoixa i el mal presagi que ell tenia fa mig segle, si bé eren lògics, encara no s’han complert del tot.

Coberta de ‘La gallina ciega’.

Aquest testament moral de Max Aub és avui tan vigent i actual com sempre. Primer, pel valor literari i històric, escrit amb llibertat de pensament. Segon, pel que té de testimoni autèntic, moral i visceral dels valors republicans. I, en tercer lloc, per la descripció i denúncia d’aquella Espanya de Franco amb què ell va topar frontalment, l’embrió de l’Espanya d’avui. En les reflexions de Max Aub del 1969, en les seves indignacions i perplexitats sobre l’oblit del passat, els ideals i les obres de tota una generació, hi ha les claus de moltes de les mancances culturals, polítiques i ideològiques que ens imposen actualment.

El 23 d’agost de 1969 Max Aub aterrava a l’aeroport del Prat després de trenta anys d’exili. “He vingut, però no he tornat”, digué a la premsa. En sortir de l’edifici de l’aeroport, el paisatge li féu rememorar el rodatge de Sierra de Teruel, film dirigit per André Malraux, basat en la novel·la L’espoir (L’esperança). Malraux havia combatut com a aviador amb l’exèrcit republicà. Max Aub va ser ajudant de direcció i traductor del guió a l’espanyol.

Des del primer instant fins a l’últim d’aquells tres mesos de viatge per Espanya (el visat no li’n permetia més), Aub s’endinsà en una realitat desconeguda que no és el món on ell va viure, estimar, escriure i lluitar. L’escriptor conserva intacta la seva dignitat republicana, malgrat els trenta anys d’exili a França i Mèxic, i l’internament als camps de concentració de Vernet (Conflent) i Djelfa (Algèria). En aquells tres mesos de la tardor del 1969, l’escriptor republicà viu una tragèdia personal ètica i estètica molt dolorosa, pel xoc entre aquella Espanya absurda i desconeguda per ell i les seves creences, vivències i records.

L’excusa inicial que tenia per a venir era recollir materials per a escriure un llibre sobre el seu amic Luis Buñuel, que ell volia titular Buñuel: novel·la. No el va acabar mai, tot i que hi va treballar fins a la seva mort, l’any 1972, a Ciutat de Mèxic. Ell volia que fos la novel·la de la seva generació. Per contra, d’aquell viatge va néixer, amb perplexitat, ràbia i dolor, La gallina ciega, un valuós testament literari, polític i moral. Potser és l’obra de la seva generació.

Max Aub i Luis Buñuel, puntals d’una generació proscrita.

És un llibre que, llegit avui, ajuda a recuperar el veritable significat de les paraules “exili”, “repressió”, “feixisme”, “república”, “cultura”, “llibertat” i “democràcia”, en contrast amb la realitat de l’Espanya franquista. Max Aub es troba l’any 1969 amb un país fantasma que ja no reconeix, o fa veure que ha oblidat, el seu propi passat. Això origina un xoc moral molt fort en l’ànima de l’escriptor. És un dolor espiritual, profund, no exempt d’ironia o mala llet, que ell va destil·lant sàviament en les set-centes pàgines del llibre.

La gallina ciega. Diario español expressa esplèndidament, per contrast, els valors republicans ideològics, morals i culturals, els ideals pels quals tants van lluitar i van perdre. Una moral que es fa encara més present, més brillant, per contrast amb el desert frívol, turístic i patèticament analfabet que era l’Espanya franquista dels anys seixanta. La narració és molt àgil i amena, a estones amarga i tràgica, sempre profunda i reflexiva, encara que l’autor de vegades ho vulgui dissimular.

Un gegant republicà

Aquell senyor baixet i enèrgic de seixanta-sis anys, desconegut, que un dia d’agost del 1969 sortia amb la seva maleteta per les portes de l’aeroport del Prat, havia estat un dels gegants de la cultura de la Segona República.

Nat a París el 1903 en el si d’una família jueva germano-francesa. Quan tenia onze anys la família es va traslladar a València, on estudià i aprengué a parlar castellà i català ben aviat. A València es casà i fundà una família. La seva feina comercial i la seva vida d’escriptor compromès amb la República es repartiria entre València, Barcelona i Madrid, ciutats on féu molts amics en els cercles intel·lectuals i artístics dels anys 20 i 30.

Militant socialista, i autor d’obres de teatre d’avantguarda i novel·les, fou un membre de la Generació del 27, amb molts dels quals, a més de la literatura i la ideologia, l’unia una amistat fraternal. A València dirigí el grup teatral El Búho, i durant la República i la guerra exercí tasques de responsabilitat cultural. Per encàrrec del govern de la República, gestionà la compra del Guernica de Picasso per a l’Exposició Internacional de París. Malgrat que aquí ja era reconegut com un valuós escriptor, el gruix de la seva obra literària el va escriure a Mèxic. Hi destaquen les obres sobre la República, la guerra i l’exili. Potser la seva obra culminant és El laberinto mágico, una sèrie de sis novel·les sobre la guerra de 1936-1939.

Ataquen amb esvàstiques el mural dedicat a l’escriptor republicà Max Aub als murs del col·legi que porta el seu nom a València.

Per què la gallina cega?

Dia a dia, conversa a conversa, passejada a passejada pels carrers de la seva vida anterior, Max Aub constatarà que ell, com els seus records, i tot allò que havia viscut, ja no existeixen. Malgrat que “roig” és encara un insult, es troba una Espanya que, segons ell, “ha canviat del tot en tot”. Tant que, “no són sols trenta anys d’exili. Fa més: el temps multiplicat per l’absència”. Hi ha molts detalls de la vida quotidiana, moltes desaparicions, molts fantasmes i, sobretot, la ignorància dels més joves que l’afecten profundament. Són tres mesos que viu en un difícil equilibri entre l’emoció dels records i les vivències d’un món que ja no existeix i la tragèdia íntima de constatar-ho, entendre-ho i pair-ho.

Són tres mesos trepidants. Barcelona, Cadaqués, Sitges, Calafell, València, Madrid, el Valle de los Caídos. Desenes d’entrevistes pels principals mitjans de l’estat espanyol. Una experiència nefasta. Es queixa sobretot de la ignorància dels periodistes i que tothom comença preguntant-li: Què li sembla Espanya? Per les pàgines del llibre desfilen, configurant la trama del món cultural de l’Espanya del 1969, entre l’oblit del passat i la hipocresia i frivolitat del present, personatges com Carlos Barral, Carme Balcells, Gabriel García Márquez, Juan Gil-Albert, Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Baltasar Porcel, Joan Ramon Masoliver, Luys Santa Marina, Joan Brossa, Sebastià Gasch, Genaro Lahuerta, Pedro Sánchez, etc. Es reuneix sovint amb editors, escriptors, artistes, crítics i vells amics d’infantesa i joventut.

Max Aub, amb Esther Tusquets, Magda Oliver i Carme Balcells (fotografia: Colita).

És una obra molt coral, teixida amb el fil narratiu d’un mestre que, a la vegada, és un protagonista. Més ben dit, de fet, ell és el gran protagonista de la història. Un protagonista que no es resigna a discutir ni a expressar el seu amarg desencís per què sent i veu. Enregistra converses, pren notes i, de tant en tant, quan l’insomni l’ataca, escriu i enregistra monòlegs seus en la solitud de les cambres d’hotel. Ell veu una Espanya analfabeta culturalment, folcloritzada, orgullosa dels diners que li aporta el turisme, neutra ideològicament, morta espiritualment. I, malgrat tot, segons que constata, alegrement resignada, beneïda pels falsos vint-i-cinc anys de pau franquista i cofoiament provinciana i banal. Una Espanya que renega del seu passat, com si sobre l’oblit i el no-res es pogués edificar res sòlid i coherent. Als seus ulls gairebé tot és misèria i mediocritat intel·lectual.

És molt interessant la reflexió que ell fa sobre el títol del llibre: La gallina ciega. No sap per què l’hi va posar, però li va agradar. Ve de Goya, sí, però no dels dibuixos, sinó de la figura amb els ulls embenats. Podria ser Espanya amb els ulls embenats i els braços oberts cercant inútilment els seus fills. Podria ser gallina cega perquè és l’única que cova els ous que no són seus. O podria ser que la gallina cega fos ell mateix, que els cecs fossin els fills d’aquesta Espanya que potser sempre ha estat així.

“El qui creu en Déu, creu en Franco. Com dos i dos són quatre”

“Aub menteix poques vegades, tot i que inventa molt sovint”, escriu el catedràtic Manuel Aznar en l’estudi introductori. Les intencions de l’autor són molt ben expressades en el pròleg: “No pretenc ni la més mínima objectivitat […] No he intentat ser imparcial. […] Vaig veure, vaig escoltar, dic el que em sembla just. No cerco acords. Un cop més testimoni. No faig més que donar compte sense que m’importin les conseqüències.”

El seu xoc entre el present i el passat ignorat és constant. “Veig una Espanya que ja no existeix.” “Sóc un turista a l’inrevés, visito el que ja no existeix.” “Espanya es va ficar en un túnel fa trenta anys i va sortir en un altre paisatge.” “Això que veig, Espanya, és realitat. Allò que penso que és, que deu ser Espanya, no és realitat.” “No volen saber res del passat. Volen oblidar el que va succeir. No saber.”

Però no sols li fa mal que el passat hagi deixat d’existir. També ha deixat d’existir el present dels escriptors republicans a l’exili. I això li fa molt de mal. Des de Mèxic col·laborava habitualment a Ínsula o Papeles de Son Armadans. El contacte amb joves poetes fa que s’adoni que aquestes revistes que ell creia de referència són pràcticament desconegudes. “La veritat és que som un grapat de gent sense lloc al món. A Mèxic, malgrat ser mexicans, no ens consideren com a tals. Aquí només podem viure muts.” La segona tragèdia personal: el desarrelament.

Una de les coses que més el revolten és la desconnexió amb la joventut, que ell troba despolititzada i buida: “Una joventut que és tan buida que no sent que és buida”. “Cap d’ells no em demana res sobre la guerra civil”. O les opinions –per a ell, mentides– que l’Església es modernitza, cosa que troba impossible. Per contra, escriu com percep el llast del catolicisme en la societat i els joves. I que l’importa ben poc que un capellà parli català o basc si continua essent capellà. Ell no oblida que l’Església va beneir la guerra com una croada franquista. “El qui creu en Déu, creu en Franco. Com dos i dos són quatre.”

Per a ell l’ètica i l’estètica són indissolubles. “Ho repetiré fins a morir, per a mi un intel·lectual és una persona per a qui els problemes polítics són problemes morals.”

Malraux i Aub fan localitzacions per filmar.

Intel·lectuals amics, retrobats i fantasmes

Pel llibre hi desfilen els morts, els desapareguts, els exiliats i molts fantasmes encara vius, però que s’han perdut en el laberint de l’exili o s’han fos en la mediocritat de la societat franquista, sigui mesetària o sigui catalana. Aub retroba alguns vells amics que han complert més de deu anys de presó. Li expliquen que, en sortir, han fet mans i mànigues per a no tornar-hi a entrar i per a sobreviure en aquella realitat que, malgrat que al principi els era aliena, amb el temps s’hi han anat adaptant, diuen.

També coneix personalment autors més joves que ell, com el poeta asturià Ángel González, que en la conversa que transcriu Aub, interessantíssima, li expressa l’amargor dels qui van néixer més tard que ells. González admira la sort que van tenir els de la generació del 27 de créixer en el món lliure i liberal de la República. En canvi, ells, la generació de postguerra, sobretot els fills dels rojos, van ser educats en la misèria moral, contra ells mateixos, sense esperances, mentre alguns vivien a Llatinoamèrica tan tranquils.

“Aquesta és la veritat –reflexiona Aub, finalment–. Què m’he cregut? Que perquè em va anar malament fora de les fronteres, a trenta anys i escaig, puc comparar-me en danys amb aquests que van néixer vint anys més tard?”… “Ells, entre pregària, blasfèmia, iniquitats, vergonyes, mentides, repressions, càstigs, inhabilitacions, multes, desterraments, afrontaments, a pa i aigua van créixer amb la il·lusió d’un món millor, evident més enllà de les fronteres; un món just on vivíem nosaltres.”

“Vinc, però no he tornat”, és una de les frases que repeteix més en aquest viatge de tres mesos. És molt agut quan escriu que, davant certs personatges, constata l’alleugeriment que senten de saber que només hi és de visita. Si s’hi quedés, el seu testimoni republicà a Espanya posaria en evidència tant els franquistes com els antifranquistes. L’opinió i la dignitat de l’exiliat incòmode per a tots.

Aub i Malraux, en el rodatge de l’escena final de ‘Sierra de Teruel’.

Amb qui més s’enfronta és amb Emilio Romero, el periodista i escriptor preferit del règim. Van polemitzar en sengles articles públics, on és palpable l’abisme cultural que els separa. A més, Aub fa una crònica excel·lent, i delirant, d’un film basat en un guió del franquista Romero. L’esbós que en fa, del cinema i el teatre espanyol del 1969, és implacable. Ja no diguem el de la televisió: “Em pensava que la pitjor televisió del món era la mexicana, ara m’adono que és l’espanyola.”

Cadàvers prematurs

Max Aub, valencià d’adopció, mostra sovint el seu afecte pels intel·lectuals valencians i catalans, tant els vells amics del passat com els coneguts en aquest viatge. Valora el treball editorial de Carlos Barral, elogia la intel·ligència i precisió de Gil de Biedma, “una mica més alt que la resta”. Remarca els raonaments de Baltasar Porcel i els silencis de Joan Brossa. Considera Raimon un símbol de la cançó antifranquista i en el llibre reprodueix un text de Pere Quart en català “perquè li dóna la gana”.

Als anys vint i trenta, Aub havia viscut temporades llargues a Barcelona, on publicava, participava en diverses tertúlies i tenia un bon grapat d’amics. Tot i això, no es nega a tractar amb els adversaris coneguts o nouvinguts. Com Alfonso Cámara Ávila, director de Levante, que li etziba ampul·losament: “El Movimiento és l’opció espanyola a la democràcia.” Es retroba amb el falangista Luys Santa Marina amb qui, amablement, constata que la reconciliació és impossible. Trenta anys després discuteixen les mateixes coses que abans. O de Manolo del Arco, antic anarquista reconvertit en puntal de La Vanguardia Española. També parla amb Joan Ramon Masoliver de qui revela que el seu cosí Luis Buñuel el va fer fora de casa seva quan se li va presentar amb uns papers de Falange Espanyola per a convèncer-lo. I aquesta és la veritat històrica. La de tots, no pas la seva i prou.

André Malraux i Max Aub, director i sots-director del film ‘Sierra de Teruel’.

A Barcelona, en una visita a casa de Sebastià Gasch, ben cordial i amistosa, remarca que parlen del passat com si fos present, excepte quan ell vol saber coses d’uns altres amics que, com ell, es van haver d’exiliar. “Parlem dels desapareguts, no dels morts: de Montanyà, de Millàs-Raurell, què se n’ha fet? No ho sap amb certesa. D’avui no en diem ni una paraula. Per què? No ho sé; sí: per a què? Curiós: no sap, no li importa pas gaire què han esdevingut els nostres vells coneguts. Tancat per defunció.”

Defunció prematura. Il·lustríssims cadàvers en vida. Josep Maria Millàs-Raurell va morir el 1971 a Barcelona. Lluís Montanyà, el 1985 a Ginebra. Max Aub, el 1972, a Ciutat de Mèxic, un any després de publicar-hi el seu monumental testament literari i moral: La gallina ciega. Diario español.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies