El sintagma no és pas meu ni tampoc cap exageració, meres ganes de cridar l’atenció amb superlatius al titular: és així com es coneixen els fets, l’etiqueta que els descriu i els defineix i amb la qual han passat a la història, malgrat els intents (conscients, reiterats, indignes) d’esborrar-ne el rastre: la massacre de París.

Més de dues-centes persones assassinades per la policia als carrers de París. A trets, a cops, ofegades al Sena. Entre dues-centes i tres-centes i quina angúnia que fa haver d’acceptar que la variant sigui tan àmplia (encara ara no se’n sap el nombre exacte i, per tant, tampoc no se’n coneixen els noms: més que desapareguts, són esborrats).

El 17 d’octubre farà seixanta anys.

Només seixanta anys.

Els fets són crus, brutals, dolorosos de saber. Encara faltava un any sencer perquè s’acabés la guerra d’Algèria. A París es va decretar queda. No pas per a tothom: només concretament per als treballadors algerians i en general per als musulmans. Un “en general només”, per tant. També les cafeteries regentades per algerians tenien horari restringit. I es va convocar una manifestació de protesta. Pacífica. Milers de persones. Ni tan sols duien pancartes. Famílies senceres avançant en silenci.

El prefecte de París, un criminal anomenat Maurice Papon, hi va enviar set mil policies. Amb carta blanca per a fer córrer la sang. Porres, pistoles, metralladores.

Metralladores.

L’any 1961, a París.

Va ser una carnisseria. Cossos estassats a les voreres, llançats al riu de qualsevol manera. Hi va haver més de deu mil persones detingudes, colpejades, torturades, internades al palau d’esports i a l’estadi Pierre de Coubertain.

París va quedar muda. No pas de la impressió, de la indignació davant de la matança, sinó d’indiferència. L’oficialitat va decretar silenci, la premsa ho va acatar, a la població ja li va anar bé, i entre tots van establir que allò, aquella atrocitat, no havia succeït. Per al govern de Charles de Gaulle, tot plegat havia estat un “afer secundari”.

La censura va caure implacable sobre les poques obres que van gosar denunciar la aquells fets sagnants. Qualsevol suposat, futur, intent d’investigació va ser tallat d’arrel per la llei d’amnistia que De Gaulle va aprovar l’any 1966 i on quedaven inclosos, atenció, els “actes comesos en el marc d’operacions policíaques administratives o judicials”. El responsable directe de la massacre, per tant, aquell sinistre Maurice Papon, mai no va ser jutjat per això. Als anys vuitanta el van fer ministre d’Economia. Després es va saber, arran d’un article de denúncia a Le Canard Enchainé, que, durant la Segona Guerra Mundial, havia participat en la deportació de 1.645 jueus de Bordeu a camps d’extermini nazis. Passades pràcticament dues dècades, finalment, el van tancar a la presó. Hi va passar tres anys.

Hi ha vegades que em foto ràbia a mi mateixa, i aquesta n’és exemple: com pot ser que no en sabés res? Com pot ser, si em considero una persona més o menys desperta, interessada pels afers del món, la història, la humanitat, etcètera? Com pot ser que no n’hagués sentit parlar mai?

No tinc resposta per a aquestes preguntes que burxen. I que la massacre hagi estat tant de temps, dècades, oficialment negada, no em serveix d’excusa. Malament rai, si tan sols coneguéssim la història per les versions oficials, malament rai.

Per sort, però, hi ha la literatura. Que no és història, cert, però que ens l’explica. Ens n’avisa. Assenyala els punts roents que no hem pogut o no hem volgut o no hem sabut veure i hi alça un poema, un conte, una novel·la.

De vegades ho fa, i en ella perduren. “Si voleu viure o reviure les crisis de la història del vostre país, no ho dubteu, llegiu bones novel·les negres”: ho diu l’escriptora i historiadora francesa Dominique Manotti, i és amb aquesta citació, precisament, que Àlex Martín i Jordi Canal obren el pròleg de Crims per a la memòria, de Didier Daeninckx. L’han reeditada a Crims.cat, en l’esplèndida traducció que ja n’havien fet Carme Geronès i Carles Urritz, precisament per commemorar els seixanta anys que fa de la massacre. Per tornar-nos-ho a explicar. Per tornar-nos a oferir la possibilitat de saber i de llegir en català una obra important de la negror literària europea. Aquí, tal com raonen els editors, el passat no hi és mer decorat per a la trama sinó que, des de la ficció, la ficció documentada, es narren els esdeveniments més foscos de la història oficial, els silencis i les mentides, per tal de cercar arrels als problemes contemporanis.

Perquè és cert que no cal que la literatura serveixi per a res, però de vegades ho fa.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.