Marchena

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

El diari d’estat El País publicava dies enrere una notícia que, oportunament glosada i parafrasejada per un diari digital, esborrona: «Els nervis al Tribunal Suprem han augmentat aquests dies (hi ha més de setanta-cinc magistrats), especialment després de veure les flaqueses i errors de la fiscalia i l’advocacia de l’estat. És per això que un sector de jutges de l’alt tribunal pretén reformar el codi penal afinant-lo amb un delicte concret per poder aplicar penes dures als presos polítics fent-ne una interpretació retroactiva. Un bon grapat de jutges del TS advoquen per una reforma del codi penal per introduir un nou apartat dins el delicte de rebel·lió amb penes no tan dures quan es desacatin resolucions dels alts tribunals relacionades amb els fins de la rebel·lió. Es configuraria així un delicte de desobediència especialment agreujada. Tècnicament consistiria a afegir un article 472bis a l’actual 472 (el qual regula la rebel·lió), per castigar l’autoritat o funcionari públic que de manera ‘greu’ o ‘reiterada’ desatengués els requeriments del Tribunal Constitucional per a qualsevol dels fins recollits en l’actual delicte de rebel·lió (com ara ‘declarar la independència d’una part del territori nacional’ o ‘derogar, suspendre o modificar la constitució’). La gamma de penes que es proposa d’entrada aniria de tres a set anys de presó. La mateixa reforma s’aplicaria al delicte de sedició (article 544 del codi penal, el que l’advocacia de l’estat atribueix als principals acusats del procés).»

Afluixar aquest globus sonda, en ple judici, per tal de salvar el cul de Llarena, Marchena i tot l’aparell judicial espanyol dins la maquinària de l’estat, però que els deixaria en pilota picada davant la noció més elemental d’estat de dret, és una mostra prou eloqüent que és a l’estat, que se li escapen les coses de les mans. Després de tres setmanes, han d’intentar aixecar la moral acusatòria obtenint testimoni, precisament, dels agressors de les multituds de l’1-O i de la burocràcia televident que els dirigia. En aquest sentit, importa poc que les anomenades ‘defenses tècniques’ s’afanyin a demostrar que els dirigents independentistes no van participar en segons què; o que el que van fer no servia de res (com li agrada d’accentuar a un diari d’ara mateix, que renta la cara d’un lletrat del parlament dòcil a les interpretacions del TC; o que l’estat no s’havia despentinat davant la pretesa rebel·lió independentista. Tant se val, dic, que ens portin al toril on les volen tancar Marchena i la seva quadrilla, perquè la qüestió és d’arrel, és radical: som, en efecte, a començament dels judicis, i ja n’hi ha, de jutges del Suprem, que s’avancen a posar-se la bena abans de la ferida sense vergonya ni empatx. Comencen a plegar veles, en efecte, per tal com anticipen l’ensulsiada que els espera a Estrasburg si, tal com assenyala Gonzalo Boye, es demostra que han vulnerat drets reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans: el de llibertat de pensament (article 9.1), el de manifestar un pensament individualment o col·lectivament (article 9.2), el de llibertat d’expressió (article 10.1), el de llibertat de reunió i associació (article 11), el de no ser discriminat (article 14), o que es garanteixi que l’estat no abusa del dret (article 17).

Se non è vero, è ben trovato, però l’estupidesa sobrevinguda a l’estultícia d’origen que han demostrat, davant els jutges, els mentiders impenitents Rajoy, Soraya i Zoido, ajudats pel delinqüent Nieto, va, precisament, en aquest sentit.  Es tractaria de demostrar, via inòpia, que, fet i fet, no en saben re, de cap delicte de rebel·lió o de sedició, cosa que abonaria la pretensió de legislar retroactivament –i a instàncies d’un Suprem en ple merder processual, on s’és vist!– sense baixar del burro de la rebel·lió, a fi de no perdre la cara i pronunciar sentències benèvoles –passeu-me l’adjectiu! (Com ha escrit un diplomàtic escriptor en funcions d’escriptor diplomàtic: ‘[així] la credibilitat de les institucions no quedaria a mercè del que diguessin els magistrats d’Estrasburg’.) De manera que els vint-i-cinc anys de presó es podrien rebaixar, posem per cas, a cinc  i, en quatre dies, tothom a casa, amb una graciosa concessió d’indult –pacte d’estat, pacte amb l’estat–, i aquí no ha passat res. Però sí que hauria passat res, oi tant, que hauria passat: una cosa tan senzilla com que la bastida sencera del poder judicial espanyol perillaria d’esfondrar-se. En conseqüència, els moviments tàctics de la dreta-de-tota-la-vida, amb el neofranquisme mossegant-li els talons, es podrien interpretar –també, retrospectivament– com una maniobra general destinada a garantir que aquell esfondrament no s’endugués l’edifici sencer del règim del 78, que seria oportunament refet amb els maons més autoritaris dintre –només faltaria– de la constitució. Que un sector de l’independentisme de govern en dedueixi la necessitat d’aliances amb uns altres moviments de l’estat per defensar-nos serà legítim sempre que no s’ignori que, aquí, hi ha un moviment arrelat en una demostració de poder propi com la de l’1-O: la pedra de toc de qualsevol moviment estratègic que vulgui comptar amb la participació col·lectiva.

No sé pas què en pensa, d’aquests indicis d’ensulsiada d’estat, l’opinió pública independentista, però jo ja aniria esmolant els ganivets per celebrar una derrota més que anunciada sobre els judicis: no poden condemnar per un delicte inexistent, perquè Estrasburg els deixaria com un drap brut, i han de cercar un subterfugi de picaplets per disfressar el fiasco d’una instrucció processal espúria.  Un fiasco que es voldrà fer passar per banal… sempre que l’independentisme de tots els colors no clavi una altra derrota de campionat a l’unionisme en el seu terreny –les espanyoles– i que, seguidament, remati, en camp propi, el toro esquerp –les municipals. I no comencem, si us plau, amb la cantarella de la ‘unitat’, perquè si res pot restaurar el prestigi de l’independentisme com a alteritat de poder serà, precisament, la capacitat de tornar a demostrar que, sota l’estratègia comuna de l’estat propi, pot muntar audaçment més d’un cavall per servir de mirall a la complexitat social i deixar-se de llepar les ferides autojustificadores. Cosa que implicarà que la dreta, el centre i l’esquerra independentistes mostrin a l’estat, a les forces polítiques espanyoles, a la Unió Europea i al món, que, en qualsevol ocasió, en el camp que es triï, i en tota trinxera, és capaç d’estar en l’avantguarda de l’oposició general a la deriva de l’estat espanyol. N’hi haurà que ho consideraran un retrocés, però tot depèn de l’estratègia dissenyada: si no n’hi ha, o si és merament retòrica, haurem legitimitat el marc mental i formal espanyol. Però si es continua en la línia mobilitzadora i autoorganitzada de l’1-O, s’obriran moltes línies internes i externes d’intervenció que trauaen l’independentisme de la parcialitat en què hom l’ha volgut –i s’ha deixat– situar. I els que voldrien aprofitar-ho per esbossar moltes i diverses repúbliques, com cireres en panera, que vagin fent, però tot haurà de començar aquí, forçosament, a casa nostra, amb una nova demostració de poder irreprotxable (i poc hauria d’importar el significat últim, sinó l’ús que se’n sàpiga fer per assolir els objectius marcats) que accentuï i acceleri la crisi del règim del 78.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.