Artur Mas, ahir al seu despatx (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Cap fred, cor calent (Edicions 62) és el títol del llibre que acaba de publicar el president Artur Mas. Són 382 planes que descriuen el procés català en primera persona. De Junts pel Sí al 9-N passant pel Primer d’Octubre. El llibre s’ha fet a partir d’entrevistes transcrites i ordenades que després Mas ha reescrit personalment en jornades de deu i dotze hores. El resultat és una barreja de crònica política en primera persona amb experiències personals, íntimes, com ara la mort del seu pare i de dues germanes. És un llibre pensat i personal, amb un final sorprenent sobre el futur del conflicte català. VilaWeb va entrevistar ahir el president Mas (1956) al despatx que té al Palau Robert.

Al llibre hi ha un punt d’autocrítica. Expliqueu, per exemple, que fitxeu De Alfonso (que després es fa confident del PP), que no crèieu que l’1-O hi hagués violència (i va ser indiscriminada) ni que un referèndum acabés amb exili o presó. Ingenuïtat sobre qui tenim davant?
—Probablement. I això que jo ja no hauria de ser ingenu. Per tota la meva experiència política, procuro ser-ho poc. Però vaig caient en el parany, o fossa, de la ingenuïtat. Sí que he après una cosa: un dels principals errors que cometem, i la política no n’és excepció, és que et penses que el teu interlocutor actuarà com tu. Quan penses això, normalment t’equivoques.

L’estat espanyol ens sap llegir més a nosaltres, que no nosaltres a ell.
—Ens tenen més apamats. Cert. Però si analitzem els darrers quatre, cinc, sis anys, m’adono que en quatre ocasions els hem guanyat. Passa que no els hem acabat de guanyar del tot. Hem convertit grans èxits en semiderrotes: el 9-N, plebiscitàries del 2015, Primer d’Octubre, i les eleccions convocades per Rajoy. Tenim grans èxits que no sabem gestionar. N’hi ha per a fer-nos-ho mirar.

Per exemple, la crítica principal que feu del post-Primer d’Octubre, quina seria?
—El post-Primer d’Octubre no tenia el nivell de reflexió i de preparació del Primer d’Octubre. Es van posar tantes energies en el Primer d’Octubre que no es va pensar a fons en l’endemà.

Ens vam dedicar a cercar la negociació en lloc d’enviar gent a controlar la frontera. Per què via negociada en comptes de controlar territori?
—Pensem a negociar perquè és l’única manera que nosaltres entenem les coses. Hi ha aquella bonica paraula catalana: ‘entesos’. Venim d’aquesta mentalitat i ADN. El nostre tarannà és parlar i buscar acords. Una altra cosa és que ens trobem amb una altra part que no pensa igual. Ordeno y mando. Y caña al mono, que es de goma.

Al final del vostre llibre descriviu un possible escenari de conflicte, i no de pacte. Diu així: “Hi ha la creença per part de nombrosos sectors sobiranistes catalans que l’únic camí possible acabarà sent el conflicte obert amb l’estat, protagonitzat per una ciutadania disposada a tot o a molt, capaç de resistir la pressió i la repressió de l’estat, i amb una mobilització prou forta i persistent per aconseguir fer realitat l’anhel de llibertat i d’independència.’ Per què el descriviu, i no el censureu, aquest escenari?
—Per què políticament no vull deixar de dir que aquest recurs hi és sempre. Una cosa és que no sigui la meva prioritat. I no ho és perquè crec tenir un coneixement del país prou detallat per a pensar que encara no estem preparats per a un conflicte d’aquesta magnitud. I per a guanyar-lo. Perquè quan vas cap a un conflicte com aquest l’has de guanyar. No és per a anar-lo a perdre. Seria un suïcidi. Però que jo pensi que no som al punt on podríem ser en aquest sentit, no obsta perquè políticament, i intel·lectualment, pensi que segons com vagin les converses amb l’estat espanyol, si els catalans volen arribar a ser independents, aquest escenari no el poden oblidar del tot. Però afegeixo una frase que no heu llegit: ‘No cal dir que un escenari com aquest requereix calcular bé els costos de tota mena, explicar-los i assumir-los, i assegurar-se que el plantejament té sòlides garanties d’èxit i petites dosis d’improvisació.’

I això, parlant clar, és que pot haver-hi morts. Gent que mori per la violència del rival.
—Jo vaig presenciar aquest debat, l’octubre del 2017. Jo no era president, però em convocaven a les reunions. I quan el president Puigdemont i el vice-president Junqueras van veure que l’evolució de l’estat espanyol podia arribar a portar a això que dieu, ells mateixos van deixar clar, tots dos junts i des del primer moment, que no estaven disposats a assumir aquesta mena de conseqüències. Eren els que hi havia davant.

Crítica que faig: i qui eren ells dos per a decidir sobre el meu cos? Qui eren ells per a decidir si jo volia arriscar la meva vida, o no?
—Doncs aleshores jo us faig una altra crítica: si penseu així, heu de posar-vos al davant i no esperar que ho decideixi un altre per vós. Feu-ho, i no espereu les ordres. Ara, jo us ho desaconsellaria. Segurament, no estarem d’acord, aquí.

A la vegada, al llibre us mostreu molt escèptic amb la via negociada. Molt.
—Ho sóc per la consciència que he acumulat. I perquè crec que a l’estat espanyol li costarà molt d’arribar a una solució satisfactòria del conflicte català. Pedaços, encara. Però una solució estructural, els costarà molt. En tinc la prova. Vaig negociar un estatut d’autonomia i l’estat espanyol va trobar la manera de liquidar-lo. I ara seran capaços de resoldre un conflicte de la magnitud actual? D’aquí ve el meu escepticisme. Ara, una cosa és ser escèptic i una altra, intransigent. Jo no vull ser intransigent. Mentre hi hagi possibilitat de diàleg i negociació, m’hi apuntaré sempre.

Parleu d’un referèndum pactat amb dues opcions. La independència i la proposta estatal, quan arribi.
—Com volien els escocesos. De fet, ells van proposar un referèndum amb tres opcions: màxims poders dins la Gran Bretanya, statu quo i independència. Jo ho redueixo a un referèndum amb dues opcions: la de l’estat espanyol (la que sigui que surti d’aquesta taula de diàleg) i la de la independència, que és la proposta del Parlament de Catalunya amb la majoria actual. Quin inconvenient té, això?

Quin inconvenient té?
—Que sembla ciència-ficció. Però té l’avantatge que ningú no podrà dir que no és democràtic, i que no és legal. Cessió que ha de fer el món sobiranista? No donar valor jurídic immediat a la independència. Esperar que es canviïn els marcs legals. Cessió de l’estat? Acceptar que el poble català decideix en última instància.

En aquest referèndum el votant de mantenir l’status quo no hi és representat.
—Estic convençudíssim que a Catalunya aquest votant és molt minoritari. Una molt bona part del món no independentista català en el fons vol una millora de l’autogovern de Catalunya.

Expliqueu que el procés d’independència s’ha d’encapçalar des de fora de la Generalitat. Ho ha de fer el Consell per la República, els partits i les entitats. I que la Generalitat s’ocupi del dia a dia. Per què el lideratge, fora?
—Perquè hem de prendre consciència que mentre no siguem independents la Generalitat de Catalunya és una administració controlada per l’estat espanyol. Ens agradi o no. I no tenim manera d’escapar-nos-en. Si posem la Generalitat davant de tot, l’única cosa que aconseguirem és tot això que hem fet fins ara. Penso que és molt millor anar més clar: la Generalitat ja ha fet tant com podia. Deixem el procés sobiranista a les mans d’aquella gent no controlada per l’estat espanyol. I així podrem passar comptes amb uns i altres. A uns per la manera com governen i els altres per la manera com fan progressar el procés sobiranista. En aquests moments tot és tan barrejat que no se sap qui fa què.

Us hi veuríeu com a president de la Generalitat del dia a dia?
—No. No m’hi veig. No ho vull. No puc dir no a tot, en un moment que Junts per Catalunya encara es va acabant d’articular, però jo he marcat la meva preferència, aquests dies, i no és ni ser candidat ni dirigir un partit. La meva preferència és dedicar-me a les idees i a generar talent polític. No ho fa gairebé ningú. Aquí sí que m’hi veig, jo: alimentant idees i pensament.

Sobretot en el camp de la dreta catalana. O centre-dreta. Després de Lehman Brothers, és un espai que ha quedat superat, descol·locat, sense rumb.
—Segurament. Però pensava més en termes de país. Independentment de la separació clàssica de les ideologies, que no hi he cregut mai gaire. I ara menys.

Sobre les retallades, dieu això, al llibre: ‘Ni jo ni Andreu Mas-Colell vam saber veure que això anava per llarg.’
—Efectivament. Ens pensàvem que el pitjor havia passat. Que serien dos anys durs, i després a respirar. Doncs al cap d’un any i mig està a punt de caure… l’euro! Sencer. El desastre. La tempesta perfecta. I nosaltres amb una embarcació que no tenia ni veles, ni motor.

Vosaltres no vau dir solament ‘retallarem’. Vau dir: ‘Retallarem i ens agrada retallar.’
—No ho vam dir, això. Un polític que fa bandera de retallar es tira un tret al peu. Quan retalles no et vota ningú. Un polític vol inaugurar coses i quedar bé. Això és així. Dit això, és cert, i al llibre en faig defensa, jo a escala personal a l’austeritat hi dono un valor. Com a concepte. Jo no sóc partidari de la despesa fàcil. I crec que el nostre país, tampoc. La pedagogia sobre l’austeritat em va semblar que s’havia de fer. Quin dret tenim de viure avui sense estar-nos de res i empobrir les futures generacions? Jo vaig mirar d’explicar això. I sense èxit. Ho reconec. Sense èxit.

Un dels moments més bèsties del llibre és quan expliqueu que heu d’entrar a l’hospital de la Vall d’Hebron a visitar la vostra germana. Ho heu de fer d’amagatotis. Som enmig de les retallades.
—La germana que s’estava morint. I que es va morir. Ho explico només per una cosa. Vull fer entendre què vol dir presidir un país com el nostre. La gent pressuposa que un president només té privilegis. Totes et ponen i no tens límits. Reverències i portes obertes. Això no és així. Hi ha privilegis, sí, però hi ha servituds. Per exemple, aquesta: totes les persones ingressades a la Vall d’Hebron podien ser vistes, i podien visitar els familiars a les hores que tocava. Jo no podia visitar la germana en aquells moments. Sabia que anant allà, segons com, provocava reacció de gent emprenyada amb les retallades. I quan hi entrava veia els cartells que hi havia sobre mi, i la meva família, que eren de guapo cap amunt. I m’autolimitava, sí, en les visites.

Expliqueu que Artur Mas no tenia mútua mèdica, en aquells moments. Tot a la pública.
—No tenia mútua. Dels pocs polítics que no he tingut mútua mèdica en aquest país. Incloent-hi gairebé tots els d’esquerres. Només me n’he fet quan he sortit de la presidència. Ara sí que en tinc. Ho he fet perquè no vull que anant al sistema algú es pensi que em dispensaven tracte de favor. Si un dia tinc una cosa greu, cap a la pública. On he estat sempre. Coses petites, a l’altra.

Del 9-N hi ha un detall que impressiona. Les paraules que un ministre us diu poc després, a vós: ‘La reforma del Tribunal Constitucional la fem pensant en vostè. Així, si mai hi ha un període sense govern, que manin els jutges.’ M’ho pot explicar bé, això?
—Desembre del 2015. Acte a Foment del Treball. Medalles Ferrer Salat. El ministre em diu: ‘Aquesta reforma per donar poder al TC l’hem feta pensant en tu.’ Ells creien que jo continuaria essent president i ells perdrien la majoria absoluta, i passarien mesos sense govern, com va passar. Doncs allò que no pugui fer el govern (155, etc.), van pensar, que ho faci el TC. I això van fer. El PP va aprovar a Madrid la reforma del TC, amb majoria absoluta. Per això el TC pot destituir càrrecs públics. Tal com està ara.

Això són polítics donant poder als jutges.
—Una altra lliçó que hem d’aprendre: el sistema judicial és un poder de l’estat arrenglerat amb el criteri de la unitat d’Espanya. Abans l’última frontera eren els militars. Ara són els jutges.

Accepteu l’error de no haver informat Junqueras de voler anar junts el 2015. Junqueras s’ho va trobar a la conferència, i de sorpresa. No va funcionar.
—Sí senyor. Me’n penedeixo. Vaig actuar malament. Em vaig equivocar. I tinc una disculpa, que no és suficient: la relació entre ell i jo, entre ERC i nosaltres, s’havia esquerdat. Vaig pensar que si allò que anunciava era una llista conjunta, i que al cap de divuit mesos jo m’apartava de la política, era tan potent que no em podia dir que no. Però que si li ho deia abans, i es filtrava, perdia una gran part de la força del missatge. No em refiava que em mantinguessin la discreció. Em vaig trobar que una setmana després Junqueras ho va desmuntar punt per punt. Però penso, i ho dic, que si el dia de la meva conferència Junqueras puja a l’escenari, m’abraça, i em diu gràcies pels serveis prestats, i en divuit mesos ets història, s’ho emportava tot. Tot. Ni això no impedeix que jo m’equivoqués.

Pot ser que ara ERC faci un discurs que sembla de Convergència?
—No pot ser. És. És pura evidència. Suposo que tenen identificat que aquest és el camí per a aconseguir l’hegemonia política.

Pot ser que Convergència faci el discurs de la CUP?
—No, el de la CUP tampoc. Ni de bon tros. Junts per Catalunya, que és aquest espai, crec que és qui més s’ha cregut l’objectiu de la independència i actua en conseqüència. La meva anàlisi és aquesta. Aquells que semblaven els més independentistes de tots, ERC, encara que vagin proclamant que ho són (i no ho poso en dubte) si més no s’ha de constatar que han fet un tomb de 180 graus. Ho explico al llibre: si m’hagués trobat amb una ERC que actua com ara, moltes de les coses que van passar no haurien passat. ERC tenia pressa cada dia, collava cada dia, caragolava cada dia i desconfiava dels que hi havia al davant cada dia.

La proposta de Mas després del Primer d’Octubre era fer una DUI i convocar eleccions el mateix dia.
—Sí senyor. Era això. A Puigdemont i Junqueras els deia: el que és irrealitzable és això que us heu compromès a fer, la independència en quaranta-vuit hores. Era clar que no se’n sortien. Però el Primer d’Octubre és una victòria política enorme, deia jo. I què ens hem guanyat, la independència o el dret de ser independents? El dret de ser independents. Per tant, portem al parlament la declaració d’independència fruit del Primer d’Octubre, i en el mateix acte convoqueu les eleccions. El Primer d’Octubre ha anat a votar el 42%. I amb el 42% no ens ho comprarà ningú. Com va passar. Doncs fem unes eleccions i guanyem amb diputats i amb vots. Unes eleccions que només tenien l’objectiu de ratificar la declaració d’independència. I ara sí que seria tot Catalunya que votaria. No només el 42%. Però es va considerar que era posar aigua al vi. Que era tornar dos anys enrere. Que ja s’havia fet el setembre del 2015.

Potser és on acabarem anant: fer-ho en unes eleccions. Res de referèndum.
—És la meva teoria de sempre.

Però l’endemà de les eleccions, en cas de victòria, ens passarà com el Primer d’Octubre. Haurem de veure com gestionem la possible violència que l’equip rival ja va exercir el Primer d’Octubre. Si fem la independència amb eleccions, hi tornaran. Encara que sigui amb un 80% de participació i més del 50% dels vots.
—Sí senyor. I també ho dic en aquest llibre. I per això, sense posar-m’hi jo al davant, perquè no és el meu criteri, descric com una opció de futur, amb les paraules més ajustades que he pogut, i les més realistes, que l’opció del conflicte hi és. Però no ha de servir ni d’amenaça, ni de prioritat. Però el món sobiranista ha de saber que aquesta opció existeix. I ja existia l’octubre del 2017. I si un dia s’hi va, i no en sóc partidari directament, si hi ha d’anar amb molta estratègia i poc voluntarisme. Anar-hi de qualsevol manera, no cal.

Podeu comprar Cap fred, cor calent a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.