Núria Martínez-Vernis, al barri de Gràcia de Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Núria Martínez-Vernis (1976) és una poetessa que prefereix recitar abans que no pas publicar. A quaranta anys, té tres obres publicades i la darrera gairebé fa deu anys, Deix on dir (2013). Per això és notícia que l’editorial Vibop li hagi publicat ara Alcohols, texts de poetes com ara Joan Vinyoli, Pepe Sales, Marguerite Duras, Kavafis, David Picó, Salvador Renobell, i més que ella i Martí Sales han barrejat amb obra pròpia i han portat de ronda per recitar poemes al voltant de l’alcohol i més drogues. VilaWeb l’ha visitada per parlar d’aquest llibre, però també dels seus orígens i dels seus celebrats recitals d’improvisació poètica amb Nicomedes Mendes, en què, juntament amb Oriol Sauleda, Guim Valls i Víctor Bonetarbolí improvisen texts dalt l’escenari com si fossin una banda de jazz. Martínez-Vernis, que també programa poesia a la Muriel, rep VilaWeb al barri de Gràcia de Barcelona, en un pis que és història viva de la poesia catalana.

Quina és la història d’aquest pis on som?
—La història va començar amb Pascal Comelade i Enric Casasses. El van llogar junts. Hi han viscut Cati Claret, Pope, Minuesa, Martí Sales, Blanca Llum, Guim Valls, Subirats, Pere Marcilla, Doc, que és qui va serrar el barrot que veus, perquè el van tancar dins. Ara hi ha Lulú Martorell, que va venint des del Senegal per aixecar el projecte de fer un film sobre l’obra 3.000 metres, de Víctor Català.

I on va néixer Núria Martínez-Vernis?
—A la plaça de Sant Pere, a Barcelona. A les primeres entrevistes que em van fer, quan era bastant totileta, els deia: “Com voleu que no ho sigui, de poeta? Mireu la plaça, amb aquell paisatge tan bonic de l’església i les llambordes i els sotracs.” Però què passava? L’heroïna. Aquells bancs eren ocupats per gent que es punxava constantment. Recordo de petita un senyor que es punxava que em va dir, quan me’l vaig mirar fort: “No vull morir i que em miri un nen.” Li vaig provocar una tristesa, mirant-me’l. Allà hi havia molta sentència. I molta violència, que entre ells també s’atacaven amb les xeringues com si fossin espases.

Els pares a què es dedicaven?
—Mon pare va començar a la marina mercant, on va treballar dos anys. Però després es va posar a treballar a Cristalería Española i Saint-Gobain. Va ser empresari, al final. I ma mare, mestressa de casa. Es va posar a parir com una animal. Va fer cinc fills, els darrers, bessons: el meu germà i jo.

On vau anar a estudiar?
—Els pares tenien una frontera molt clara: de Trafalgar cap amunt era on jo podia caminar. La resta, no. Per tant, em van portar a l’escola Carlit, a la Gran Via. Primer era concertada, i va acabar essent escola pública. I a 8è d’EGB vaig anar a Súnion. Vaig fer grans amics, però els millors van fugir el primer any. Van fer una garbellada dels millors, dels perles.

I a la universitat, on vau anar?
—Filologia catalana. No la vaig acabar. Per avorriment, després de tres anys o quatre. A mi la sintaxi no m’interessava. M’interessava molt més la literatura. I tenia moltes més ganes d’escriure.

Frase: “A filologia no t’ensenyen a escriure, sinó a llegir.”
—I aquesta també és la gràcia: tenir un hàbit de lectura. Ara a mi m’han demanat una feina de Vinyoli i Carner. I les ganes que tenia de llegir tot Carner! Doncs vaig trigar molt poquet. Són els hàbits apresos. Hi estàs entrenat.

Lulú Martorell (esquerra) i Martínez-Vernis.

Ara l’editorial Vibop us publica, amb Martí Sales, l’obra Alcohols. Texts vostres i de més autors, com ara Vinyoli, Pepe Sales, Duras, Kavafis, David Picó, Salvador Renobell, i uns altres que porteu a fer ronda. L’obra la llegiu en rotllana. Per què?
—És una simulació de la rotllana d’alcohòlics anònims. Van ser ganes de fer un recital diferent. Va ser un encàrrec d’Andreu Gomila: agafar textos de diferents autors, casats molt bé entre ells, i amb l’afegit dels nostres. I Jordi Oriol ens va donar una idea d’escena diferent, de com saber fer l’entrada i la sortida a la rotllana, com mirar al públic, i petits canvis durant el recital: jo començo essent una malalta alcohòlica, i per tant m’assec a la rotllana. Després, en surto. O xocar de mans quan recitem.

Quan xoqueu de mans és amb el poema del Pil, no?
—Sí. El poema de Salvador Renobell: “La recepta correcta era com segueix: Assistir a totes les classes i parar molta atenció. Prendre uns apunts clars i entenedors. A casa, estudiar-los a consciència. Fer uns exàmens rodons i, a la fi, obtenir la llicenciatura tan desitjada. En canvi, la meva recepta va ser: Comprar una pil al camell de torn. Al lavabo de la discoteca partir-la per la meitat. Aixafar-ne mitja, fer-ne una ratlla i esnifar-la. Ingerir l’altra meitat. Regar-ho tot amb alcohol. Ballar frenèticament / i, finalment i ras i curt, esdevenir un perdedor.” I aquí xoquem de mans.

I esdevenir un perdedor.
—Sempre hi ha potència i intensitat en el tema de l’alcohol, és palpable. Agafa molta força. Per exemple, amb el poema “L’acte darrer”, de Vinyoli. És tan bèstia com s’autodescriu la misèria i l’enfonsament: “Altra vegada sóc / al lloc mateix on sempre arribo /quan baixo lentament al soterrani de la petita casa / de mi mateix.” Vinyoli és una al·lucinada.

La droga de la nostra generació és l’alcohol?
—No. L’alcohol hi ha estat sempre, hi serà i continuarà essent-hi. És la droga comuna. La nostra és la cocaïna. No m’hi incloc, però és la de la nostra generació. Per parlar de drogues d’una generació parlaria de la droga dura. De la tova, com la marihuana, en prescindiria.

La droga, per a agafar idees. Però per a escriure, serè.
—Depèn. Hi ha moltes maneres d’escriure. A alguns els ha servit. Jo crec que l’alcohol serveix poc, per a escriure. Però el puntet, com el de qualsevol altra droga, serveix.

On heu estat durant el confinament?
—A la Borda, en un habitatge de fusta preciós, cooperatiu. És a Can Batlló. A la Bordeta. Hi ha serveis comuns (rentadora, habitació de convidats, cuina comunitària de foc –que les de cadascú són vitroceràmica–, algunes neveres, coberta de plaques solars i estenedor). Amb l’Helena durant el confinament vam anar fent vida comunitària, però també va haver-hi molta por: hi havia pisos confinats del tot, una noia que anava a urgències com a infermera, una altra treballa a la nit amb la gent sense sostre. Però es va muntar una cosa molt interessant: una escoleta per als nens. Un cop la setmana hi ajudàvem, una mestra jubilada hi era cada dia. Ara sóc aquí i no a la Borda perquè Lulú Martorell està a punt de marxar al Senegal. I com que s’hi està molts dies, he vingut a dir-li adeu. Lulú és molt col·lega d’Albert Pla. Li hem fet de fans, de gruppies, al Teatre Borràs. Pla també fa miniconcerts de dues cançons per WhatsApp.

També podria fer-ne Núria Martínez-Vernis.
—No! Impossible! Pla és molt famós, jo no, i ell també canta en castellà. A mi el castellà no m’interessa per a escriure. Però si m’hi posés, i fes una novel·la, tu i jo ja no parlaríem de la meva pobresa, que m’he de fer les dents senceres i no puc. Ha! Seria diferent. Sóc poeta, i en català! Jo, com me’n surto ara, és fent classes i cursos, i l’altra cosa són els espectacles d’improvisació que faig amb Nicomedes Mendes. Impropoètica. Nosaltres som quatre improvisant. I això em dóna espectacles i visibilitat. Si jo visqués a Manresa, m’oblidarien. Com li passa a Camacho Grau, que és a Girona. Barcelona és tan centralista, en això! La cultura és tan petita, i de veure’ns. Si no et veig, no hi ets.

Regles d’improvisació amb Nicomedes Mendes, en teniu?
—Oriol Sauleda i jo estem amb Moviment Insurrecció Sonora (MIS), de Mireia Tejero i David Aparicio. I com a poetes, allà ho aprens. Tens el director i tota l’orquestra: el teclat, el violoncel, la bateria i el saxo, l’Oriol i jo com un instrument més. I el director tria: tu i tu. Improviseu. La resta, no. O et guia amb el volum. Apuja’l. O el tempo. Més lent. O et diuen: “Vés desapareixent”, amb la mà. Però el que s’ho va inventar es diu Thompson. Vaig anar a un taller amb ell a Gràcia Territori Sonor. Aquest et deia tres coses: què, qui i quan. Tenim vídeos molt bons penjats a la xarxa, del MIS. Oriol Sauleda és embogidor. Hi ha concerts improvisats que ens hem quedat sense veu. Això de Nicomedes Mendes, ara Lulú Martorell ens n’ha fet un petit film de vint-i-tres minuts en un assaig.

Tenir una carrera que no depengui dels diners us fa més lliure a l’hora de crear, o més esclava dels diners?
—Això m’ho vaig creure al començament: com que la poesia no té diners, és molt més honesta. Però no és veritat. Hi ha una altra cosa, en la poesia, que és el prestigi. I aquest prestigi comporta les seves envegetes, i té el seu valor, i ja no ets tan lliure.

I en el vostre cas, no presentar-se a premis ni publicar gairebé mai, sinó recitar, té conseqüències en aquest prestigi?
—Crec que sí. A mi fa molt de temps que m’esperen.

Teniu tres llibres publicats de poemes, però desenes i desenes de tan sols recitats.
—Fer un llibre i publicar un Deixondir (2013) no és broma. No es pot fer gaires més vegades. Hi ha autors d’una sola obra. Això no vol dir que jo no pugui tornar a fer un Deixondir. Faig moltes coses, però no tan compactes. Era l’ambició d’extenuar-te. No es pot fer de la mateixa manera, ara: sis mesos o un any tancada a casa. I cinc anys a fer-lo. Ara és diferent, no et deixen en pau. Ara vas amb obra més petita.

Teniu obra escrita, doncs?
—Tinc ordinadors que no els puc obrir, plens d’obra. No he parat, però sóc una desendreçada. I tinc escrits poemes que he recitat sempre, com el “Degolla”, o el “DiDi”, que els he fet moltes vegades, perquè els meus poemes de capçalera no són publicats enlloc. I ara faig el “Fer fum”. O tinc el “Rap Llarg”. Milions de cançons. Però no està organitzat. No tinc la necessitat de treure obra i publicar.

Ara prepareu amb Martí Sales un espectacle de Carner i Vinyoli.
—Un encàrrec molt bonic de la Biblioteca Vinyoli (Santa Coloma de Farners). Ens vam emocionar. I hem fet un espectacle molt bonic on no se sap si els textos són de Carner o de Vinyoli. Per a mi Vinyoli és primigeni. Primer amb Lorca, i després amb Vinyoli, vaig decidir que seria poeta. I l’altre embogidor que tinc és Blai Bonet.

Voleu afegir res?
—Vull que quedi clar que el fet de no publicar no vol dir que no es faci res. Al contrari. És un desgavell, el que hi ha. És massa. Sempre he pensat: “Ja veuràs, quan moriràs, el merder que els deixaràs.” Tinc arxius pertot arreu. Versió 1. Versió 2. Versió 3. I sense aquests títols, sinó: “Ara escric”, “Ara escric tot”, “Ara escrit tot també”, “Ara escric sol acció”. Quin cacau. I ara de moment faig contes, com contes brossians. Tu saps que la meitat de la poesia de Brossa són contes? Seria això. Però també em fa pensar molt en la típica fórmula de conte curt però absolutament misteriós i màgic. Com ara Te deix, amor, la mar com a penyora, de la Carme Riera. Allà hi ha algun conte que et cagues a les calces. A veure si presento també alguna cosa de poesia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.