El Bloc d’Estudiants Independentistes va néixer el 1988 a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Podria haver estat la història d’un moviment associatiu estudiantil més, però passats els anys, és quelcom molt més important. El BEI es va convertir en el moviment d’estudiants amb més poder hegemònic durant la dècada dels noranta i per a molts va ser la primera experiència de poder real que va tenir l’independentisme, amb un gran poder de decisió a la UAB, la Universitat de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de les Illes Balears i en coalicions al País Valencià. Per tant, un moviment reeixit de Països Catalans. Diumenge passat, alguns membres fundadors i destacats varen commemorar l’efemèride dels trenta anys de la seva creació amb un sopar. Parlem de la trajectòria del BEI, i com alguns dels seus integrants han format part de la renovació de les principals entitats del país i també de la classe política dirigent, amb Marta Rovira Martínez, sociòloga, membre fundadora de l’entitat i actualment vice-presidenta del Consell Impulsor del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constitucional.

Al sopar de commemoració dels trenta anys del BEI i amb la situació actual del país, imagino que les circumstàncies van ser molt diferents de fa, per exemple, cinc anys…
—Aquest va ser un sopar més de germanor, de donar suport a la gent que ho passa malament i que es troba en situacions difícils. Va ser emotiu rebre missatges de Suïssa o de Brussel·les. Les circumstàncies han estat diferents, però es constata que passen els anys i que la gent del BEI continua essent-hi, que cap de nosaltres no ha deixat de ser independentista i que sempre hi ha algú fent feina, al govern, al parlament o des de la societat civil, amb una constància que ens fa veure que el BEI va durar deu anys però ens va marcar per a sempre. La gent que va formar-ne part ha continuat treballant pel país des d’altres llocs.

El BEI va irrompre amb una gran força a final dels vuitanta i començament dels noranta, però en canvi als seus membres els ha costat força més d’arribar a la primera línia del poder…
—És un canvi generacional i en política costa que les coses canviïn. Jo crec que tot arrenca als anys noranta, quan el BEI esdevé hegemònic, i aquest canvi arriba molt més tard a la política perquè primer cal que hi hagi els canvis socials. Es pot dir que gairebé tots nosaltres som post-transició, nascuts del 1968 cap endavant i que potser el més jove és en Jordi Borràs, que ara té trenta-sis anys i que va provar d’implementar el BEI als instituts.

La incidència del BEI es veu en diferents renovacions d’entitats del país, una de les més destacades va ser l’assalt al poder a Òmnium Cultural…
—L’entrada a Òmnium venia precedida per una crisi molt profunda de l’entitat. Les delegacions comarcals ja s’havien rejovenit i havien emprès el camí del canvi, però la nostra idea era participar en el procés i encapçalar-lo, i en Jordi Porta va ser la persona de consens que es va trobar. Per poder situar-lo com a president va caldre canviar moltes coses, perquè els mecanismes de votació en aquestes entitats són molt complexos. Es va comptar amb el suport de la Plataforma per la Llengua i del col·lectiu l’Esbarzer, i amb dues eleccions es va aconseguir l’objectiu.

 Un dels grans canvis d’aquell moment va ser la renovació del Barça de Jan Laporta i Pep Guardiola, que es va catalanitzar notablement, a banda que van obtenir uns resultats esportius extraordinaris. Quina és la importància d’aquest Barça independentista?
—Jo crec que el canvi que comença a la societat catalana a partir dels anys noranta amb la presència del BEI es visibilitza en la renovació de l’Ateneu, d’Òmnium Cultural i del Barça. La renovació del Barça va ser molt important per la mateixa personalitat del Jan Laporta, que no venia del BEI, però que va fer molt explícit el suport a la independència. L’Associació de Professionals Catalans s’hi va implicar molt, tot i que després ja no hi va haver continuïtat. Però el procés del Barça és molt sa perquè indica que hi ha canvis a la societat i que l’orientació de les entitats comença a ser desacomplexat i corrobora la idea del canvi de xip i de normalitat.

Quan vau fundar el BEI, molts de vosaltres ja proveníeu d’altres militàncies. Quin era l’objectiu?
—Som una generació amb una gran necessitat de praxi. Pràcticament tots érem en diferents entitats o en joventuts de partits polítics i volíem fer créixer l’independentisme, però ja teníem militància. Hi ha una frase de l’època que ho resumeix molt bé: havíem de passar de fer els cartells en blanc i negre a fer-los en color. A més a més, era un moment en què hi havia paritat als centres de decisió i els estudiants teníem molt poder en el marc universitari.

Un dels èxits del BEI radica que als anys noranta els estudiants tenien molt més poder a les universitats…
—Efectivament. Això ha canviat molt i, per exemple, ara la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans es troba en un marc molt més complex en què la incidència és molt menor. També ha canviat el ritme de la universitat, jo militava al BEI, estudiava i treballava a jornada completa perquè les assignatures eren anuals i hi havia molt més temps per a preparar-les.

L’altre èxit és que vosaltres vau saber connectar amb una massa important d’estudiants…
—Ens vam adonar que pocs estudiants votaven a les eleccions i nosaltres vam presentar un projecte que volia incidir, i com que teníem aquest bagatge, vam ser transversals i vam fer propostes que afectaven la gent. Que érem independentistes no calia ni explicar-ho, ja ens ho havíem posat al nom i, per tant, no calia fer-ne bandera ni res. Nosaltres crèiem que podíem ser un país normal, que treballàvem per la normalització de Catalunya, que teníem els Països Catalans com a marc referencial i treballàvem per portar-ho a la pràctica.

No us calia dir que éreu independentistes i a la vegada éreu prou transversals per a acollir diferents sensibilitats en l’eix esquerra-dreta…
—Sí, vam ser transversals fins que el 1993 va aparèixer l’Alternativa Estel, que va ser el moviment estudiantil que després va nodrir de molta gent les CUP. Ells creien més en una lluita amb esquemes antisistema, mentre que nosaltres érem dins el sistema i volíem normalitzar l’independentisme més enllà del pujolisme.

Es pot dir que el BEI va ser la primera pràctica de poder institucional real de l’independentisme?
—Vam tenir molt de pes i vam arribar a decidir algun rector. La qüestió més important és que hi ha hagut un fil de continuïtat que ha importat grans canvis en l’independentisme de moltes entitats, però és clar, el BEI va ser la referència a moltes universitats, va ser clau per a impulsar la Xarxa Vives d’Universitats, per a consolidar el català a la universitat… Després va donar peu a l’Associació Catalana de Professionals, que va ser l’entitat que va canviar radicalment el sentit de la commemoració de l’Onze de Setembre per a convertir-la en una festa familiar i per al gran públic i amb gran capacitat de mobilització, per exemple.

Al moviment estudiantil hi va haver implicades moltes dones, com vós mateixa. On són les dones del BEI passat aquest temps? No en veiem gaires a primera línia política…
—No crec que sigui just posar la mirada només sobre la política i el lideratge. El BEI era molt feminista i hi havia moltes dones, i moltes les trobareu a primera línia a la societat civil, treballant en els àmbits socials, als ajuntaments… La llista sortiria llarga. Moltes d’aquestes dones són a les universitats i al món associatiu. És injust mirar només el lideratge polític.

Un dels objectius assolits del BEI va ser normalitzar la presència del català a les aules. Però sembla que, passat el temps, aquesta és una batalla com més va més perduda, amb més docència en castellà i amb professors oposats a l’exigència de saber la llengua, sobretot a la Universitat Pompeu Fabra, per exemple…
—És fruit directe del procés de mundialització que hi ha en la investigació i la docència i als màsters. A la Pompeu, i també a la resta d’universitats, aquests cursos se sostenen sobretot amb l’alumnat de fora i, en aquest sentit, és molt complicat que la llengua catalana tingui el pes que ha de tenir. En altres llocs, com Holanda, es compensa la presència de l’anglès en aquests cursos deixant algunes matèries només en neerlandès, per exemple. Em preocupa més que aquests darrers temps a la Universitat Autònoma s’ha imposat un bilingüisme castellà-català que abans no hi era, i això afebleix el català, de la mateixa manera que l’afebleix la posició manifestament hostil de l’estat en contra de la llengua. I això no vol dir anar en contra del castellà, perquè, per descomptat, si fóssim independents hauríem d’emprar el castellà també com a llengua oficial, però tindríem moltes més eines per a protegir la nostra llengua. Per exemple, exigir el coneixement del català per a exercir la docència universitària.

Vau escriure un llibre sobre la transició franquista i les memòries dels dirigents antifranquistes. En la transició independentista trobarem algú que voldrà maquillar el seu currículum?
—Si la cosa surt bé, hi haurà gent que voldrà dirigir aquesta transició que farà esforços per a legitimitzar-se, tot i que ara tenim més registres de tot i és més fàcil de descobrir segons quina mena de discursos i d’actituds.

 

Expliqueu que som en un discurs frontista que té la base a Europa i que això no ens convé gens…
—Quan la democràcia espanyola ha estat més democràtica és quan ens ha anat millor per a expandir la nostra base, és a dir, durant la democràcia és quan es desenvolupa l’independentisme, tenim els exemples de la Mancomunitat, la República i la primera transició. L’independentisme necessita una societat oberta i lliure i quan a Espanya hi ha una reversió, l’enfrontament és més dur. Ara bé, el populisme aznarià no sorgeix a Espanya perquè sí, sinó que hi ha un context, que és el de l’Europa que veu com s’acaben els grans consensos sorgits després de la II Guerra Mundial. A Espanya sorgeix un discurs frontista que no hi és a Catalunya perquè aquí l’independentisme és de caràcter democràtic i sempre té com a objectiu ampliar la base. Als anys noranta, quan el BEI està actiu, les institucions s’estabilitzen i es normalitzen molts aspectes de la nostra vida, tot i que com a catalans sempre aspirem al màxim.

Sou vice-presidenta del Consell Impulsor del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constitucional. Què és i què feu?
—L’organisme sorgeix de la constatació que hi ha moltes propostes de debat constituent i que ens cal trobar les maneres de fer-lo participatiu. Per això, el president Torra va decidir que l’entitat havia de tenir un criteri propi i recollir propostes –d’existents i de noves– per a decidir com ha de ser el país en el futur, en un debat obert en què tothom pugui fer propostes. La gràcia és que n’hi ha moltes que es poden dur a terme ara mateix, que no necessiten que acabi el procés.

Independentment de les filiacions polítiques personals, suposo que el moment actual, per a una sociòloga, un interès com pocs altres
—Hem vist un canvi de mentalitat i de consciència col·lectiu. El nivell d’exigència ha canviat envers la corrupció, la transparència i la coherència política. Compte que ens podem arribar a fer mal exigint segons quina mena de coherències ideològiques. Al mig de tot plegat és molt complicat entendre què passa; ara, tenim clar que això deixarà empremta. Però tot això que passa a casa nostra no és cap bolet aïllat, sinó que prové de la fi dels grans contextos de l’Europa del benestar que esmentava abans.

També podeu llegir l’article de Pere Martí ‘ BEI: Quan l’independentisme va aprendre a guanyar’

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb