Marta Marco: “A tu et truquen per fer papers de la teva edat? A mi no”

L’actriu Marta Marco confessa que aquest estiu havia decidit de fer vacances. Després d’una temporada amb molta feina dalt els escenaris, volia descansar. Però, de cop, el director Pau Roca li va fer una proposta que no va poder rebutjar. Per això, del 3 al 13 al juliol interpretarà Bèsties en un espai molt especial, la Muriel de Gràcia, dins el festival Grec. En l’obra, Marco interpreta una psicoterapeuta que repassa les repercussions d’un cas extrem: una nena de vuit anys vol posar-se pits. Viu obsessionada amb això. Quina societat construïm perquè passin aquestes coses? L’obra fa una anàlisi profunda sobre la hipersexualització que hi ha a la societat, i que també afecta els més petits. No en té prou amb l’anècdota, sinó que va molt més enllà. És una obra que fa reflexionar, que no deixa indiferent. En parlem amb la protagonista, Marta Marco.

—Qui vingui a veure l’obra sortirà amb més dubtes que no pas hi entra?
—Crec que sí, però no seran dubtes en negatiu, sinó en positiu. En el sentit d’intentar de buscar què pensa cadascú sobre aquests temes. Potser és que no ens ho hem qüestionat mai. I aquí hi ha la clau.

—Per a situar lector. L’obra comença amb una premissa: una nena de vuit anys que vol operar-se per tenir pits. Quan sentim una història així, tots tenim molts prejudicis.
—Tots els prejudicis. Ens sembla realment una denigració, un abús, una sexualització… Tots els termes negatius ens passen pel cap. Però, en canvi, l’autora ens planteja revisar tots aquests prejudicis per veure que també et podria passar a tu, i no te n’adones. Tot el que hi ha al voltant d’una criatura, tota la seva educació, tot el que passa, la hipersexualització que vivim i sobretot el món de les xarxes, de les dones virtuals, la pornografia… Tot això condiciona els nens i homes joves, i també les nenes.

—En l’obra també expliqueu que de seguida cerquem els responsables de tot plegat. I assenyalem a la mare. La demonitzem.
—I a més, parlem d’una mare que està sola. El pare de la nena les va abandonar. És una mare que mira de fer el que pot. S’estima la seva filla, està atenta per entendre què li passa, però és que la seva filla d’ençà de molt petita va començar a mostrar aquest desig cap a les coses hipersexualitzades.

—He de dir que abans d’entrar a l’obra pensava que us faria un seguit de preguntes. Però en surto pensant que totes aquelles coses que us volia demanar no tenen gaire sentit… M’heu fet adonar que tenia molts prejudicis, i que cal mirar més enllà d’una nena que es vol operar…
—L’autora ho porta tot a l’extrem màxim d’un cas d’hipersexualització, però tot això li serveix d’excusa per a explicar i destapar molts melons que ens interessen a tots i ens interpel·len com a societat. Per què una nena de deu anys necessita uns sostenidors amb push-up? O per què fem sortir al carrer una nena amb uns talons d’una disfressa de Disney? O per què una nena surt al carrer amb maquillatge? Quin missatge dóna? O la roba que li posem?

—O com és que les nenes porten biquini quan tenen els mateixos pits que els nens, en aquella edat?
—És clar, tot això se’ns ha escapat una mica. I no depèn només de nosaltres. Hi ha les indústries, la moda, fins i tot les xarxes, les dones virtuals. Hi ha revistes que fan por perquè veus una fotografia d’una nena i penses que és una dona. Realment intenten de fer un mirall amb una dona. I no, és una nena, no pot ser. No la podem sexualitzar, perquè no està preparada per a tot això, no li toca.

—Curiosament, quan entres a la Muriel, tens al seient una revista, en què veus moltes imatges d’aquestes que comenteu. Són molt presents en el nostre dia a dia, però no hi parem atenció.
—Tens tota la raó. M’encanta com l’autora explica que tots construïm les nostres imatges des de fora. Ens comença a fer por de construir-nos des de dins. Ho construïm amb uns pocs milers d’anuncis. I en el fons és veritat, veiem un anunci i volem ser com allò. El perfil d’Instagram de tothom és irreal, les persones no som així. No estem contents tot el dia, ni tot el dia a la platja, ni tan guapos com ens deixen aquests filtres que ens posem. A mi, això, m’espanta, perquè penso: com pot ser que una nena de vint-i-pocs anys es vulgui posar àcid i hialurònic, si jo que en tinc quaranta-set, faig tot un procés per acceptar les meves arrugues, que són el que sóc? És la meva vida, és el meu camí, és tot el que he passat, és en el meu rostre, en la meva expressió… Com podem no voler acceptar-ho?

—Us preocupa, aquest canvi?
—Tota la part estètica em preocupa moltíssim. Tinc un fill de deu anys i moltes vegades li qüestiono: “Per què vols aquest pentinat?” En el fons, reprodueix un model d’un futbolista que li agrada. Li pregunto: “Per què no vols el teu cos? Per què no acceptes que el teu cos és com és?” Potser hi haurà coses que t’agraden més o menys, però tens tota la vida per acceptar-les, i sobretot per estar tranquil. No passa res, has d’estar sa. És molt diferent ser guapo o estar sa. Cada vegada els tenim menys clars, els valors. Per què no prioritzem uns altres valors? Que sigui una bona persona, que sigui generós, que sigui empàtic.

—Cerquem el “m’agrada” de les xarxes socials…
—Totalment!

—Essent mare creieu que veieu diferent aquest debat?
—Després de fer La trena volia parar. Feia molts mesos que feia molt de teatre i volia descansar una mica, però vaig llegir aquest text i vaig pensar que això ho volia explicar. M’interpel·la el que diu. Em sembla molt important explicar-ho. Sempre ens passa, als actors. Ens pensem que allò que diem pot millorar una mica la societat. Hauria de ser així, no? La cultura i l’educació haurien de poder posar aquests granets de sorra. Si més no, aquesta obra m’ha permès de conèixer gent com ara l’Elisenda Pasqual, que és una terapeuta meravellosa. M’ha ajudat a entendre coses que faig amb el meu fill i que no me n’adono. A més, m’ha reafirmat en la meva postura: no em vull tocar la cara ni el cos. Vull estar sana, vull cuidar-me, però no vull rectificar res del que tinc.

—Justament formeu part d’una professió en què aquesta pressió estètica és molt present.
—I en les dones és molt més present. Els homes, quan es fan grans, són molt atractius. Les seves canes, la seva mitja panxa és molt atractiva. Encara que ara ja no es deixen ni la mitja panxa, tots han d’anar el gimnàs. Hi ha molta pressió estètica. No culpabilitzo ningú. Simplement penso que ho hem de començar a dir. Hem de donar exemple. Si a casa meva, el meu fill veu que tot el dia estic preocupada per les arrugues que tinc, per si estic més prima o més grossa, no li faig cap bé. Mira, en el meu cas, m’he cansat que la gent em digui que estic massa prima. Vols parar de preguntar-me sobre això i preguntar-me si estic sana? Ho estic! I si estic prima perquè tinc una malaltia? Per què m’estigmatitzes? Per què mires el meu cos, i no allò que hi ha dins?

—Vós fa molts anys que treballeu dins la professió. No canvien, les coses? Les actrius ara parleu més clar.
—Sí, potser això ha canviat. Però la indústria contínua funcionant igual. A tu et truquen per fer papers de la teva edat? A mi no! Em truquen per fer papers de cinc o deu anys més gran que jo. O per tenir parelles deu anys més grans que jo. Una cosa és que per guió sigui necessari, però per què sempre és així? Sempre penso: tinc quaranta-set anys, per què he de fer personatges deu anys més grans?

—No es fan papers per a dones de quaranta anys?
—No ho sé, potser n’hi ha pocs, però si n’hi ha, els fan companyes de trenta anys. És que és així. I ho dic amb tot l’amor cap a elles. Són meravelloses, són companyes, però hi hauria d’haver els papers per a totes les edats. El que li passa a una dona de trenta no és el que li passa a una de quaranta o cinquanta. Són moments vitals diferents.

—Hi ha històries de dones de quaranta anys?
—Només et diré que nosaltres ens vam inventar La trena. Volíem explicar històries de dones de la nostra edat que ens interpel·len.

—I ha estat un gran èxit!
—És clar, quan li expliques històries que la toquen, la gent reacciona. De vegades hi ha papers que et costa de creure’t. Dius, hòstia, és que em falta pes. Quan tens edat tens pes. I això sempre ho he vist així, ho he admirat profundament en gent com ara l’Anna Lizaran, i com la Mònica López, que no és gaire més gran que jo. Tenen un pes preciós.

—Per tant, La trena neix amb aquesta idea que si no es fan papers per a vosaltres, els creareu?
—Sí, som un grup de dones de la mateixa generació i tot som en aquest punt. Buscarem els projectes, si els projectes no ens vénen a buscar. Podria ser a casa i esperar que em truquin, però és que si no em truquen, què faig? De vegades la gent es pensa que tot el dia rebem trucades. És mentida. Aquest món malauradament és molt petit. Tant de bo hi hagués més feina per a tothom. S’ha d’invertir més en cultura. Les dones de trenta anys han de poder explicar les seves històries. Nosaltres, les nostres. I les de cinquanta, les seves. I què passa amb les de seixanta, setanta… D’aquestes no en parlem, eh? Jo tinc l’exemple del meu pare. Té setanta anys i és un gran actor. Quantes històries hi ha per a ell en un any? Molt poques. Crec que això també ens ho hauríem de qüestionar com a societat. Què fem?

—A mesura que fem anys, la societat ens aparta.
—Sí. A mi m’encanta aprendre dels joves. Controlen unes coses que jo no controlo. I seria bonic que ens poguéssim barrejar unes quantes generacions. Però passa poc. Els de les nostres edats ens ajuntem per fer coses nosaltres. I dius, quina llàstima, perquè sembla que facis una cosa més antiga. M’encantaria que m’ensenyessin què és la cosa més moderna, i aprendre’n. Nosaltres els ensenyaríem la cosa més de vella escola. Alimentem-nos.

—Sobretot actors més joves expliquen el pes d’Instagram dins la professió. Us hi heu trobat?
—Per aquestes coses sóc fatal, absolutament. El meu representant deu estar… Em té molta estima, però és que, és clar, no tinc tant de temps a la meva vida per a dedicar-m’hi. El faig servir professionalment. Però imagina’t, m’he fet tant d’embolic que vaig intentar de fer dos comptes i ara tinc un garbuix perquè les he obertes totes i no les sé ajuntar. No sé quants seguidors tinc. Ara hi ha aquesta pressió que has de tenir tants seguidors perquè et contractin, perquè vol dir que generes atracció. Què passa llavors amb la descoberta de persones que potser no són en el cercle que tots coneixem?

—Però Marta Marco, que té un nom…
—Aquí, eh! Em treus fora de Catalunya i crec que em coneix molt poca gent.

—Teniu un nom, teniu una gran carrera darrere i també us exigeixen coses com Instagram?
—Crec que la meva professió no va d’això. Per tant, no sé si ho necessito o no, però per mi no va d’això. Una altra cosa és que sigui una manera de fer publicitat. Això sí que és veritat. De fet, ho faig servir perquè arribes a molta gent. Però una cosa és fer publicitat i l’altra explicar la meva vida o mostrar la meva intimitat per cridar qui sap què. O donar la meva opinió. A qui importa la meva opinió? L’important és què fa aquesta noia, no? Què ven? Doncs et ven aquesta obra de teatre, o aquesta pel·lícula o sèrie. Això és el que em sembla interessant de les xarxes. També et diré que a TikTok no hi he entrat. I no vull entrar-hi.

—A l’obra també parleu del tabú que hi ha en relació amb els pits.
—Sí, m’agrada. Ara ha sortit això que es podrà fer topless a les piscines municipals. De mica en mica crec que es van fent passes al respecte. La gent tampoc no és ximple i s’adona que calen canvis. Mira la Rigoberta Bandini. Ho va dir clarament: “Hòstia, per què us espanten tant, els nostres pits?” I crec que l’obra ho mostra molt bé també. Tota l’estona diem: pits, pits, pits… La paraula va apareixent. I d’alguna manera ens plantegem què fan els pits al món. Em sembla brutal, la pregunta.

—I com ens n’avergonyim, de vegades.
—Sí, com ara les noies joves. Aquests òrgans sexuals secundaris que no estan desenvolupats i de sobte estigmatitzes. Quan dic una frase sobre això a l’obra, ho tinc claríssim, perquè de petita era la taula de surf i la plana de Vic. M’ho van dir per activa i per passiva. Em vaig desenvolupar molt més tard.

—Però això no ha canviat?
—Crec que no. Crec que encara no se’n parla prou amb els nens. És la descoberta del sexe i és normal. Però per què no eduquem sexualment? Resulta que parlem que accedeixen a la pornografia de molt joves. Encara amb més motiu els ho hauríem d’explicar molt bé. Això no és real, això no està bé. I aquí hi ha una denigració. Per què no posem focus a educar sexualment? Procuro parlar-ne molt, a casa.

—Teniu un fill, com a dona sentiu que també teniu una responsabilitat d’educar un home al respecte?
—Em sembla superimportant. També tenim una responsabilitat. El meu fill també ho viu. Comença a entendre de què parlem, de què va el joc, de què és important. Espero, creu-ho els dits. És que si no, em renyaria molt a mi mateixa per no haver-ho fet bé. Si el meu fill fos masclista o tractés mai malament una dona o li fes fer alguna cosa que no vol fer, no sé si m’ho podria perdonar. A vegades fins i tot li he dit: “Si mai fessis una cosa així a una nena, crec que és de l’única cosa que no et podria perdonar.”

—Tornant a l’obra. Hi sereu molt pocs dies, del 3 al 13 de juliol. I la feu en un espai diferent, la Muriel, al barri de Gràcia. Com és això d’actuar en un lloc que no és un teatre?
—Sempre és un repte, perquè la gent és molt a prop, no pots fer massa mentides. Has de trobar-te amb els ulls de la gent. I això m’agrada, sempre m’ha agradat. Espais com ara l’Espai Lliure i el Lliure de Gràcia m’han agradat molt. Tenen aquesta proximitat. Però és clar, també tot el que implica, perquè també et cagues, és molt a prop, no pots fer cap mentida.

—Mirar als ulls i mantenir la mirada també ha de ser complicat.
—Exacte, i que no et vegin si et tremolen les mans. En la nostra professió, hem d’adaptar-nos a l’espai.

—Us dirigeix Pau Roca, i quan la gent veu aquest tàndem és impossible no recordar-vos quan fèieu Ventdelplà. Com ha estat això que us dirigeixi?
—La veritat és que he estat molt a gust, perquè el Pau és en un bon moment de la carrera, ja té un pes. Mira molt bé des de fora. I amb molta complicitat, perquè ens coneixem molt. Llavors, poc o molt, de seguida ens entenem. M’ha agafat la mà i m’ha anat portant. Moltes de les coses que m’ha dit m’han ajudat moltíssim.