Marta Almirall: “Amb entrades a cinc o deu euros per als espectacles infantils és molt difícil de sobreviure”

La ballarina i coreògrafa Marta Almirall (Barcelona, 1957) és un dels grans noms de la dansa a Catalunya. L’any 1984 va fundar la companyia Roseland, que durant quatre dècades ha omplert els escenaris del país amb espectacles per a joves i infants. L’any 2007, Roseland va rebre el Premi Nacional de Cultura, i ara celebraran l’aniversari amb el retorn als escenaris de dues de les obres més emblemàtiques, Pinocchio i Jo sóc d’aquí, que fins el 10 de novembre es faran al Sant Andreu Teatre. A més, Almirall ha estat durant més d’una dècada la directora artística de la cavalcada de Reis de Barcelona, del festival Mercè Arts de Carrer, de les Festes de Santa Eulàlia i del festival Llum BCN. Amb l’arribada de Jaume Collboni, ha deixat el càrrec. En aquesta conversa, repassem la seva trajectòria, l’evolució de la companyia i la situació de la dansa a Catalunya.

—Heu treballat molt per acostar les arts escèniques a la canalla i als joves. Per què?
—D’ençà que em vaig fer ballarina. De seguida vaig tenir una sorpresa molt gran en veure que hi havia uns espectacles de sèrie A, per als adults, i, en canvi, per als infants, un altre nivell de rigor, de qualitat i de posicionament dins l’escena. No era el mateix actuar en un teatre dins una programació per a adults que per a nens. Aquest decalatge encara existeix, però llavors era molt gran. I vaig decidir de començar la meva carrera artística dedicant-me igualment al públic infantil i juvenil, sempre amb una mirada intel·ligent, en què els pares també s’enamoressin dels espectacles.

—Potser us venia de petita. Us duien a espectacles?
—Sí, la cultura s’ha d’entrenar, és com l’esport: com més cultura practiques, més la valores. Vaig tenir la sort d’estudiar a l’escola de Joan Magrinyà, que era el coreògraf del Liceu, i aleshores, el director artístic. L’escola tenia entrades que sobraven i ens deien: “Voleu anar al Liceu, aquesta nit?” I jo sempre deia que sí. En aquell temps, de molt joveneta vaig viure com es tancava el ballet del Liceu, que hauria estat el ballet nacional de Catalunya. Aquelles reivindicacions em van marcar per tota la vida. Hi he reflexionat molt, després: va ser un molt mal moment per a la dansa. Tenir un ballet nacional hauria estat una gran font de feina.

—I com que ací no hi havia sortides, Barcelona se us va fer petita.
—La meva mare i el meu avi sempre em deien: “Marta, anem quaranta anys tard.” Eren quaranta anys sense llibertat. La llibertat fa crear, fa que els creadors s’expressin. I això, amb el franquisme, es va frenar. També vaig anar a l’escola d’Anna Maleras, que ens portava artistes i professors internacionals i ens enviava a fer estades a l’estranger. Això em va fer adonar de seguida que me n’havia d’anar. La limitació, aquí, era gran. No podies viure només de l’Institut del Teatre, que era molt precari, quan encara era al carrer d’Elisabets. A fora, en canvi, se t’obria un món. Per això me’n vaig anar a Nova York.

—Com recordeu el temps a Nova York?
—Em penedeixo una mica d’haver tornat tan de pressa, m’hi hauria d’haver quedat una mica més. M’hi sentia molt bé i m’hauria agradat fer-m’hi més futur. Ara, aquí he estat molt feliç i Barcelona m’ha donat moltes oportunitats. És veritat que vam ser molt valents quan ens en vam anar i vam avançar molt amb els aprenentatges. Abans vaig estar un any a París, a la universitat, i no hi passava res. Em va avorrir. I això que hi vaig anar perquè hi havia un gran ballarí, Matt Mattox, que m’agradava moltíssim. Però no, a París no hi havia l’ambient que jo buscava. En canvi, la Nova York dels anys vuitanta era una passada. Va ser un punt de trobada. Tot això és intuïtiu.

—Barcelona també us va avorrir, quan vau tornar?
—No, quan vaig tornar tots els meus amics ja feien moltes coses. Hi havia molt d’ambient. Em van dir: “Queda’t, que hi ha un local on podràs muntar una escola de dansa.” I he tingut una escola de dansa vint-i-set anys. Aquell bullici de Nova York, aquí aleshores començava.

—I ara?
—Ara és un moment molt diferent. Els anys noranta van ser una època difícil. Els Jocs Olímpics van ser una sobredosi d’energia i després hi va haver una mena de depressió. Als anys vuitanta hi havia moltes ganes que les companyies d’aquí poguessin fer actuacions, i semblava que estarien ben pagades, però després dels jocs hi va haver una baixada important, una reculada artística. Avui tenim molt bons ballarins, però una manca d’infrastructures per a ballar. Ens falten teatres. Ens falten espais per a ensenyar tot el talent que hi ha en aquesta ciutat.

—És solament una qüestió d’espais?
—D’espais i de recursos. Si fas art, t’has de fer indispensable per al públic. Un autor ha de poder editar un llibre i els ballarins han de poder tenir un espai on ser reconeguts. Perquè corri el boca-orella cal un temps de residència, d’estar fix en un lloc per a poder crear efervescència. Això hi va haver un moment que existia molt més que no pas ara. El nivell dels ballarins, en aquest país, no es correspon amb les sortides professionals que hi ha. La cultura necessita reflexió amb el sector i pensament. Ara la política va ràpida, tot canvia de pressa. Ara, la cosa important és que la gent vagi als teatres, que sigui client de la cultura.

—Poc després de tornar a Barcelona, l’any 1984, fundeu Roseland.
—Va ser una aposta d’un grup de creadors; en sóc la representant perquè sempre hi ha algú que porta les regnes, però és fruit de la complicitat d’un seguit d’artistes i creadors d’un nivell altíssim. I vull fer una menció especial a tots els ballarins que hi han cregut, tots aquests anys. Roseland té tres etapes. A la primera, quan érem el nucli fundador de la companyia, amb David Cirici de guionista i José Manuel Pagán a la música, vam crear cinc espectacles. A la segona, el guionista era Manel Veiga, hi havia Montse Ginesta, Rosa Ros… I vam fer la pel·lícula Tic Tac, amb Rosa Vergés, que és una nau insígnia de la companyia. La tercera etapa comença el 2010, en què comencem a treballar amb llenguatge audiovisual. Treballem amb Franc Aleu i Onionlab, i fem dos espectacles molt bonics, sobretot Pinocchio. Ens hem adaptat al temps.

—Per celebrar els quaranta anys, representareu Pinocchio, una de les obres més recordades.
—És un espectacle preciós, molt premiat internacionalment. Hi ha dansa, hi ha cinema, hi ha tecnologia. Ha rondat per molts llocs. Vaig pensar que repetir-lo era una bona oportunitat, perquè, quan el vam fer, aquí, a Catalunya, era massa avançat. El públic l’entenia, és clar, però els programadors no tant. Ara l’hem revisat tot i es conserva molt bé; només n’hem canviat la manera de ballar, perquè el temps i els intèrprets han canviat. Quan jo vaig començar, el coreògraf s’inventava els passos i els ballarins fèiem allò que ens deien. Ja no va així. Els ballarins ara tenen molts registres creatius i fan propostes. Els nous ballarins de Pinocchio han aportat la seva manera d’expressar-se.

—Jo sóc d’aquí també torna als escenaris.
—És la nostra última producció, coproduïda pel Festival Grec. He observat molt el món dels nens, dels joves, com pugen, i vaig detectar que hi havia una necessitat molt gran d’espectacles que representessin exactament la seva franja d’edat. Volia que es fes un espectacle que reflectís la diversitat que hi ha en una classe de Barcelona ara mateix. Ho vam parlar amb Anna Mbengue, una artista catalana d’origen senegalès, i en va sortir això.

—Cap a on ha de caminar la companyia, a partir d’ara?
—Les companyies solen ser un projecte d’autor i el relleu, sovint, és difícil. Els qui hem tingut una companyia ens hem vist obligats a transformar-nos en empresaris de pa sucat amb oli, a fer una petita plantilla, a llogar espais, a tenir magatzems, a donar d’alta treballadors… Al final, n’aprens. Ara bé, la idea seria un relleu generacional. Roseland ha evolucionat, no s’ha quedat amb les primeres coreografies, i m’agradaria que continués essent un espai de referència de la ciutat per a les noves generacions. M’agradaria deixar un llegat.

—Aquestes noves generacions quins desafiaments es trobaran, al sector?
—És molt complicat. La fiscalitat és molt alta… Per això sempre reivindico que hi ha d’haver més espais on fer-te un públic i una manera de sobreviure. Amb entrades a cinc o deu euros per als espectacles infantils és molt difícil sobreviure. En un moment de la trajectòria de Roseland en què teníem molt d’èxit, teatres molt plens i un nivell molt alt, les entrades es cobraven a un preu absolutament desequilibrat respecte d’una companyia d’espectacles per a adults. Tenies el teatre ple i no hi havia manera de poder pagar correctament els artistes que treballaven. És una gran reflexió que s’ha de fer. El teatre per a públic familiar és molt important i, si es fa ben fet, agrada a tothom. Ha de tenir suport. Les institucions que paguem i a les quals dediquem molts imposts han d’ajudar a crear la cultura del futur. I, en l’àmbit privat, també estaria bé poder tenir una vida més digna, sense tants problemes econòmics.

—Que dedicar-te a l’art no et condemni a la precarietat.
—Exacte. Jo, al cap dels anys, he hagut de fer moltes coses per poder-me dedicar a la dansa. Però ballar implica moltes hores d’entrenament, també, i conèixer més disciplines, i el dia té les hores que té.

—Abans dèieu que aquí no es va crear un ballet nacional. Falta una institució d’aquesta mena?
—Què fan els ballets nacionals o els teatres comercials on hi ha dansa? Donen més opció de feina. Quan et fas ballarí no te n’has d’anar a buscar una companyia a l’estranger per poder-te guanyar la vida. Si tens un ballet –clàssic, contemporani, el que sigui–, els ballarins ben formats –perquè aquí en tenim d’excel·lents– poden guanyar-se la vida. És important donar vida al sector, perquè no tothom pot ni ha de muntar la seva pròpia companyia. És important de tenir circuits que donin feina.

—Heu estat molts anys al capdavant de la direcció artística de la cavalcada de Reis de Barcelona, del festival Llum BCN, de Mercè Arts de Carrer… Quin balanç en feu?
—Molt bo. He tingut una oportunitat excepcional, gràcies a la confiança, primer, de Jordi Hereu, i després dels qui l’han succeït. Havia treballat molt fora de les institucions, per als artistes d’aquesta ciutat, els meus companys, els meus col·legues, i vaig pensar que podia aportar la seva mirada dins. Ha estat molt bonic.

—Per què no continueu al càrrec?
—Són càrrecs que requereixen alternança. No me n’hauria cansat mai, però vaig entrar per dedicar-m’hi quatre anys i me n’hi he estat quasi setze. És important saber el moment de fer un pas al costat. Barcelona continua tenint empenta i no l’aturarà ningú.

—Cap consell per als joves que es vulguin dedicar a ballar?
—El món t’explica romanços. Et diuen que amb això no et guanyaràs la vida. Sí, potser tindràs menys recursos, potser hauràs de fer unes altres feines per a sortir-te’n, però recorda que ets lliure de fer el que vulguis. I llavors, de mica en mica, amb molt d’esforç i molta convicció, vas entrant al món de la teva carrera artística. Ballar fa molt feliç.

—Ens falta ballar.
—Ens falta a ballar, a tots! Si ballessin aquests dels despatxos, estarien més tranquils. De fet, la cosa que em va costar més quan vaig entrar a les institucions va ser no ballar. Venia d’un món en què tothom feia alguna cosa física. I em demanava: “Com pot ser que aquesta gent no vagi enlloc? Com pot ser que no vagi al gimnàs?” Hi havia gent encarcarada, molt poca consciència física. Tenim cos!