Maria Mercè Marçal
Maria-Mercè Marçal (fotografia: Colita, Institució de les Lletres Catalanes).

En un gest que molts aplaudim, els editors Jordi Cornudella i Josep Lluch acaben de reeditar, ara al segell Proa, la novel·la de Maria-Mercè Marçal (1952-1998), l’única que va publicar, l’aclamada La passió segons Renée Vivien. Fa vint-i-cinc anys, guanyadora del primer premi Carlemany, va representar la consagració de l’autora. Tenia una boníssima reputació de poeta, però les glòries de la poesia no són exactament les de la novel·la, ni aleshores ni ara: l’estol de premis posteriors van fer ressonar el seu nom més o menys arreu. També la crítica es va retre a l’obra, sense retop. Que fos una elaboradíssima construcció literària sobre la passió amorosa entre dones no podia passar d’esquitllentes: la crítica es quedava meravellada amb la primera part de la frase que acabo d’escriure –una elaboradíssima construcció literària– i havia d’entomar la segona: sobre la passió amorosa entre dones.

Recordo la Marçal ironitzant-hi. Quan va publicar el poemari La germana, l’estrangera, en què alterna i combina la relació d’una dona amb la filla en l’embaràs i en nàixer i la relació entre dues dones adultes, la crítica tampoc no afrontava la relació adulta, nítidament sexual. Un lector dels crítics podria creure que havia fet un llibre sobre l’incest… En aquests anys transcorreguts, la cosa ha canviat bastant. Hi ha una estesa significativa de nous ulls i nous enteniments, nous comportaments culturals, noves maneres d’acarar un llibre, que llegeixen la Marçal i la llegeixen molt bé: no sols amb ganes sinó amb tota la saviesa literària que tant la seva poesia com aquesta novel·la conreen amb un goig extrem, en un convit a la fruïció sense fi.

També recordo la percussió en Anna Murià (1904-2002), escriptora i crítica literària sagaç. La hi vaig transmetre: ‘És la millor prosa en català que he llegit mai. No he llegit mai una prosa tan bona des de Proust.’ ‘Cordons’ (expressió tan ancestral que em va fer palpable la sorpresa i l’impacte genuïns que la lectura de la Murià li feia), va exclamar la Marçal a l’altra banda del telèfon.

L’Anna escrivia aleshores crítiques de llibres per al diari El 9 Nou. Volia fer arribar als lectors les delícies de la novel·la: ‘Aquest llibre, junt amb la necessitat de comunicar les impressions de la seva lectura que molts lectors sentim quan una obra ens plau, em produí una mena de fascinació que m’emmudia. Fascinada, presa en el transport que causa una obra de bellesa, he anat gaudint-ne lentament per assaborir i no perdre res; a poc a poc, amb atenció, cal entendre tot el difícil, laboriós i miraculós treball. No m’era desagradable el fet de cercar enrere, repassar fragments per aclarir qui és cada un dels múltiples personatges. Sovint en un cas així m’impaciento i acabo deixant el llibre, però amb aquest era tanta la fruïció de submergir-me en la lectura que tot, retrocedir, anotar, concorria al plaer de llegir. M’apassionava.’

A mi, mentrestant, la novel·la m’inquietava. El títol –la referència a la passió– i el prefaci, que la narradora no en diu així sinó ‘introit’, il·luminaven el caràcter litúrgic i ritual de l’escomesa marçaliana, que l’havia acaparat durant deu anys llargs. Les mateixes referències, en l’Introit, a les figures de sants –de santes– de les esglésies de la infància i als retaules forassenyats em coïen: ‘Clowns simiescos, lúbrics i estrafets. I tot un devessall de monstres, ogres, homúnculs, folles fembres, éssers quimèrics i teratològics, en una ostentació de silicona esculpida extreta de la més baixa filmografia efectista.’ A Saidí hi ha un retaule de l’infern igual. Quan li ho deia, callava.

Ara, en canvi, periòdicament, quan hi torno, em capbusso en la festa lèxica, les frases llargues ben travades, les imatges sovint sorprenents que parlen dels temes més comuns de manera nova, pàgina rere pàgina. Entenc encara més allò que diu Ingmar Bergman del cine –molt present en aquesta novel·la–, que no hi ha art més semblant al cine que la música: tots dos deixen fora els pensaments i les idees i se centren en els sentiments, la poesia, el ritme. S’ha dit i repetit que és una novel·la de poeta, cal dir també que La passió segons Renée Vivien és una novel·la cinematogràfica.

La Marçal escrivia contra la indiferència, en qualsevol aspecte de la vida, personal i col·lectiva, contra la invisibilitat de les cultures, les llengües i la història de les dones sobretot. I també contra la indiferència lingüística, amb un gust per l’idioma que és aigua de maig. Des de llavors, des de la primera edició, fins ara, quina sequera. Quanta llengua raquítica. Quina alegria llegir la Marçal i el ventall de registres d’aquesta novel·la que recorren la modernitat.

Tant si hi torneu com si teniu la felicitat de descobrir-la per primer cop, una cosa entre tantíssimes val la pena de subratllar. Pauline M. Tarn (1887 – 1909), nom original de la poeta anglesa que esdevindrà la Renée Vivien del títol, primera poeta moderna a cantar l’amor sàfic, no és exactament un mirall de la Marçal: Pauline s’emanciparà de la mare amb un procés legal, abandonarà la llengua materna, deixarà el país, canviarà de nom. Res a veure amb MMM.

Sara T, la investigadora que en ressegueix les passes per fer-ne un guió, s’amara d’aquell món de la Safo-1900 i les amazones parisenques no pas per reflectir la narradora (que és una veu més d’aquesta polifonia), sinó per a dir alguns dels temes capitals de la literatura des d’altres prismes. La passió amorosa, el delit d’absolut i de dissolució en l’altre, el sentit de l’amistat i del viatge hi són expressats amb veus modernes. La modernitat de fa cent anys, quan tot va començar, i la modernitat amb què acaba el segle XX que és quan malauradament vam perdre la Marçal i amb què ha començat el XXI.

Per la seva prosa d’or i els seus fils argumentals igualment d’or aquesta és també una novel·la pionera per a uns temps que com els actuals reclamen fort expressar tota mena d’amors. Un clàssic megamodern.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb