El dia de Reis de 1974, el poeta i traductor Marià Manent, un dels joves noucentistes que va anar envellint-se sota el franquisme en la resistència callada i discreta –a vegades no tant, com quan va assistir a l’anomenat per la dictadura “Contubernio de Múnich”, la reunió del Moviment Europeu–, va guanyar el premi Josep Pla amb El vel de maia, un dietari. El guardó, establert en vida del prosista empordanès i principal autor de l’editorial convocant, Destino, era obert, com ho és encara, a tota mena d’obres de narrativa, sense limitació de gènere. I, de fet, després del primer any, que havia coronat la novel·la Onades sobre una illa deserta, de Terenci Moix, havia reconegut les memòries de Tomàs i Teresa Pàmies Testament a Praga i els records d’Alexandre Cirici Pellicer. El de Manent, per tant, esdevenia el primer dietari a rebre un premi que portava el nom d’un dels màxims exponents del gènere.

Tot i que tenien pocs anys de diferència, Manent i Pla no podien ser més diferents. Alhora, ningú els oblidaria si haguéssim d’establir un cànon dietarístic català, potser amb Joan Fuster i Gaziel. L’any 1966, Josep Pla havia pràcticament (re)inaugurat el gènere dietarístic català amb la seva obra cabdal, El quadern gris, l’aparent dietari de joventut dels anys 1918-1919, teixit en forma de novel·la de creixement, amb un final que representava la partida del seu autor a París i l’inici de la seva carrera literària. Amb la publicació, l’any 2004, de l’edició facsímil d’El primer quadern gris, a cura de Xavier Pla, vam descobrir quanta reelaboració literària hi havia, si comparàvem el text canònic amb els dietaris de joventut. El fet és que Pla començà a escriure les primeres notes sobre la grip en aquella llibreta de tapes blavoses tirant a grisenques el 13 d’octubre de 1918, i Manent, barceloní amb orígens familiars a Premià de Dalt, ja feia unes quantes setmanes que havia començat. Foren sis anys de dietari periòdic, interromputs i seguits de manera fragmentària fins a l’any 1937, en què la represa rigorosament diària s’emmarcà en la vivència de la guerra de 1936-1939 a Ca l’Herborali de Viladrau, lluny de la ciutat, però en un context marcat pel conflicte. Quan acabaria el dietari, el senyor Manent? Les darreres entrades del seu darrer volum dietarístic, L’aroma d’arç, són de l’any 1981, però pot anar més enllà si hi afegim les notes publicades a la premsa, incloses en el volum dels Dietaris Complets, a cura d’Arnau Vives-Piñas, que Edicions 62 acaba, per fi, de publicar.

Les notes privades d’un noucentista

Vives-Piñas ens fa parar atenció a les notes que Manent va prendre després d’assistir a una conferència de Jules Romains a l’Ateneu Barcelonès, titulada “El sentiment poètic de la vida i la seva expressió moderna.” Romains hi parlà, d’una manera poètica, de percebre la realitat, d’emancipar-se de les inèrcies que esclavitzen l’ànima de l’home modern i l’aïllen de la meravella del món. El jove oient en va prendre notes, que van acabar formant part del pròleg de L’aroma d’arç, els dietaris editats seixanta-tres anys després: “Eren unes teories molt típiques d’aquell moment en què els paisatges suburbans –xemeneies, gasòmetres, ponts de ferro– fascinaven els poetes. És, però, curiós que Jules Romains, alçant els ulls en un instant d’emoció contemplativa, no exalça els llums frenètics de la ciutat ni el renou de l’estació eixordadora: només veu

… aquesta branca

que fa un senyal des del cel…”

D’alguna manera, davant el dietarisme íntim que exalçava les vivències més tronades, els gustos més pútrids i les baixeses més escandaloses, el dietarisme de Manent és el d’un noucentista exemplar i exquisit. A les primeres entrades, datades l’any 18 –annus mirabilis del dietarisme català, si hi afegim el llibre de prosa poètic titulat pel seu amic J.V. Foix, precisament, Del diari de 1918–, s’hi nota la presència abassegadora d’Eugeni d’Ors. La lectura de poemes del poeta portuguès Teixieria de Pascoaes al local de la Joventut Nacionalista presentat per Ors és la primera vegada en què el jove Manent, de vint anys, que aquell mateix any publicà el seu primer llibre, La branca, escoltava en directe el Pantarca. N’admirava l’oratòria, cenyida i elegant, i l’escoltava quan parlava de les diferències d’esdevenidor polític de Portugal i Catalunya, i en aquell moment el tenia com un dels principals orientadors. La malaltia i la mort hi són. En el tifus que sofrí Xènius mateix, que retornà a les pàgines de la Veu de Catalunya parlant del sacrifici suprem, i s’esllanguia en un enterrament familiar al poble. Manent feia vida literària, comentava amb Joaquim Ruyra una referència de l’ubic Ors sobre la inspiració i Josep Carner li proposà de traduir Wells, Kipling i Chesterton. Amb tota la modèstia i la delicadesa d’un escriptor que es definí a si mateix com a poeta urbà i petitburgès, heus ací una arrencada literària, que hom pot llegir a A flor de l’oblit, recull de gairebé cinquanta anys de dietari manentià, estroncat l’any 1966, en què Pla llançava el primer volum de la seva obra completa de Destino amb els volums vermells a imatge i semblança de la Pleiade, i publicat el 1968.

El refugi del diari en temps de guerra

Aquella no era pas la primera mostra del dietarisme de Marià Manent. L’any 1948, així que s’havien pogut publicar els primers llibres en català després d’anys de proscripció absoluta, només alleugerida per la recuperació de clàssics de català pre-fabrià, Manent, vinculat professionalment al món de l’edició, havia dut a impremta Montseny (Zodíac d’un paisatge). Era una edició de bibliòfil, il·lustrada, de poc més d’una setantena de pàgines, que volia reunir “les vinyetes de paisatge que alleugerien les feixugues pàgines d’un dietari escrit durant la guerra civil espanyola”. Efectivament, Manent va reprendre el dietarisme a Ca l’Herbolari de Viladrau, un gran casal que pertanyia a Jaume Bofill i Ferro, “un racó de muntanya ben diferent d’aquella ciutat frenètica, tràgica, incendiada del 19 de juliol”. Publicat, com dèiem, quan Franco ja començava a viure les darreres raneres, Manent va decidir finalment de fer-ne una edició tan íntegra com fos possible. Malgrat que la guerra era contínuament present en les notícies que arribaven o en els paquets solidaris del PEN Club, el text és un cant a la natura tan estimada pel poeta i dietarista. Una natura que produeix a l’escriptor l’efecte d’aquell irreal vel de maia de l’hinduisme: l’enganyosa irrealitat d’un univers fet d’aparences.

Efectivament, envoltat d’aquells arbres i boscos estimats, va trobar un refugi en l’escriptura, on fatalment s’escolaven la seva denúncia de la violència revolucionària, la censura a les falles del govern republicà i el desig d’una pau propera i negociada –aquella pau civil de Jacques Maritain i Alfredo Mendizábal que evoca al pròleg– i un alleujament quan arribés una victòria que, tot i això, no era la seva. Com escriu en un dels passatges: “Al fons, enllà d’aquest recer d’abril pur m’ha semblat sentir algun eco sinistre, algun tro velat de la guerra. Fa prop de dos anys que passo, en brusques alternatives, del més dolç idil·li geòrgic a la més dura obsessió bèl·lica; del perill de morir sota una casa de sis pisos esberlada per l’aire líquid a la contemplació dels presseguers florits; de l’hòrrida cacera dels antiaeris a la joia de les calàndries entre els blats o al monòleg lleu, boirós dels merlots dins les barrancades florides d’arços i violes.”