L'escriptora Maria Jaén.

L’escriptora Maria Jaén és discreta i prudent, però sobre la defensa del català o quan una qüestió l’apassiona és contundent i inequívoca. L’entrevistem perquè acaba de publicar Estimat Pablo, una novel·la basada en fets reals, protagonitzada per Francesca Vidal, també coneguda de casada per Frasquita Capdevila. Una dona nascuda la segona meitat del segle XIX a la Barcelona modernista, en el si d’una família burgesa que posava la cultura i la creació al centre de la seva vida. Una dona que era violoncel·lista, una bona violoncel·lista, que els esdeveniments històrics de la primera meitat del segle XX i el seu amor amagat i al final correspost per Pau Casals la van portar a l’exili. Va ser la companya de Casals a Prada. Va passar gana i por amb el mestre, però se n’ha parlat poquíssim a les biografies i estudis sobre Casals, tot i el seu paper determinant. I aquesta injustícia, aquesta història apassionant i tràgica, un dia va cridar l’atenció i la perspicàcia de Maria Jaén i d’aleshores ençà l’acompanya, fins a convertir-la en una novel·la, Estimat Pablo (Rosa dels Vents).

“Vaig entrar en la història de Pau Casals i vaig trobar aquest personatge, la Francesca Vidal, i la seva família, que em van fascinar. I vaig veure que hi havia una història, una història molt potent”, explica Jaén. L’aparició del llibre, tot coincidint amb la celebració dels cinquanta anys de Pau Casals a la seu de l’Organització de les Nacions Unides és, segons l’autora, una feliç coincidència. Perquè la novel·la s’ha anat coent durant tres anys, lentament, sobretot perquè Maria Jaén es guanya la vida com a guionista de sèries televisives i films, i això sovint no li ha deixat temps pel vessant de novel·lista.

Parlem del llibre i parlem de l’ofici de guionista i del moment delicat, depriment –diu ella–, del sector audiovisual a Catalunya. Fa temps que treballa per a televisions i productores internacionals. A Televisió de Catalunya és molt difícil. És un país petit i es troba mancat de recursos.

Tanmateix, de vegades una cosa en porta una altra, i el film de Manuel Huerga dedicat a Pau Casals es troba a l’origen d’aquesta nova novel·la de l’escriptora.

Vau descobrir la figura de Francesca Vidal arran del film Pau, la força d’un silenci, del qual sou autora del guió, juntament amb Jordi Vallejo.
—Vaig descobrir l’existència de Francesca Vidal després de fer el film. Durant la preparació del guió sabíem que hi havia una dona amb Pau Casals a Prada, però no sabíem ben bé qui era. Cercàvem, llegíem, preguntàvem, i la resposta sempre era: la dona que el va acompanyar a l’exili. Però, qui era aquesta dona? El dia que vam entrar a visitar la Casa Museu Pau Casals del Vendrell, quan vaig veure dues imatges que em van impactar, vaig començar a interessar-me per Francesca Vidal: per una banda, hi havia una foto de la parella a la porta de casa seva, a Prada; ella molt riallera i contenta al costat de Casals, amb el davantal blanc. Vaig recórrer tota la casa fins arribar a una sala que és magnífica, que té en un lloc principal un retrat de la Francesca pintat per Lluïsa Vidal, la germana. Primer vaig haver d’entendre que Francesca Vidal Puig i Frasquita Capdevila eren la mateixa persona. Llavors vaig voler saber qui era. Al retrat l’acompanya un violoncel, perquè ella era violoncel·lista. Em vaig quedar amb un rum-rum i després de fer el film vaig voler saber-ne més.

Què en vau descobrir i què us va atrapar tant, fins al punt de decidir d’escriure la novel·la?
—Em va fascinar la família de la Francesca: el pare, Francesc Vidal, moblista, decorador, dissenyador… Una figura important dins el modernisme català. Una família amb onze fills i l’obsessió del pare de convertir cadascun d’ells en artista. Entre els fills (nou noies i dos nois), hi havia la Lluïsa Vidal, la pintora, un personatge també molt atractiu.

Podíeu haver fet la novel·la de les germanes Vidal…
—Perfectament, perquè van viure en un moment històric important, en què passaven coses greus. La Francesca va néixer el 1880. Això vol dir que quan es van produir els atemptats del Liceu, ella tenia tretze anys; després va viure la Setmana Tràgica; va viure de lluny la Primera Guerra Mundial i com això va afectar la gent d’aquí. Després va viure la dictadura de Primo de Ribera, la República, la guerra del 1936-1939 i l’exili. I et dius: quina vida tan intensa d’experiències i quina família tan peculiar i singular. Això em va fascinar, la veritat.

Totes les germanes Vidal excel·lien en un àmbit creatiu?
—Les cinc primeres, sobretot: la Mercedes, la Júlia, la Maria, la Francesca i la Lluïsa. Totes combregaven amb la filosofia del pare, sobretot la Lluïsa. Ja de petita, quan el pare va veure que la Lluïsa tenia talent per al dibuix, se la va emportar al taller i allà va aprendre a dibuixar i a dissenyar al costat dels treballadors; el pare li va permetre d’anar a París a estudiar tota sola… Totes aquestes noies van viure el naixement del feminisme a Catalunya. I veus com cadascuna es va anar posicionant. M’he centrat sobretot en la Francesca i la Lluïsa, que estaven molt unides. I cadascuna tenia visions diferents sobre què calia defensar del món de la dona. La Francesca era més conservadora que la Lluïsa i quan li van proposar, a principi de segle, de fer una gira amb una orquestra, va tenir por i va dir que no. No podia deixar de pensar: “Què fa una dona viatjant amunt i avall amb un grup d’homes?” A més, ella, que tocava molt bé el violoncel, havia rebut crítiques de caràcter obscè: “Que bé que deu trobar-se el violoncel entre les cames d’aquesta noia virginal, com ho estaríem nosaltres”, deia algun crític. Vaja, que no li ho posaven fàcil tampoc. Perquè el violoncel no era un instrument per a dones.

Totes les germanes es van formar per ser autosuficients en l’àmbit professional. Però al tombant de segle XIX-XX, les dones encara estaven molt condicionades i minvades a causa de les convencions socials.
—Fins i tot la més feminista, la Lluïsa, que era una noia que no volia sentir a parlar de nois, que es volia centrar en la seva obra, que volia viatjar i treballar i va ser una de les figures importants de la revista Feminal, fins i tot ella va acabar fent-se càrrec de les germanes, del pare, de la mare… Aquesta cosa de la dona de no poder-se escapar de l’àmbit més familiar, del rol de la dona cuidadora, era una realitat.

Alhora, fins i tot la Lluïsa Vidal, l’artista més coneguda de totes les germanes, no és gaire coneguda, en molts casos ni tan sols dins el món de l’art. Perquè era dona?
—Voldria aprofitar l’entrevista per citar dos llibres, per si algú té interès en l’obra de Lluïsa Vidal. Té una obra àmplia tot i que va morir aviat, a quaranta-dos anys, a conseqüència de la grip espanyola de l’any 1918. Però hi ha dos llibres sobre ella: el que va fer Consol Oltra, Lluïsa Vidal, la mirada d’una dona, l’empremta d’una artista (Salvatella Editorial), arran de la preparació de l’exposició de Lluïsa Vidal al MNAC fa uns quants anys, i la biografia de Marcy Rudo, Lluïsa Vidal, filla del modernisme, publicada per La Campana. Aquests llibres em van obrir la porta a la família i a partir d’aquí ja vaig fer el camí, tot posant-me en contacte amb els descendents de la Frasquita, a veure què m’explicaven. Em van donar accés a les cartes, als àlbums familiars… I també vaig posar-me en contacte amb la neboda de Pau Casals, Enriqueta Casals. Ha estat una aventura molt bonica.

Francesca Vidal va conèixer Pau Casals de molt jove, perquè ell li donava classes de violoncel.
—Sí. Ella tenia setze anys i ell dinou i li feia classes. Casals feia classes de violoncel a noies de la burgesia catalana, per guanyar-se uns diners. Va ser aleshores que ella se n’enamorà, fascinada pel professor. Això és claríssim quan llegeixes les cartes de les germanes. I aquest amor li va durar tota la vida.

Tot i que ella, davant la impossibilitat de construir-se una vida al costat de Pau Casals, també es va casar, amb Felip Capdevila.
—Sí, però tan a prop de Pau Casals com va ser possible, perquè es va casar amb un dels seus millors amics. Frederic Capdevila és l’amic íntim de Pau Casals. I aquest casament li assegurava a la Francesca no perdre el vincle amb el mestre. Perquè abans havia dit que no a uns altres pretendents. Això dedueixo jo i totes dues famílies. Enriqueta Casals també té aquesta teoria.

D’alguna manera, no van deixar mai d’estar vinculats.
—No. Perquè l’any 1920, quan es va crear l’orquestra Pau Casals, el matrimoni Capdevila es va convertir en una peça clau de l’orquestra.

Heu escrit la novel·la en forma de carta escrita per Francesca Vidal a Pau Casals. Una carta que li dóna veu i alhora és una rebel·lió. Li feu dir a Francesca: “Estimat Pablo, et regalo aquest feix de papers. El meu relat, la meva rebel·lió.”
—La meva idea per a escriure la novel·la era que aquesta dona, quan va poder estar al costat de Casals s’esdevingueren uns anys terribles i, així i tot, ella els passà amb ell, passant gana, passant por. I resulta que va arribar al final de la vida, lluny de casa, i no va poder-hi tornar. Al llibre, ella decideix que vol que ell sàpiga que l’estima. Perquè tot aquest temps Pau Casals i ella han jugat a fer veure que no s’estimaven, que no eren parella, que ella era tan sols la seva assistent, la seva secretària i en alguns casos fins i tot la van tractar de majordoma. Jo pensava que si ella escrivia la seva vida, seria per a rebel·lar-se i reivindicar el temps que va passar al costat d’ell. Per una altra banda, també em va empènyer a escriure la novel·la el fet que trobava injust que a la història de Pau Casals, tants llibres que se n’han escrit, gairebé no apareix la Frasquita.

La rebel·lió és un gran motor literari.
—Sí, i jo faig servir aquesta rebel·lió per a explicar com Casals va trencar la promesa que s’havia fet de no tornar a posar els peus a Catalunya mentre visqués el dictador, i va venir a enterrar la Francesca al Vendrell. Avui es troben enterrats junts. Això no ho fas per una secretària, em sembla. Enriqueta Casals així m’ho va explicar: ell va trencar la promesa com un acte d’amor, per tornar-li tot allò que ella havia fet per ell en vida. I es parla poc d’aquest viatge que va fer, per no entelar la imatge immaculada de Casals. Casals és un símbol, però també era un home. I em sembla que diu molt a favor seu això que va fer. El fa persona.

L’humanisme de Casals es va mostrar en molts àmbits de la seva vida, d’una manera colpidora a l’exili.
—Sí, la feina que van fer a Prada amb els refugiats va ser molt important. I tot això surt al llibre. Van anar pels camps repartint medicaments, mantes, llet, diners… Tota la feina que va fer per ajudar els altres… I la Frasquita també hi era. Ella va viure i patir tot això. En Pau Casals i la Frasquita van marxar fugint de la guerra i de les represàlies, perquè Queipo de Llano va amenaçar Casals que si el trobava li tallaria els braços per damunt dels colzes. I es va veure abocat a marxar. Però és que al cap de no res es va declarar la Segona Guerra Mundial i van quedar atrapats.

Obriu la novel·la amb una citació de Charlotte Delvo, que resumeix els anys d’exili a Prada de Pau Casals i Francesca Vidal. Diu: “Tots han dut el més valuós que tenien perquè no s’ha de deixar el món valuós quan te’n vas lluny. Tots han dut la seva vida, era sobretot la vida el que s’havien d’agafar.”
—La citació abraça no tan sols tota la gent que va haver de marxar i que va agafar el camí de l’exili sinó també aquells que van ser deportats i no van tornar. El llibre també ho vol reflectir, perquè són fets que passaven mentre ells estaven tancats a Prada de Conflent. I les amenaces dels nazis també hi eren. Prada va ser ocupada pels nazis i la Gestapo anava de tant en tant a escorcollar la casa de Casals. I ell estava en una llista per a ser afusellat. Van ser testimonis de les deportacions. Per a ell no hi havia res més important que socórrer el dèbil. I això el fa gran.

Vau publicar per primera vegada molt jove, vau debutar amb el llibre Amorrada al piló, a vint-i-tres anys. I va ser una entrada de cavall sicilià a la literatura catalana. Vau connectar amb el públic, se’n van fer moltes edicions i un film. Semblava que teníeu molt de camp per a recórrer al món de la literatura. Diríeu que el vostre vessant de guionista ha limitat el de novel·lista?
—Vaig triar de fer-me guionista. I és veritat que quan vaig començar a escriure per a la televisió no podia fer res més. T’absorbeix moltíssim. I sobretot una època molt llarga en què em vaig dedicar en cos i ànima a la sèrie El cor de la ciutat. Era impossible d’escriure res més. Però també et dic que El cor de la ciutat és una de les coses més bones que he fet com a guionista. Arribes a la gent d’una manera molt directa i també perquè va ser un fenomen social com a telenovel·la. Per a mi això és molt satisfactori i durant tant de temps, nou anys, mantenir-me dins la sèrie. Vam arribar a fer gairebé dos mil capítols. I vam crear uns quants personatges que han quedat dins la memòria de la gent que va veure la sèrie. Perquè d’en Peris te’n recordes, de l’Adrià, d’en Narcís, de la Teresa, que era la Montserrat Carulla, te’n recordes. I no em sap greu no haver escrit novel·les durant aquest temps. És més, et diria que treballar tant com a guionista també et forma com a novel·lista. T’ajuda a estructurar i t’ajuda a treure, a descartar.

Durant molts anys heu fet de guionista de televisió, però després també us heu submergit en films sobre personatges de gran profunditat, com ara Pau Casals, ja ho hem dit, però també Pere Casaldàliga.
—Això és una gran sort que he tingut, perquè no els he cercat jo, aquests projectes, m’han vingut a cercar. Haver pogut escriure el llibre Descalç sobre la terra vermella… Com a guionista estic molt contenta de les coses que he fet. M’han aportat molt. No tan sols quant a la formació literària, sinó que he conegut la vida de Casaldàliga, la de Casals i també he descobert Cervantes, i Cervantes contra Lope, una història increïble que no coneixia.

I ara en quin moment us trobeu?
—Continuo treballant en el món del guió.

A TV3?
—No, a TV3 no. Vaig tenir la sort de participar en una sèrie que hi ha a Amazon, Hernán, que parla de la conquesta d’Amèrica, i que ha estat una experiència molt enriquidora també. Treballo molt a fora, ara, la veritat. El nostre país és molt petit i només tens TV3 si vols fer alguna cosa en català, i és molt difícil. Perquè hi ha molt poques oportunitats i perquè no hi ha diners. I te n’has d’anar. Què més voldria jo que fer una sèrie a TV3. Però aquí no hi veig opció.

Com valoreu la qüestió de la llei espanyola de l’audiovisual, que podria acabar de rematar l’audiovisual en català?
—Ens trobem en un moment tan depriment… Si no dónes l’opció de posar productes en català a les plataformes, a la televisió, és la mort de la llengua. Has de donar l’opció si vols mantenir-la viva. I l’hem de mantenir viva, perquè la llengua és la nostra identitat. Sí, és un moment molt delicat, aquest que vivim, que fa una mica de por, com si haguéssim anat enrere i fos necessària una nova immersió lingüística, en el sentit de l’empenta que hi havia en aquell moment. Això va lligat al moment polític, a la situació política tan terrible que vivim. És complicat. Però vaja, hem de continuar fent coses en català, això ho tinc claríssim. Escriure, fer cançons, fer films en català, aquells que podem i volem no deixar que la llengua i la cultura catalana vagin enrere.

Per tant, el creador també té una responsabilitat.
—Jo la sento.

I amb aquesta rotunditat i gravetat, tanquem l’entrevista.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.