Maria Barbal: quaranta anys d’ofici d’escriure

Els últims dies de febrer del 1985 –és a dir, ara fa exactament quaranta anys— va arribar a les llibreries una novel·la no gaire gruixuda d’una autora desconeguda que durant la Nit de Santa Llúcia anterior havia enlluernat el jurat del premi al qual s’havia presentat. Em refereixo a Pedra de tartera, de Maria Barbal, publicada per l’editorial Laia amb l’etiqueta de guanyadora del premi Joaquim Ruyra de narrativa infantil i juvenil perquè el mecanoscrit original no tenia el nombre mínim de folis per a optar al premi gran de la nit: el Sant Jordi.

M’adono d’aquest aniversari en plena lectura de Peripècies, la novel·la més recent de Maria Barbal,  i penso que una coincidència tan afortunada demostra que aquella escriptora que ara fa quaranta anys va irrompre de manera tan contundent en el panorama literari de casa nostra és, de fa molt de temps, una veu indiscutible de les nostres lletres i un valor consolidat per una bibliografia amb una trentena de títols i un munt de premis i de reconeixements, com ara el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li van concedir fa tres anys.

La trama de Peripècies gira entorn d’un escriptor i del món editorial en què desenvolupa la seva activitat, però m’apresso a dir que ni és una novel·la autobiogràfica, ni pretén fer cap radiografia de cap sistema literari en concret. No cal, doncs, que ningú perdi el temps cercant-hi traces de noms camuflats darrere cap màscara.

Amb més o menys protagonisme, a Peripècies apareixen tots els actors que intervenen en el món del llibre: els escriptors, és clar; però també els jurats, els premis literaris, els crítics, els mitjans de comunicació, les signatures de Sant Jordi, les biblioteques, els clubs de lectura, els familiars dels escriptors, els seus hereus i dues categories més que tenen una presència significativa: els agents literaris i els editors.

Passar la maroma

A la coberta del llibre veiem un personatge que, amb més o menys dificultats, camina damunt una corda fluixa. Una imatge ben trobada, aquest passar la maroma, que remet al fràgil equilibri entre dues servituds: les de la vida personal i les de la creació. O a la diferència entre “ser” escriptor i “fer” d’escriptor, tal com diu la mateixa Maria Barbal.

Peripècies m’ha semblat una magnífica demostració de domini de l’ofici, una lliçó sobre la manera de construir una història per mitjà d’un seguit de situacions que la fan avançar i, sobretot, d’uns personatges que circulen pels seus paisatges i que li donen sentit. Tenim tres protagonistes principals: l’escriptor Anton Bellart; Eduard Catín, editor; i Sílvia Cors, també escriptora. I un munt de personatges secundaris que van entrant i sortint en el lloc, moment i mesura que els corresponen.

Anton, el protagonista central, pertany a l’estrat social de les famílies convencionals i burgeses “de tota la vida”, el vici de l’escriptura el té ben arrelat –tot just començar sabem que la seva passió era “l’intent d’escriure el món, el que coneixia i el que imaginava”– i té talent. Un talent acompanyat, a més a més, de sort perquè quan es presenta amb un recull de contes a un premi l’èxit de crítica i vendes li somriu, tot i que només queda finalista. De seguida es professionalitza com a escriptor i poc després escriu la seva primera novel·la, que és un retrat més o menys dissimulat de la seva gent, cosa que provoca una gran crisi familiar. Amb aquest segon llibre Anton Bellart ja no serà finalista: guanyarà directament el premi més important de la Nit de Santa Llúcia.

Eduard Catín, l’editor, home de relacions complicades amb les dones, s’aboca des del primer moment en la carrera de l’Anton, bàsicament perquè és l’autor que aporta més guanys a l’editorial: li cerca col·laboracions als diaris perquè visqui d’allò que escriu i per escampar, de passada, el seu nom. Eduard se sap tots els trucs de l’ofici i no s’està de res a l’hora de cercar els escàndols perquè sap que fan pujar les vendes.

Sílvia Cors, en canvi, és l’escriptora tranquil·la. La contraimatge de l’Anton: no és una escriptora d’èxit (ni ho vol), escriu per al seu plaer i manté una relació estranya, amb més ombres que llums, amb l’Eduard, que és també el seu editor.

La maduresa

La trama de Peripècies abasta un arc temporal no gaire definit, tot i que el podem delimitar en uns trenta anys o trenta-cinc; el relat segueix un ordre cronològic que intercala, quan cal, el·lipsis per saltar endavant en el temps. Al final de la seva trajectòria l’Anton demostrarà que és possible dominar el timó de la seva vida i canviar-ne el rumb quan convé. I que el trajecte no és fàcil perquè haurà de saber conviure amb la vanitat que va associada a l’èxit, amb l’angoixa davant el full en blanc i amb el sentiment de culpa per haver traït les esperances de la família.

Però en aquest trajecte apareixerà també la maduresa, tal com llegim en la frase que clou la novel·la i que remet a aquell “ser” i “fer” d’escriptor a què m’he referit més amunt: “Ara sabia escriure millor que quan havia començat, però ja no feia d’escriptor.” Una maduresa que implica la constatació que els temps i els costums canvien; i no sempre per millorar: “Darrerament, li semblava que quasi ningú llegia lliurement. Només moguts per qui és la persona que ha escrit, si és algú conegut, si sap promocionar-se.”

He començat dient que, encara que el protagonista sigui un escriptor, Peripècies no és una novel·la autobiogràfica. Però és evident que hi ha més possibilitats de trobar racons de Maria Barbal en la tria d’un personatge com aquest que si l’hagués concebut com un cuiner, un professor universitari o un conductor d’autobús (que ara estan molt en voga).

Ho dic perquè tinc la impressió que la idea central que defineix l’actitud d’Anton Bellart –aquest concepte de l’escriptura entesa com a necessitat– no és gaire allunyada de l’actitud que l’autora ha mantingut en els quaranta anys dedicats a l’ofici d’escriure.

Ho deia quan va ser nomenada Escriptora del Mes de novembre del 1993: “Escric perquè m’agrada i per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant. I algunes hores, escric per necessitat.” I gairebé trenta anys després –el 29 de novembre de 2022– va dir això mateix en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: “Jo em trobo en el grup d’escriptors que s’han iniciat en l’art de l’escriptura per expressar una necessitat interior […]. M’interessa des de fa temps el tema de la ficció narrativa com a vehicle de memòria i de veritat perquè l’escriptura implica pensament i reflexió.”

I, afegeixo jo, anar bastint l’obra sense presses, amb la màxima honestedat, amb el legítim orgull que dóna mirar cap enrere per veure el que s’ha fet i amb una mirada llarga cap endavant, cap al que encara està per fer. Del suc de tota aquesta experiència, en surt aquest Peripècies que demostra que Maria Barbal està en plena forma.

La força dels sèniors

Tot i que encara falten dies per a Sant Jordi, en vista de les novetats que van apareixent detecto que hi ha uns quants títols de gruix que pertanyen a autors veterans. Em refereixo, per exemple, a El jo que no mor, de Ferran Torrent, nascut el 1951; a El carrer de la xocolata, de Ramon Solsona (1950); a L’anell del nibelung d’Amadeu Fabregat ( 1948); aquest de Maria Barbal (1949); i hi incloc Josep Piera (1947), de qui ara es reedita un llibre que ja semblava perdut i que em sembla extraordinari: Ací s’acaba tot.

Potser tot plegat és una simple coincidència, però, com he dit fa un moment, per Sant Jordi encara falten dies i tindrem, si és el cas, prou temps per a tornar-hi.