La portada del llibre crida l’atenció. És una fotografia amb una samarreta blanca estesa. Hi ha estampada la cara de l’ex-vice-presidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, i una paraula en majúscules: Lawfare. Per a saber el títol sencer del llibre i qui n’és l’autora, cal girar-lo i anar a la contracoberta: Lawfare: la guerra bruta judicial contra Mónica Oltra. L’ha escrit Mari Carmen González Vidal, que és advocada, criminòloga i regidora per Compromís a l’Ajuntament de Casinos.

El text, publicat per Rebel, naix d’un treball de final de màster que és fruit d’una rigorosa investigació per a destapar els mecanismes que van desembocar en la sega de l’herba davall els peus de Mónica Oltra. La conclusió és que hi ha tots els condicionants per a dir-ne lawfare, d’això que li ha passat.

En aquesta entrevista, Mari Carmen González assegura que és casual que llibre isca ara, just en el moment que Oltra ha anunciat que torna a la política, que vol ser batllessa de València. Per a acabar-ho d’adobar, el moviment de l’Audiència de València, d’asseure-la al banc dels acusats, podria coincidir amb el començament del judici. A desgrat d’això, González Vidal diu que la decisió que ha pres Oltra l’honora i que cal no deixar-la tota sola.

—Què és la lawfare?
—És la instrumentalització dels òrgans judicials per a desfer-se de determinades persones. És la guerra jurídica. El terme, en anglès, ja s’usa habitualment.

—Qui instrumentalitza?
—La jerarquia judicial instrumentalitza les seues decisions segons amb quins actors. Però podem dir que, a banda del braç judicial, també hi intervenen el braç polític i l’econòmic.

—Amb aquesta premissa estudieu el cas de Mónica Oltra i, de manera científica, arribeu a la conclusió que això que li han fet és lawfare, que és una inquisició moderna.
—Quan investigava per al llibre, vaig revisar les xarxes socials i Mónica deia en el seu Twitter, ara X: “la Santa Inquisició”. Hi ha una cita de Bernat Gui d’El nom de la rosa. Vaig revisar l’obra. En la inquisició hi ha el dret d’acusar, però no el de la presumpció d’innocència. Tenim una inquisició moderna.

—Quins elements són comuns amb la Inquisició?
—Quan estudiava vaig aprendre la separació de poders, de què parlava Montesquieu. Si el poder executiu, el legislatiu i el judicial van separats, tenim una bona democràcia, em van ensenyar. Evidentment, a l’edat mitjana, aquest sistema no hi era. Però ara sí que hi és, buit de contingut. Tots tres poders s’entremesclen amb un quart poder, que és el mediàtic. Els mitjans són necessaris perquè hi haja lawfare. També ho analitze al llibre.

—Parleu de mitjans convencionals, o dels que s’anomenen pseudo-mitjans, canals de YouTube i coses d’aquestes?
—Parle dels mitjans afins als poders neoliberals que es mouen en l’àmbit de la dreta i de l’extrema dreta. EDATV, Jiménez Losantos. Però en el cas de Mónica Oltra, van entrar en joc mitjans, pretesament progressistes, que van contribuir a la causa. No investigaven què passava, sinó que anaven al titular ràpid. Ho hem acreditat amb Ferreras a La Sexta, per exemple.

—Segons que dieu al llibre, la principal causa de la persecució a Mónica Oltra és econòmica. La reversió del model Alzira de la gestió sanitària i la nova concepció dels serveis socials.
—No és l’única, però sí que és la decisiva perquè la maquinària s’engegue i diguen que cal anar contra aquesta dona. Mónica Oltra ha fet de la política una eina de transformació social. En el llibre, hi pose aquella frase seua: “Si políticament no som un perill per als poderosos, què som i què fem?” I ella era un perill autèntic. La llei del 2019 representa la universalització dels drets socials. Els interessos privats que fan negoci amb això veuen que el sistema els perilla i les elits econòmiques i polítiques, que actuen en connivència, s’activen.

—Quin és el paper de la família De Rosa en aquest cas?
—En el llibre hi ha dues fotos. Una és la que Mónica Oltra va mostrar a les Corts i va dir: “Seguiu la pista dels diners.” Hi ha, en una estació de l’AVE a Madrid, Cristina Seguí, Alberto de Rosa, que era director de Ribera Salut, i Francisco Camps. Pot semblar una reunió casual, però no ho és. Alberto de Rosa va començar a aprofitar-se de la gestió privada de la sanitat pública en temps d’Eduardo Zaplana amb Ribera Salut. Ell n’era el president. El seu germà, Fernando de Rosa, ara és diputat del PP al congrés espanyol, però és jutge i ha estat president de l’Audiència de València i conseller de Justícia amb Francisco Camps. La seua germana, Carmen, era la presidenta de l’Ateneu Mercantil de València, on es van organitzar xarrades i xous amb EDATV per a llevar Mónica Oltra de davant.

—En el llibre parleu del relat que construeixen gent com Cristina Seguí i EDATV. Però els construeixen sobre uns fets sentenciats: l’ex-marit de Mónica Oltra va ser condemnat per abusos a una menor interna en un centre que depenia de la seua conselleria. Gestionat d’una altra manera, no s’hauria pogut evitar la construcció d’aquest relat?
—Quan la maquinària actua i diu “ara és el moment”, el relat es construeix a soles. No hi ha res. Ells no investiguen quan passa, sinó quan ja hi ha la sentència. Comencen a rascar. És Vox que denuncia. I el jutjat diu que no hi ha res. I no hi havia res. Però políticament comencen a atacar Mónica a les Corts. S’amplifica la denúncia fins a tal punt que la fiscal, Teresa Gisbert, arriba a dir que si tanta gent en parla és perquè deu haver passat alguna cosa.

—Com funciona? Cristina Seguí i més altaveus de l’extrema dreta comencen a atacar Oltra i la política i els jutges s’hi afegeixen? O és la judicatura que comença i Seguí i alguns altres ho expandeixen?
—Són cooperadors necessaris. La maquinària es posa en funcionament amb la denúncia de Vox. Ho tenen orquestrat i, per tant, preparat. La sala 4 de l’Audiència no és igual que el jutge instructor que deia que no hi havia cas.

—Què passa en la secció quarta de l’Audiència de València?
—La presideix Pedro Castellano Rausell, que forma part d’una associació molt conservadora de jutges. Moltes de les decisions que ha pres sempre són favorables al PP o a les posicions d’extrema dreta. Per exemple, va absoldre Pedro Cuevas, l’assassí de Guillem Agulló, en el cas de l’operació Panzer. O decideix de fer pública l’obertura del judici oral contra Mónica Oltra el 26 de febrer, que és el mateix dia que la jutgessa de Catarroja eleva les conclusions al TSJ perquè s’investigue Carlos Mazón. És qui no executa la sentència de presó d’Eduardo Zaplana o qui, contra el criteri d’anticorrupció, arxiva el cas de presumpte emblanquiment a l’Ajuntament de València.

—També heu esmentat la fiscal Teresa Gisbert, que en el llibre situeu a prop del PSPV. Em fa l’efecte que insinueu que els socialistes també estaven contents si Mónica Oltra deixava la política.
—El llibre reflecteix dades objectives, no insinuacions. Seria un atreviment  fer cap insinuació. Però sí que hi havia en aquell moment algunes discrepàncies entre els partits del Botànic. Per exemple, la pandèmia es volia gestionar de manera diferent. Hi havia alguna contradicció amb alguna familiar d’alguna política, Ximo Puig havia avançat les eleccions sense comunicar-ho a Compromís… Hi havia una certa incomoditat, i just és en aquell moment quan la fiscal impulsa el procediment.

—En el llibre afirmeu que això que passa el 23 de febrer, quan es dicta l’obertura del judici oral, és lawfare sobre lawfare. Què vol dir això?
—Ja teníem el llibre quasi tancat i havíem acreditat la lawfare després d’analitzar tot el procediment contra Mónica Oltra. Hi ha lawfare, encara que no hi haja sentència, perquè lawfare és un procediment. I com que no troben prou el fet d’haver-se llevat Oltra de damunt, tornen a fer lawfare. I tot això suscita la qüestió de si han obert el judici oral amb probabilitats gaussianes, dient que el fet que no hi haja cap prova, en si mateix, ja és alguna cosa. I si hem arribat a això, qui ens diu que no hi haurà una condemna de culpabilitat? Si estem en un moment de pèrdua de drets, si l’estat de dret no compleix cap garantia, si no aplica el principi de presumpció d’innocència, qui ens diu que no hi haurà una sentència de lawfare sobre lawfare.

—El poder judicial a casa nostra té les arrels molt profundes en el franquisme. Franco fa cinquanta anys que es va morir i no hi ha qui ho desarrele.
—Em base molt en els estudis de Joaquín Urías, que ha treballat molt en la lawfare. Diu que la jerarquia judicial, allà on es prenen les decisions, és herència del franquisme. Potser el procediment per a accedir a la carrera judicial no és igual de democràtic quan es tracta d’un jutge d’instrucció o d’un jutge d’una audiència provincial. Hi ha determinades figures totalment lligades a partits polítics en el Consell General del Poder Judicial, per exemple. Silvina Maria Romano parla de juristocràcia, diu que el poder ja no és a les urnes, sinó que està en els jutges i, per tant, es desvia del tot el nostre dret a decidir qui volem que ens governe. En aquest cas, les urnes havien decidit que governara Mónica Oltra, i la juristocràcia va fer que a les eleccions del 2023 guanyaren el PP i Vox, amb totes les conseqüències d’això.

—Feu esment al llibre del cas de la lawfare aplicada als protagonistes del procés d’independència de Catalunya. Una lawfare de llibre, reconeguda internacionalment. Costa molt de veure representants de l’esquerra denunciant-ho. Què ha passat?
—[Riu.] És una pregunta complicada. Què ha passat? Potser l’esquerra que pensem no és tanta esquerra. També va ser en un altre moment en què no s’havia normalitzat la lawfare, però, òbviament, allò va ser lawfare; i no ho dic jo, ho diu l’ONU. Això s’ha de saber. Es van vulnerar moltes garanties.

—Us he fet la pregunta perquè molts lectors de VilaWeb encara recorden les declaracions de Mónica Oltra sobre l’exili de Carles Puigdemont i no entenen la falta de solidaritat. En tots dos casos, judicialment, es va aconseguir allò que cercaven.
—Crec que tots són víctimes d’alguna cosa que està per damunt de les paraules que pogués dir Mónica. És clar que hi ha uns poders que van molt més enllà de la transformació que hauria pogut fet Puigdemont o que ha pogut fer Mónica i que l’enemic es vol llevar de damunt la gent que pot ser dissident o cercar un canvi.

—Alguns altres exemples que poseu són el de Victòria Rosell, que va perdre el jutjat, el d’Ada Colau i el d’Irene Montero; i parleu de biaix de gènere. Dieu que les dones són més víctimes de lawfare que els homes.
—Hi ha un biaix de gènere clar. Hi ha lawfare de gènere. Hi ha disciplina patriarcal. El fet que vulguem canviar les coses essent dones és més perillós per a la gent que es pensa que no ha de ser una dona qui ha de canviar això. I sí que s’acredita la disciplina patriarcal en la lawfare, i s’acredita en dones destacades, que també han provat de llevar-se-les de damunt.

—Això que fa el jutge Peinado amb Begoña Gómez és lawfare?
—Em falten dades per a saber si s’han complit totes les característiques, tots els trets, els temps processals, tot el que en el cas de Mónica s’ha complit. No tinc tantes dades, però considere que sí, que al final s’ha fet un ús espuri del procediment judicial per poder atacar una dona que és la dona del president del govern. A qui volen fer mal és al president del govern i l’han utilitzada.

—El fet que usem tant el terme lawfare pot fer que es desgaste, que perda pes o es desvirtue, i que de qualsevol decisió judicial que no ens agrade en diguem lawfare?
—Crec que hem d’anar amb cura. Sí que és cert que aquest llibre naix d’una definició de lawfare, unes característiques que el distingeixen i el compliment de totes les característiques. El fet que s’haja normalitzat el concepte pot tenir dos vessants. Un, que realment hi ha molt de lawfare i perdem molta democràcia i molts drets i ara aflore. I un altre, que s’haja d’anar comprovant en cada cas si realment ho és o no. El cas de Mónica Oltra ha estat paradigmàtic i s’acredita amb dades objectives.

—A banda de ser jurista i criminòloga, també sou regidora de Compromís a l’Ajuntament de Casinos, el vostre poble. Abans parlàveu de municipalisme. Us he de preguntar si no penseu que pot ser contraproduent que Mónica Oltra siga la candidata a una batllia mentre seu al banc dels acusats. Perquè, si la lawfare segueix el full de ruta, és molt probable que s’òbriga el judici poc abans de la campanya electoral.
—Mónica ja és víctima de lawfare, independentment de què passe a partir d’ara. El procés ja s’ha complert. Una de les coses que també origina la lawfare és la desafecció política. En el discurs que va fer al congrés d’Iniciativa, va dir: “Accepte el repte perquè no puc viure agenollada, he de viure dempeus.” Viure dempeus és una cosa molt necessària per a revertir aquesta situació. Ja no és la reversió de la privatització de la sanitat. És tan generosa que ha dit: revertiré la situació tan dolorosa en què em trobe. Només ella sap què passa. I jo crec que és això. Ens hem de rebel·lar davant el sistema. Li hem de donar suport perquè no es torne a quedar sola. I hem de creure en la justícia i en la democràcia. Ignacio Ramonet diu que s’ha de democratitzar la democràcia. I aquest és un pas per a fer-ho.

—Us ho demane d’una altra manera. Una Mónica Oltra asseguda en el banc dels acusats no és donar eines a la dreta i l’extrema dreta en plena campanya electoral?
—Potser per a l’extrema dreta això és una eina, però la gent sap què ha passat, i si algú té dubtes que llegesca el llibre i vaja més enllà dels titulars. No tenen cap prova, el dret penal ha de ser garantista i no pot asseure ningú al banc dels acusats sense cap prova. Ningú no es pensava que sense proves una persona seria acusada i duta al judici oral. I s’ha fet. La gent que no creu en la democràcia pot sobrepassar els límits.

—Com Trump, que diu que els seus límits són els seus valors.
—Exacte, però els nostres límits són els de la democràcia. I si això se sobrepassa, assumirem que ha d’estar en el banc, però explicarem què ha passat. Hem de ser el revulsiu. No caurem. No podeu continuar llevant-nos els drets perquè ja no parlem de democràcia.

—Teníeu pactada la sortida del llibre tot coincidint amb l’anunci que Mónica Oltra es presentaria a les eleccions?
—Ha estat una casualitat. El llibre estava preparat per a eixir amb el congrés d’Iniciativa. Jo podia sospitar que Mónica comentaria alguna cosa, però em va agafar de sorpresa. Crec que la gent molt propera a ella ho va saber el dia abans. Per sort, el llibre és un treball acadèmic, no és fruit del fenomen fan. És objectivat, té dades, i s’ha treballat de manera científica. El pròleg me’l fa el tutor del màster.