Marcela Topor, dilluns a Girona (fotografia: Albert Salamé).

Marcela Topor (1976) és periodista, filòloga anglesa, filòloga francesa i esposa del president Carles Puigdemont. Ara que fa un any de l’exili, VilaWeb ha pogut entrevistar-la a Girona, ciutat on viu, en una de les poques entrevistes que ha concedit. La senyora Topor és, en el fons, una gran desconeguda del públic català. En aquesta entrevista ens parla de la seva infantesa a Romania, de l’exigència i brillantor dels seus estudis i de la seva feina actual de presentadora de televisió. Però sobretot explica sense concessions com ha viscut l’exili. La part més fosca i la part més esperançadora, també. Passejar amb ella enmig de les festes de Sant Narcís és tot un espectacle: absolutament tothom s’hi fixa, absolutament ningú no l’atura. La famosíssima contenció gironina. Finalment, trobem una sala discreta en un restaurant i Marcela Topor s’explica. De Romania al primer d’octubre, passant pel nou govern del PSOE.

Sou filla de Vaslui.
—Jo em considero de Iași. És on vaig fer la carrera. És la capital de Moldàvia, província del nord-est de Romania. I em considero d’allà perquè hi vaig viure des de l’edat de divuit anys i és on vaig fer les amistats que encara em duren. Vaig viure-hi una època molt intensa. És la ciutat del meu cor.

Grans notes. Gran estudiant.
—No m’ho havia demanat mai ningú. Sí que és cert que era bon estudiant.

Filologia anglesa?
—I francesa. De sempre m’han agradat molt els idiomes. Passava el temps llegint, de petita. És la cosa que m’agrada més de fer. Tinc dos oncles a la família que són mariners. Imagineu-vos el règim comunista: abans del 1989 era molt difícil d’entrar al país i sortir-ne. Era un règim supertancat . Doncs ells viatjaven. I ens explicaven com era el món. Era com un conte. Vull dir que l’anglès i el francès ja els parlaven ells. No sóc pas la primera de la família de parlar idiomes.

Vau anar a una bona universitat, he vist.
—La Universitat Alexandru Ioan Cuza. La més antiga del país, i amb molt de prestigi. El nivell acadèmic a Romania és molt alt. En aquesta Universitat només hi havia una plaça per a cada cinc candidats. És qüestió d’estudiar. Si no, no passes. Jo vaig acabar el batxillerat, o la selectivitat, amb un 9,11 sobre 10. A francès, hi vaig entrar amb un 9,45 sobre 10. He passat molt de temps a la biblioteca, diguem-ne. Sense sortir gaire. Un idioma és constància, i ara practico més l’anglès que no el francès. Abans no. Abans parlava el francès com el romanès, gairebé. I mira, ara a Bèlgica el practico.

A 23 anys arribeu a Girona. El vostre primer viatge fora de Romania?
—No. No era el primer viatge. Havia estat a França, Polònia, els Estats Units i més llocs, amb una companyia de teatre que fèiem teatre en francès. I una segona companyia, la Ludic. La carrera, la vaig compaginar amb el teatre. A la Ludic era molt difícil d’entrar-hi. Hi havia actors professionals i amateurs. Un grandíssim nivell. El millor dentista de la ciutat, per exemple, s’apuntava al teatre. Doncs era un actor com una catedral. Molts dels meus companys d’aleshores han triomfat. Un és presentador de televisió. L’altre és Corneliu Porumboiu, director de cinema que ha guanyat premis a Canes. També hi ha Cristina Flutur, millor actriu a Canes pel primer film que feia. El primer! Eren gent molt vàlida, molt intel·ligent. Quan arribem a Girona fèiem una obra de Ionescu. Jo feia de Reina Maria. La bona. L’altra era la dolenta. [Riu.]

Primers anys a Girona?
—No van ser fàcils. Em passava el dia estudiant. Vaig obtenir el nivell C de català en nou mesos. No treballava, no tenia colla. I sabia que la llengua m’obriria la porta de la feina. Sóc una persona que necessita fer coses. I treballar.

Treballeu de directora del Catalonia Today. I ara cada divendres presenteu ‘Weekly Mag’ (video). Un magazín fet en anglès directament. El dirigiu i el presenteu. Una entrevista que us hagi marcat?
—Hi ha passat tanta gent! No us ho sabria dir. L’altre dia va venir en Mainat. Un crac. Parla de tot i podries fer un programa de deu hores i encara tindria coses interessants a dir.

Us hi veieu, com ell, arribant a cent quaranta anys?
—Sabeu què passa, que últimament no faig plans a llarg termini.

Ha!
—Per mi el darrer any és com si n’haguessin passat cinc o deu. Tot és molt relatiu. També el temps.

Com el va viure, el primer d’octubre, Marcela Topor?
—Pot semblar un tòpic però va ser un abans i un després. No havia sentit mai aquesta sensació tan forta. Vas cap a votar i et diuen: no pots baixar perquè hi ha furgonetes de la Guàrdia Civil que han trencat vidres del pavelló i la gent està molt espantada. I cap a Sarrià de Ter. Perseguits per un helicòpter. Anar amb cotxe i veure un helicòpter a pocs metres del teu cap és una cosa indescriptible. Gairebé no trobes ni les paraules per a explicar-ho. Jo vaig veure caure la dictadura comunista quan tenia catorze anys. El 1989, quan a Ceausescu li va passar el que li va passar. Nadal. Terrífic. I en Carles, quan va morir Franco, tenia més o menys la mateixa edat que jo quan va morir Ceausescu. Per mi començava una nova etapa amb la caiguda de Berlín. I això ho tenim en comú. I marca molt.

L’1-O us recorda això?
Quan vaig veure aquell helicòpter i les imatges de la gent, i el pànic a la cara, i les porres de la policia destrossant… Com et quedes? Petrificat. Congelat. Primer no reacciones. Jo havia viscut en una dictadura, però no havia tingut mai por. La por la vaig tenir aleshores. Quan jo era petita no havia rebut de manera directa. Patia com tot el país, però no de manera personal. I aquí, sí. És molt dur.

També éreu sota el pont.
—Sense aquest pont no sé on seríem ara! Imagina’t que no hi ha aquest pont. Tens un helicòpter que t’empaita amb l’objectiu claríssim de no deixar-te votar. En aquell moment és quan dius: jo em pensava que vivíem en un país lliure. I en democràcia. I veus que no. No és veritat. Vivim una ficció. Una realitat que ens havíem cregut. Una realitat falsa. On hem estat vivint tot aquest temps? Com pot ser que passi això, i d’aquesta manera? Vaig tenir una decepció molt gran. Molt. Es van trencar molts esquemes, aquell dia.

—De l’1-O al 27-O, i cap a l’exili.
—Exili? Avui encara em costa. És una paraula molt difícil d’assimilar. Per mi l’exili tenia connotacions molt negatives, molt fortes, de repressió. A l’Europa del segle XXI costa de parlar de l’exili. L’exili és molt difícil. L’exili és també com una presó. Són lliures ells, allà dalt? No. No són lliures. A l’exili no són lliures perquè hi són obligats. No hi han anat de vacances. Han fugit de la injustícia. I tenen els telèfons punxats, has de buscar maneres de comunicar-te, les persecucions amb cotxes. Això no és llibertat. Però hi ha una cosa bona, a l’exili.

Quina?
—Que es pot treballar. Sense l’exili no seríem aquí. Serien tots tancats i oblidats. Ells ho voldrien. Però l’exili els ha trencat els esquemes, en aquest sentit. Políticament l’exili els ha fet molt de mal, i a nosaltres molt de bé. Nosaltres ens pensàvem que el món sabia moltes coses de Catalunya. I no. És amb l’exili que es descobreix. Aquesta també és una part bona. I en tercer lloc ha destapat la situació d’Espanya. Molta gent posa en dubte, ara, que Espanya sigui una democràcia. Quina mena d’estat és? Hi ha llibertat d’expressió? Per què s’ha d’exiliar en Valtònyc? O l’Adri? Han deixat les seves famílies. Ho han deixat tot. Que els espera aquí? Presó? Són criminals, són corruptes? Tenim gent innocent que porta un any en presó preventiva. Per tant, ara el món sap la situació política. No sé si ha estat més dur que no em pensava, això de l’exili, perquè no em pensava res. Jo no m’imaginava que el meu home acabaria a l’exili. Vam tenir poc temps per a decidir i evidentment li vaig dir: ‘Prefereixo mil vegades que sigui a l’exili que no a la presó. I tant. Però en cap cas no hi ha manual i guia practica per a les famílies amb gent a l’exili. És molt dur. Les primeres setmanes gairebé no podia articular ni una paraula. No podia. Físicament. Estava trencada. De mica en mica treus les forces d’on sigui i vas endavant. Només tens una opció: continuar. Som sempre més forts que no ens pensem. Les forces les acabes trobant. No continuar vol dir rendir-te i enfonsar-te. I això no és cap opció. I et diré un altre tòpic: allò que no et mata et fa més fort.

Per exemple, visitar una presó. Neumünster.
—Reconec que estava bastant nerviosa. Em feia molt de respecte. Havia parlat amb els familiars dels presos d’aquí i tenia una imatge bastant terrífica. No gaire positiva. I vaig sortir d’allà alleugerida perquè hi vaig veure humanitat. I això per mi va ser molt important. Em van semblar persones d’un tracte correcte i humà. I això em va tranquil·litzar. Per sort aquí, vaig pensar, no van a humiliar ni a fer-te sentir malament. I ja es va veure després. Jo el vaig anar a veure un dimecres, i l’endemà rebo una trucada seva. Com que una nena no havia arribat em diu: ‘D’aquí a vint minuts et truco.’ Doncs qui em truca és en Jami i no pas ell. ‘Què passa? Que ha passat res?’ ‘El deixen sortir!’ T’ho juro: va ser brutal. Déu existeix! I em va trucar tan content. Aquell dia vam celebrar-ho, sí. Mira, en aquest món hi ha justícia. Perquè quan veus com fan les coses aquí, perds l’esperança.

Cap a Waterloo. Us hi veieu?
—N’hem parlat moltes vegades. Si tinguéssim nenes petites potser faríem un pensament. Però ara les nenes són en una edat molt important de la seva escolarització. Per nosaltres, tot això, és provisional. Treballem cada dia com si demà fos el darrer dia de l’exili. Perquè volem que torni. L’objectiu és aquest: que torni, no que nosaltres hi pugem i hi fem vida. L’objectiu és tornar, no anar-se’n. Jo visc amb l’esperança que l’exili sigui ben curt. Ara, si hagués vist que ho necessito, o les nenes, ho hauria fet. Perquè no vull amagar que al principi va ser tan dur que no sabia si podria sortir-me’n. Perquè és molt bèstia i indescriptible. I les primeres setmanes el xoc emocional és… A mi m’ha anat bé treballar. No tinc temps de preocupar-me ni d’escalfar-me el cap. M’estimo més continuar. Com us deia, allò que no et mata, et fa més fort. I jo no he tingut una vida de color de rosa.

Allà dalt hi he vist polítics desemparats, i alguns altres molt més adaptats a viure fora.
—La fortalesa que té en Carles la té molt poca gent. Molt poca. Fixeu-vos que abans de ser alcalde em preguntava: i d’on treu la força? És incansable. Quan era alcalde li deien: ‘Però tu et multipliques o què?’ I com a president igual. Sempre ho dóna tot. I a la vegada ell és bastant auster. Molta gent queda enlluernada del poder. I el necessiten. I ell, no. No té afany de poder ni de protagonisme. Ni s’emborratxa de poder. Aquest és un gran element: la seva austeritat i la fortalesa del caràcter. Jo també reconec que sóc una mica així. Vivint al seu costat vius el poder. Ets en el poder. Però a mi no m’ha seduït mai el poder. El poder no em diu res. No em fascina. No m’emociona ni em fa perdre el cap.

Un clàssic: ‘Puigdemont seria feliç llegint llibres a Girona.’
—Seria feliç amb la seva família. A casa. A Girona. Fent la feina d’alcalde de Girona es trobava en un moment molt dolç. Un moment personal i polític. Havia guanyat el segon mandat. I això que quan va començar a lluitar contra el PSC a Girona, li van dir: ‘Ets boig? No ets ningú i vols guanyar?’ Hi ha molta gent que viu en la zona de confort. I els canvis fan por. Però a en Carles li agraden els canvis i els reptes. Ell va deixar la seva zona de confort a Girona, quan estava perfecte. La ciutat era preciosa. S’ho havia guanyat. Que més necessitava? I ho deixa tot per anar-se’n a fer de president. Hauria pogut dir que no.

No sé si hauria pogut dir que no.
—Sempre pots dir que no. Ell havia lluitat molt de temps per aconseguir allò que tenia, i quan et pots relaxar tres anys va i… Com diu la frase? No vols brou? Dues tasses!

A Marcela Topor li interessa la política?
—Sí. La política ens afecta. T’ha d’interessar. Jo no em dedicaré mai a la política. Però m’interessa. M’afecta. És part de la nostra vida. I no pots ser un ignorant. S’ha de tenir interès una mica per tot.

I com el veieu, políticament, el moment actual?
—Jo no parlo en nom del Carles. Que quedi clar. Jo parlo per mi. Jo sóc optimista. Ho hem de desdramatitzar bastant. No ens hem de fer la víctima. No serveix de res. El futur el tenim a les nostres mans. Tot això ho ha començat la gent. I depèn de la gent. I la gent té la força. Sense la gent això no va enlloc. Estic molt contenta perquè veig que un any després la gent continua mobilitzada. I la gent no ha oblidat. La cosa pitjor seria que la gent se n’oblidés. I no ha estat així. Crec que com a poble hem demostrat una força increïble. La tenim. I és allà. Hem de recordar que tenim aquesta força. El futur el tenim a les mans. Sé que ens en sortirem. Quan? Com? No ho sé.

 

Controlar el territori no ho veig fàcil.
—No ho és. Però hem començat una cosa, i el pitjor seria que ens n’oblidéssim. Ara no podem fer-nos enrere. Només podem anar endavant i amb convicció. Sempre hem estat pacífics, no violents, i lluitem per la llibertat. Votar és un dret bàsic. En quin món vivim? Volem que els nostres fills visquin sense llibertat d’expressió? Jo no vull que les meves filles visquin amb aquesta por. Jo vaig viure això fins a catorze anys. Teníem por de parlar. El teu veí et podia delatar. No se sabia qui podia ser de la Securitate. Hi havia gent pertot arreu. Doncs ara les meves filles tenen pànic quan veuen una furgoneta de la Guàrdia Civil. Un dia anava conduint i darrere nostre va aparèixer un cotxe de la Guàrdia Civil. Pànic a les cares de les meves filles. Pànic. No les havia vistes mai amb tanta por. És normal, això? No. Ens hem de fer moltes preguntes. Aquesta situació és insostenible. No s’hi pot viure, així. No vull viure en un país com aquest. Hem de lluitar per la llibertat. Com si visquessin a no sé quin segle. Però a veure, què hi fa en Valtònyc a Brussel·les si hi ha llibertat d’expressió?

Amb el vostre nivell d’anglès i francès podríeu fer una ronda europea de denúncia política.
—No sóc política. Però amb l’ACDC fem coses. Fem dinars, sopars grocs. Em van convidar a anar a Ginebra, a la seu de l’ONU. No podia anar-hi. I hi va anar la filla d’en Forn. I si m’ho proposen i puc ajudar en alguna cosa, evidentment. Cap problema. I feliç de poder ajudar, des de l’ACDC, que és un espai on em sento còmoda. L’associació fa un paper molt important. Aquesta cosa que ens ha sortit: lluitar per la llibertat, la democràcia i els drets civils. És una realitat que no ens agradaria que existís, però existeix. Si volem canviar coses, hem de canviar-les nosaltres. Si no fas res, desapareixes del mapa.

Com el veieu, el nou govern del PSOE?
—Si hem d’esperar que l’ajuda ens vingui de Madrid… Hem vist que tampoc no ha canviat. El canvi de govern, de moment, no ha canviat res. Formes diferents, però els fets són els mateixos. Parlen amb un altre to. Però a mi dóna’m fets. Si no, no val res. Perquè ara em dius amb bona cara que tu, tu i tu continueu a la presó. I això no em serveix. Que em somriguis, no em serveix. Potser l’altre ho deia cridant i insultant. Aquests no insulten ni criden. Però diuen la mateixa cosa.

Voldríeu afegir-hi res més?
—Vull grair l’ajuda i la solidaritat de la gent, que ha estat brutal. Perquè si una cosa bona té l’exili és que saps qui és qui. Quan ets a dalt de tot, tothom somriu i fa bona cara. I quan estàs malament veus com de cop desapareixen algunes persones. Poques. I que els que queden són els que valen. Més els que tornen a aparèixer. Les sorpreses. Hi ha gent que quan eres a baix de tot et van allargar la mà i et van treure del pou. Això no té preu. En un any d’exili he trobat molta valentia i també covardia. Mai no agrairé prou a la gent que ajuda. Jami, per exemple. Penso que no se’n parla prou. I la gent no sap prou què ha arribat a fer per un amic. I pel país. Quan no en tenia cap necessitat. Ell sempre hi ha estat. Quan vaig arribar a Catalunya, ell i la Dolors són els primers que en Carles em va presentar. El Jami té la vitalitat de tres persones de vint anys. Estic al·lucinada que sigui tan dinàmic  i actiu. Una energia inacabable. Una persona molt important per a nosaltres. Vull agrair-li el que fa. No solament per mi. Per tots plegats i pel futur dels nostres fills. Perquè o ens en sortim o acabarem tots a l’exili.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb