Gustau Muñoz va ser assassinat per la policia espanyola quan tenia setze anys. En un petit llibre titulat Gustau A. Muñoz. En homenatge, familiars i amics denuncien que no va ser una mort casual ni un ‘lamentable error’, sinó el punt culminant i macabre d’una estratègia repressiva engegada pel Ministeri d’Interior espanyol durant els anys del postfranquisme (‘l’anomenada hipòcritament transició espanyola’). Feia tres anys que havia mort el dictador, Espanya ja havia votat i Adolfo Suárez era president del govern. El congrés espanyol havia aprovat la llei 46/1977, més coneguda per llei d’amnistia, que impedia d’investigar les violacions dels drets humans comesos durant la dictadura. Faltaven pocs mesos per a aprovar la constitució i l’aparell repressiu franquista era, encara, ben viu.

Entrevistem Marc Muñoz, germà de Gustau, que tants anys després espera trobar a l’Argentina la justícia que li nega l’estat espanyol. La sensació que sent quan pensa que, finalment, potser es farà justícia és de reconfort. Perquè aquell dia, quan la policia va matar el seu germà, ell hi era. ‘Va ser una emboscada, ens esperaven.’

Què va passar aquell 11 de setembre de 1978?
—Havíem anat amb en Gustau a la manifestació de la diada, convocada pel PCE a la plaça de Sant Jaume. Ell tenia setze anys i jo divuit. Al carrer de Ferran, la policia ja ens esperava per dissoldre la mobilització. Era una emboscada. Quan ens van intentar detenir, van treure les pistoles i ens vam dispersar. En Gustau va córrer cap al carrer de Ferran i jo cap a l’altra banda. Vaig sentir trets, deu o dotze. Al cap de poc, vaig tornar i ja em van dir que potser la víctima era el meu germà. Vaig intentar trobar-lo sense èxit i finalment vaig decidir de tornar a casa i esperar. Quan vaig veure que no tornava, ho vaig dir a la família i el vam començar a buscar pels hospitals fins que el vam trobar, ja mort, al dispensari Pere Camps. Sembla que la bala li havia traspassat el cor.

És la justícia argentina, i no l’espanyola, que admet a tràmit aquesta querella. Què en penseu?
—És una lliçó que l’Argentina dóna a Espanya. Som víctimes de la inoperància de la justícia espanyola i de la llarga mà del franquisme, que encara perdura. Que avui dia no es puguin jutjar els crims de la dictadura ni es puguin recuperar els cossos dels afusellats que hi ha als vorals és una xacra per a la democràcia. Si a l’Argentina tenim l’oportunitat de fer justícia, ho hem d’aprofitar. I a veure si a Espanya algú en pren nota: van assassinar un menor i això és un crim de lesa humanitat que no prescriu.

Per què creieu que la justícia espanyola no actua contra els crims del franquisme?
—Perquè volen encobrir els assassins franquistes. És el cas de Rodolfo Martín Villa, Manuel Fraga Iribarne, Antonio González Pacheco –més conegut per Billy el Niño–… Comissaris i torturadors acusats d’infinitat de casos i que els coneix tothom, però que no es poden tocar. Fer-ho seria trencar la immunitat i acceptar la culpabilitat de la dictadura i d’una societat encara molt contaminada. La millor manera de no remoure el passat és amagar-lo, que vagin passant els anys i els qui ho van viure es vagin morint.

Què n’espereu, del govern espanyol?
—El govern espanyol no col·labora. Martín Villa té una ordre de captura d’un jutjat argentí però l’estat espanyol no l’hi lliura. Tampoc no espero que al govern els caigui la cara de vergonya i dubto que en paguin cap preu polític. L’actual govern és el més corrupte que hi ha hagut a Espanya, amb un model econòmic heretat del franquisme, i continuen guanyant eleccions. Si la gent no els castiga malgrat els problemes que hi ha actualment, dubto que els castiguin per un assassinat de fa trenta-vuit anys o pels crims de la guerra civil.

Com ho viu la família, que després de tants anys potser es pugui fer justícia?
—Reconforta. No és que dormim millor, però reconforta saber que hi ha algú que es creu allò que tu expliques: que el meu germà el van matar i ho van fer uns senyors que no han estat ni detinguts ni processats ni condemnats. Que hi hagi la possibilitat de fer una mica de justícia, reconforta.

Podeu veure aquí l’acte de presentació de la querella, que es va fer dijous a l’Espai VilaWeb.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb