Manus O'Riordan (esquerra) amb l'emblema de la Columna Connolly, acompanyat de l'alcalde de Gandesa abans i amb la pintura de Pere Piquer al fons.

Manus O’Riordan és fill del brigadista internacional Micheál O’Riordan, que fa vuitanta anys va creuar el riu a Vinebre (Ribera d’Ebre) amb una bandera catalana. Aquest fet el va marcar i per això la família va dispersar en aquest punt de la geografia catalana part de les cendres del brigadista quan va morir, l’any 2007. El cap de setmana passat, a iniciativa de la Comissió de la Dignitat, el Museu de la Guerra Civil de Gandesa va estrenar un quadre que recorda els brigadistes travessant el riu amb la senyera.

Qui era l’irlandès que portava una bandera catalana fa vuitanta anys mentre creuava el riu a Vinebre?
—Era el meu pare, Micheál O’Riordan, membre de la 15a Brigada Internacional. Totes les companyies del batalló britànic duien una senyera i una bandera republicana en creuar el riu. El comandant del batalló va encarregar al meu pare de portar-la.

Quina era la missió exacta i per què el van nomenar a ell?
—L’objectiu era alliberar l’altre costat de l’Ebre i portar aquesta bandera tan endins com fos possible del territori recuperat. A l’altra banda del riu, el meu pare va passar la bandera a un català, que potser va tenir problemes amb els feixistes per aquest fet…

El van triar perquè era irlandès?
—El batalló britànic al qual pertanyia el meu pare estava format per voluntaris britànics i irlandesos. Entre els comandants successius hi va haver dos irlandesos, un dels quals havia estat un veterà de l’IRA en la Guerra d’Independència d’Irlanda. El comandant del meu pare era Sam Wild, un anglès de Manchester d’origen irlandès. Tenia sensibilitat per a les qüestions nacionals i devia pensar que estava bé que un irlandès portés la bandera catalana.

Com hi va anar a parar el vostre pare, al batalló britànic?
—No hi havia prou irlandesos per a formar un batalló propi. Inicialment, el 1937, alguns van entrar al batalló Lincoln nord-americà i alguns altres van anar amb el britànic. A la batalla de Brunete, els nord-americans van sortir molt malparats. Alguns irlandesos de la brigada Lincoln es van reagrupar en el batalló britànic. En qualsevol dels batallons hi havia irlandesos orgullosos de pertànyer a la columna James Connolly, en honor del gran líder de la classe obrera irlandesa. Però el batalló britànic era únic, perquè també tenia un fort component anti-imperialista. De fet, el juny del 1938, el batalló va celebrar el dia de Wolfe Tone, el dirigent de la Rebel·lió del 1798.

El vostre pare creia realment que es podia salvar la República Espanyola?
—Quan va sortir d’Irlanda a principi de 1938 ja no. Aleshores, les victòries feixistes ja eren massa evidents. El meu pare en realitat se’n volia anar el 1937, però va patir un atac d’apendicitis i no va poder. Però es va sentir obligat moralment a anar a lluitar per la República, tal com havia promès inicialment.

Parlava de la seva experiència?
—Va escriure un llibre anomenat Connolly Column en què explica la seva aventura. Però d’ell mateix hi parla poc. De fet, esmenta l’episodi de la bandera, però no diu qui la duia! Va ser la meva mare qui em va explicar els horrors que va viure. No va ser fins al 1988, quan vam tornar a Catalunya, que em va parlar dels detalls i de les atrocitats de la guerra.

El vostre pare és recordat com un brigadista molt valent. Va ser una experiència que el va marcar…
—A la família estem molt orgullosos d’ell. El 1996 el vam acompanyar a actes commemoratius a Madrid, Catalunya i al País Basc. El més emotiu va ser, sens dubte, la recepció al Parlament de Catalunya. El meu pare va lluitar pels seus ideals socialistes tota la vida. Fins i tot va tenir problemes amb el Govern irlandès, que el va arribar a internar quatre anys durant la Segona Guerra Mundial.

Les cançons revolucionàries eren importants per als brigadistes, oi?
—Cantar era molt important per a ells, sí. James Connolly, encara que havia nascut a Edimburg, era d’origen irlandès. Va escriure una famosa cançó rebel a Escòcia, que també era molt coneguda a Irlanda. Fins i tot quan cantaven cançons en llengües  desconegudes, els brigadistes en feien les seves pròpies versions, sovint plenes d’humor.

Què us ha dut a Catalunya aquesta vegada?
—Fa vuitanta anys de la Batalla de l’Ebre i la Comissió de Dignitat ha encarregat una pintura per al Museu de la Guerra Civil de Gandesa. El meu pare va ser ferit el 1r d’agost al turó 481, a la Serra de Cavalls, i el van enviar a l’Hospital de Mataró abans de repatriar-lo. Va tornar per primer cop el 1988 per la inauguració del monument a les Brigades Internacionals de Barcelona. Va anar a Gandesa, és clar. Va entrar a un bar, va demanar una San Miguel i va exclamar: ‘He trigat cinquanta anys a poder fer una cervesa a Gandesa!’ Està molt bé que el seu retrat sigui a Gandesa, a ell li hauria agradat. Era la ciutat que volien alliberar, però no se’n van sortir perquè l’armament dels feixistes era molt superior.

Quins sentiments desvetlla aquesta pintura en la vostra família?
—Ho entenem com el reconeixement català a la contribució del meu pare. Tingueu en compte que, en vida, mai no va necessitar cap forma de reconeixement. Hi ha una bona connexió catalano-irlandesa i és bo que es mantingui i que s’enforteixi encara més.

Quin és l’objectiu de la Fundació del Memorial de les Brigades Internacionals?
—L’IBMT és una organització que opera a la Gran Bretanya i a Irlanda i jo en sóc el secretari a Irlanda. Mantenim viva la memòria dels brigadistes mitjançant publicacions, actes i commemoracions. Aquest mes de juliol en vam fer una a Londres. El tema era el 80è aniversari de la Batalla de l’Ebre i estic molt orgullós que els meus tres néts hi portessin una corona en agraïment als brigadistes irlandesos.

També sou a l’executiva dels Amics de les Brigades Internacionals a Irlanda.
—Sí. El nostre objectiu és honorar cada voluntari irlandès en el seu lloc de naixement i allà on va lluitar. No fa gaire hem honorat la infermera irlandesa Ruth Ormseby, que va morir a Barcelona en un incendi mentre treballava l’abril del 1938. També hem recordat Andrew Delaney i Thomas O’Flaherty, dos voluntaris irlandesos del batalló Lincoln nord-americà, que van morir en acció a Gandesa el març de 1938 i a Corbera el setembre de 1938, respectivament.

Com es veu la situació actual de Catalunya a Irlanda?
—Els irlandesos vam compartir la indignació per l’agressió de l’estat espanyol contra els electors del referèndum de l’octubre passat. L’opinió pública irlandesa va quedar horroritzada per aquest fet.

Voleu afegir-hi res més?
—M’agradaria subratllar que, quant als brigadistes, no hi ha cap voluntat d’exaltació militarista, cap. L’esperit que els guiava fa vuitanta anys era la voluntat d’evitar una guerra mundial i combatre el feixisme. Van lluitar de valent, però ho feien per intentar aturar més atrocitats. Creien que si aturaven els feixistes aquí, potser Hitler s’ho hauria pensat dues vegades. Però sabien perfectament que la guerra sempre és una cosa terrible, en què el poble sempre és qui més pateix.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb