L’antropòleg i històric militant comunista Manuel Delgado ha anunciat que abandonava Comunistes de Catalunya, formació fruit de la fusió del PCC i del PSUC Viu i integrant de la coalició Esquerra Unida i Alternativa. Delgado ha dit mitjançant una carta oberta publicada al seu bloc que plegava arran de la votació negativa de Catalunya Sí que es Pot a la declaració independentista, juntament amb el PP, Ciutadans i el PSC. ‘El que no m’imaginava és que acabaríem sent un obstacle per la història i ni en el pitjor malson no podia imaginar-me la paorosa imatge d’aquest matí al parlament: els nostres diputats votant colze amb colze amb els hereus del franquisme, que és el que tantes vegades hem repetit que és el Partit Popular, ni tampoc amb les disfresses postmodernes de la “España una, grande y libre” que és Ciutadans’, ha escrit Delgado.

Heus ací la seva carta oberta:

«Benvolguts camarades, benvolgudes camarades:

La veritat és que sóc un home d’idees polítiques rudimentàries. Va ser més per instint de classe que per convicció ideològica que vaig començar a militar a les Joventuts Comunistes el 1973, quan tenia disset anys. Des d’aleshores, no m’he perdut ni un sol combat social i sempre en primera línia, al carrer. M’ha tocat passar per comissaria diverses vegades –la primera el 1973, la darrera el 2007–, m’han apallissat, he hagut d’afrontar un consell de guerra, he patit la presó. Tot això ho he fet sentint-me ben orgullós de la meva militància comunista, perquè els i les comunistes m’oferien una lliçó permanent de fermesa, valentia i generositat.

Per això m’he mantingut fidel al PSUC, perquè, amb totes les seves equivocacions, la seva gent era protagonista d’una tradició gloriosa de lluita i abnegació revolucionària a la qual no podia ser deslleial.

La història i els nostres errors no ens han permès recuperar aquella grandesa històrica en què vaig participar durant la resistència antifranquista, però he cregut que aquesta no era una raó per renegar del que sento i penso, bàsicament perquè, com deia José Martí, jo també ‘soy esclavo de mi edad y mis doctrinas’. En nom d’aquesta fidelitat a la vella tradició comunista l’he seguit allà on creia que s’encarnava, darrerament al PCC i ara a Comunistes de Catalunya.

En nom d’aquesta fidelitat he assumit com a propis els nostres errors. He suportat la nostra complicitat amb la repressió de Joan Saura contra els moviments socials i amb la destrucció de la Barcelona popular i la seva entrega al més brutal neoliberalisme. No he entès com podíem desaprofitar l’oportunitat irrepetible de participar i àdhuc contribuir a orientar esdeveniments transcendents que implicaven un autèntic procés de ruptura democràtica, que havíem repetit que desitjàvem i davant del qual, ara que el teníem davant els nassos, ens arronsaven, incapaços d’entendre el que passava i menys d’intervenir per reforçar el seu vessant més social.

Però ni els servilismes ni les pusil·lanimitats em feien perdre l’esperança que en algun moment prendríem consciència de la importància extraordinària de la  dinàmica històrica en què ens trobàvem immersos i recuperaríem alguna cosa de la nostra vella audàcia a l’hora d’analitzar i passar a l’acció.

El que no m’imaginava és que acabaríem sent un obstacle per la història i ni en el pitjor malson no podia figurar-me la paorosa imatge d’aquest matí al parlament: els nostres diputats votant colze amb colze amb els hereus del franquisme, que és el que tantes vegades hem repetit que és el Partit Popular, ni tampoc amb les disfresses postmodernes de la “España una, grande y libre” que és Ciutadans.

En fi. En aquestes condicions està clar que no puc continuar militant a Comunistes de Catalunya. Si us plau, accepteu la meva baixa i la meva dimissió com a membre del Comitè Central.»

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb