Maio Serrasolsas: “Els qui van contra les etiquetes mai no s’han hagut de diferenciar gaire”

Parlem amb Maio Serrasolsas sobre el seu primer disc, 'Des dels marges', i sobre la dificultat d'habitar-los

VilaWeb
Marina Arbós Junyent
27.03.2022 - 21:03
Actualització: 27.03.2022 - 23:03

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Maio Serrasolsas ens interpel·la amb un disc personal i íntim en què ens explica qui és amb tendresa. Amb música explícitament lesbiana i transfeminista, ens acosta a identitats dissidents que s’alliberen. Tot i que no és fàcil d’habitar els marges i trencar amb allò que s’espera de nosaltres, Maio s’hi atreveix gràcies al suport de la seva xarxa. El disc és una oda a les col·legues, que són les protagonistes de moltes històries i a qui homenatja i dedica cançons d’amor. Perquè, per Maio, parlar d’amor també és polític. Una conversa sobre referents, etiquetes i precarietat, en què la gent que l’acompanya juga un rol fonamental.

Heu tret el vostre primer disc, Des dels marges. Esteu contenta de la rebuda?
—Crec que és molt difícil de no tenir expectatives de les coses que ens passen i més quan hi dediques tant d’esforç, tantes hores, tants diners. Tots tenim expectatives. Un cop fas clic a publicar és una mica qüestió de “sort”, no? Em vaig preocupar una mica al principi, però després la gent no ha parat de dir-nos coses maques, la gent ho ha rebut molt bé. És un disc que la gent s’ha sentit molt seu i per mi això és un esclat.

Per què creieu que la gent se’l sent tan seu?
—És un disc molt personal i parla de coses amb què és fàcil identificar-se. Per exemple, a la cançó de “Márgenes”, molta gent pot ser tant la persona que rep violència al carrer, com qui s’espera a casa que arribi algú.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Us heu fet un espai en espais joves, LGBTI i transfeministes. Teniu un públic molt delimitat?
—És clar, vinc d’Akelarre, de fer deu anys de música molt punky i acústica. El públic era molt reduït, també perquè no fèiem servir les xarxes. Anàvem als concerts i ens escoltava la gent que per casualitat s’ho trobava. Mai no vam dedicar energies perquè el projecte arribés a algú que no fos lesbiana, punky i okupa. I de cop, aquest disc està elaborat, és professional i és gravat en un estudi. Per això, crec que el públic s’ha ampliat.

Creieu que és un avantatge o un inconvenient? És al públic a què voleu arribar?
—Vulguis o no, a un senyor cisheterosexual de seixanta anys difícilment li arribarà el disc i el gaudirà de la mateixa manera que una noia trans de trenta o que un infant que viu amb les seves dues mares. És un disc que acompanya molt més a unes identitats que a unes altres. I a les lletres sóc molt explícita perquè per mi és important posar-ho sobre la taula. Per exemple, a “Progresso adequadament” em venia de gust de deixar clar que és una cançó que dedica una dona a una altra dona, o una identitat lèsbica a una altra identitat lèsbica.

D’una cançó, la part més important és la lletra?
—Lletra i melodia van molt de la mà, però per mi va primer la lletra. Crec que té a veure amb el fet que, per fer música, m’inspiro molt més amb un llibre que no pas amb una cançó. Llegeixo un llibre i dic: “Vull parlar d’això.” Segurament li donaré molta més importància a la lletra i al missatge que vull transmetre que no pas a com ho faig.

Quins són els vostres referents quan componeu música?
—Des de petita he llegit molt la Sònia Moll, una poeta de Sant Andreu, i la Isabel Franc, una escriptora lesbiana que fa novel·les. Quan vaig fer el disc, llegia Stone Butch Blues, de Leslie Feinberg, i Las malas, de Camila Sosa. M’agrada llegir novel·les en què em pugui sentir identificada, perquè crec que moltes identitats fa molts anys que llegim coses en què no ens veiem. No es parla de nosaltres i, si se’n parla, mai no hi ha un final feliç. La lesbiana acaba suïcidant-se, com a heterosexual, o desapareix de cop de la sèrie. Descobrir que parlen de tu, em fa parlar de nosaltres a les lletres. Crec que és important que hi hagi referents.

En calen més, de referents?
—Com més en tinguis per agafar, millor. Moltes generacions hem crescut inventant-nos els referents. Els qui no som heterosexuals ens els hem hagut d’inventar. Per exemple, jo recordo que, amb la Beth, la Rosana o la Bebe, pensava: “Aquestes són bolleras“, i en realitat els seus videoclips eren molt heterosexuals, però d’alguna manera t’agafaves a això. Que avui hi hagi referents explícits que t’ho mostrin i que no t’ho hagis d’inventar és genial.

Creieu que us heu convertit en un referent?
—La gent t’escolta i tens un poder. Ser referent és un poder i una responsabilitat i l’assumeixo. Pujar en un escenari, tenir un micròfon i dues-centes persones escoltant-te amb la boca tancada és un poder. Faig les coses pensant que tinc una tasca i que és important de cuidar allò que dic perquè pot ser útil per a molta gent. Poder ser referent de gent que creix ara crec que és molt maco.

La música és una manera de fer política? Pot contribuir a canviar les coses?
—Per mi, fer música és polític. Parlar de l’amor és polític, perquè no parlaré d’un amor tòxic, sinó d’un amor que es basa en les cures i en la responsabilitat afectiva. Per mi, no tan sols és polític cantar “si el rei vol corona, corona li darem”, per mi també és polític dedicar-se cançons i escriure a les amigues.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

És un disc molt íntim, però també molt real i honest. En l’àmbit personal, us despulleu i expliqueu qui sou. És important posar etiquetes i reivindicar-les?
—Sí. Penso que la majoria dels qui van contra les etiquetes o pensen que no són importants mai no s’han hagut de diferenciar gaire. Allò que no s’anomena no existeix. Si mai no dius què ets o què sents, se t’anirà col·locant dins la norma hegemònica. Recordo molt una vegada que li intentava d’explicar a un pare força homòfob que el seu fill necessitava dir públicament que era trans. Li vaig demanar: “Si ara mateix t’asseus en una taula plena d’homes gais, tindràs la necessitat de dir que ets heterosexual?”, i em va dir que sí. Aleshores li vaig fer un paral·lelisme, com si aquella fos la societat, per fer-li entendre que el seu fill necessitava dir-ho perquè no se’l col·loqués allà. Les etiquetes són necessàries i ajuden a construir-nos.

Exposant-vos així, en algun moment us heu sentit vulnerable?
—Sí, moltes vegades. He rebut moltíssima violència, però fa temps, sobretot quan estava amb Akelarre. Un dia, un usuari de Forocoches va decidir que era una bona idea d’escriure: “Us follaríeu a aquest parell de lesbianes?”, i així vam descobrir què era la lesbofòbia. De cop. En aquell moment, vam rebre moltes violències. Ara les continuem rebent, però no m’exposo tant. M’exposo molt a les xarxes, però no en el meu dia a dia. Visc amb gent afina, tinc molta sort amb les feines que he tingut i tinc espais bombolla, i això fa que no rebi tanta violència. També hi ajuda la meva aparença. Segurament si tingués el cabell llarg i em vestís amb un top rebria molta més violència que anant amb una caputxa i amb el cabell curt.

Com us cuideu d’aquesta exposició pública?
—Per mi tot això és molt nou i tot just ara començo a buscar les estratègies. En aquesta ronda m’han passat coses que no m’havien passat mai. Per exemple, dues hores abans del concert, quan la gent ja es pren les cerveses prèvies, passar per davant un bar i que la gent es tombi; que em demanin fotos; sortir de festa i sentir que la gent em mira… De moment, no tinc cap estratègia més enllà de ser simpàtica i intentar de no sentir-me envaïda.

Dediqueu cançons a les amigues i parleu de la importància de les xarxes de cures i de suport. Què signifiquen, per vós?
—Em donen la vida. La gent parla dels pilars: la feina, la casa, la família i les amigues. Per mi, si haguessin de ser columnes més grans o més petites, la família i les amigues serien els pilars més grans. Sento que tinc una xarxa molt bonica, hi ha dies que fins i tot m’emociono. I això és gràcies al feminisme i als missatges com ara “noies, cuideu-vos”. Si no tenim una xarxa que ens abraci i que ens doni una infusió a la nit, estem molt exposades i la salut mental és molt fràgil. La meva xarxa és un coixí.

Pertanyeu a una generació marcada per les crisis, la precarietat i les poques expectatives. Aquestes condicions han influït en la vostra música?
—Sí. M’intento de mirar les coses de manera interseccional. Si tingués un sou de mil quatre-cents euros i no m’afectés emocionalment que tot se’n vagi la merda, potser seria diferent. Però m’afecta la butxaca; m’afecta que afecti altra gent; m’afecta que desnonin la veïna; m’afecta que la meva mare no arribi a final de mes; m’afecta que la meva col·lega trans no trobi feina perquè és trans. Totes aquestes coses fan que estigui més preocupada i, per tant, menys creativa. Cagar-se en les coses que ens passen com a joves i que això estigui plasmat en una lletra és fonamental. Després que això sigui ballable és una altra cosa i aquesta és la clau. Allò de “si no puc ballar, no és la meva revolució”? Doncs això.

És el cas de “Precari-eté”…
—Volia fer una cançó d’estiu. En aquell moment vivia a l’Empordà i treballava de cambrera i no volia fer una cançó depriment. Volia que la gent la pogués ballar, però que alhora et digués que et fan precari. I que no tan sols a tu, sinó que hi ha persones que per les seves interseccionalitats, estan molt més cardades.

Tornem als marges. Incidiu molt en els cossos que trenquen amb la normativitat hegemònica i amb les identitats dissidents. És difícil d’habitar aquests marges?
—És molt difícil perquè si hi ha uns marges, implica que existeix una carretera o un nucli dur i que tu n’ets fora. Però crec que els marges també t’alliberen molt. Ser capaç de trencar amb les coses que s’esperen de tu, t’allibera. Habitar un cos gras i tenir una xarxa, que també és als marges i que et diu “estàs guapíssima” és alliberar-se. També habitar els pèls. Des dels marges també ens descol·loquem, a vegades, no sabem llegir a les persones, jutgem… Els marges no són la millor cosa del món, també tenen violència, però n’evites molta. En el fons, “Déu ens fa i nosaltres ens ajuntem”.

Quina relació teniu amb les discogràfiques?
—Una de molt bona. Sempre he fet música autogestionada i sense ningú darrere. Però quan vaig treure “Precari-eté” em va contactar de Propaganda Pel Fet i ens vam agradar molt.

Acceptaríeu un contracte amb una gran discogràfica?
—No cal. I això té molt a veure amb el públic a què vull arribar. Si volgués arribar a la hipster d’Ohio, doncs potser sí, però com que no vull. Si la hipster d’Ohio em coneix, serà perquè una col·lega ha anat cap allà i li ha ensenyat. El meu objectiu és viure de la música, però crec que el jovent d’avui dia hem après a viure amb molt poc. A part, crec que no interesso a les discogràfiques. No em vendria a una gran discogràfica amb un contracte milionari perquè, què en faria, de tants diners?

Dieu que heu après amb viure amb molt poc, però què no podria faltar a la vostra vida?
—Idealment, viuria en una caseta al baix Montseny, si pot ser, ocupant-la, però no necessito gaire més. He après a viure en una casa sense llum ni aigua calenta. Necessito diners per poder-los invertir en la furgoneta que se’m rebenta, en fer videoclips macos, en poder pagar la gent… Molta gent fem música i no podem pagar uns sous dignes a qui ens ajuda. La gent precària també precaritzem.

La Júlia i en Pau Serrasolsas, de Ginestà, són els vostres germans. Podríem dir que la música us ve de família?
—No. La nostra mare és fustera i el nostre pare és mecànic. A la família no hi ha ningú que faci música, només algunes cosines, però són més petites. Ens van arribar primer les assemblees i el discurs que no pas la música. Després vam aprendre a tocar la guitarra i aleshores ens van començar a convidar a casals de joves quan tenien un forat al cartell. El vincle amb la música ens ve més d’aquí que no pas perquè a casa escoltéssim Bach. Els nostres pares sempre ens han animat a fer allò que volguéssim. Ens deien: “Tot el que feu estarà bé, busqueu-vos la vida igual que ho hem fet nosaltres.”

Us relacionen gaire amb Ginestà?
—Només a les entrevistes. A totes les entrevistes em demanen per Ginestà, i és normal. És que és molt fort i molt maco. Bé, algun cop m’ha passat que pel carrer he sentit gent dient fluixet: “És la germana dels Ginestà.” Ginestà és el meu grup preferit.

Us molesta o no us fa res?
—M’omple el cor. Hi ha gent que es pensa que tenim una relació distant. Molta gent em pregunta: “Et molesta?” o “et fa enveja?”, i no saben les vegades que ploro veient Ginestà. Vaig als seus concerts i m’emociono. Són de les persones que més estimo i això que fan és molt fort. Sé la feina que hi ha darrere, em passen les cançons abans de publicar-les, igual que jo els les passo. M’importa molt el que fan ells i els importa molt el que faig.

A la Júlia li dediqueu la cançó “Yuri”. És incondicional, l’amor per una germana bessona?
—Si hagués de desitjar alguna cosa bonica a algú, seria que tingués una germana bessona. Ens han comparat molt des de petites, però hem après a conviure-hi. Amb la Yuri ens hem fet sempre molt de costat, però també hem buscat de diferenciar-nos. Dels pilars que parlava abans, doncs un de sencer seria per ella.

De fet, ja havíeu cantat amb la Júlia. Era amb qui cantàveu a Akelarre amb el ja famós: “No som amigues, ens mengem el cony.” Què roman d’aquell grup?
—L’altre dia em van dir “Akelarre és cultura LGTBI”. És que aquesta cançó té més de dos milions de reproduccions, eh? Hi ha molta gent que escolta Ginestà i que segueix el meu projecte que ve d’Akelarre. Fem deu anys al juny i farem alguna cosa perquè la gent no s’oblidi de nosaltres. De fet, després de tants anys fent el punky amb un piti i una birra a l’escenari, ara que tot és més seriós, a vegades enyoro allò que fèiem a Akelarre. L’altre dia vam tocar juntes per un desnonament a Can Sanpere, a Premià, i va ser molt maco. Per mi Akelarre és lleugeresa i un momentàs amb la Yuri. Fem deu anys i crec que també en farem vint. Tot i que no assagem mai i que ens hem promès de no fer cançons noves.

Canteu en català i en castellà indistintament?
—Vaig pensar-hi molt. Recordo que a Enderrock em van dir que podria fer 50%-50% i jo vaig pensar que no. No és perquè no vulgui, però si escric cançons per les meves col·legues, i són de Cadis o d’Extremadura, si la meva àvia parla en castellà i la meva mare també, el meu objectiu és que la cançó els arribi. No vull que la persona que no conec de res que viu a Gràcia estigui contenta amb mi, perquè no li dec res. Em vaig preocupar, però crec que ja m’he despreocupat. Potser al disc següent hi haurà més cançons en català, però no és un objectiu. M’agrada molt cantar en català, però t’ha de sortir. No ho canviaré perquè em donin un premi Enderrock.

I en la vostra nova etapa musical, què teniu entre mans?
—Tinc pendent una col·laboració amb Jimena Amarillo, una artista valenciana de la qual estic enamorada. Però ara vull passar-me tot l’any tocant la guitarra i pensant en el següent disc. Una cançó que ja tinc pensada la vull dedicar als nostres avis. Se’ns n’han mort dos en qüestió de quatre dies i els vull escriure una cançó, i de fet, serà una col·laboració amb Ginestà.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes