salvador macip onada estiu
Salvador Macip, en una imatge d'arxiu (Foto: SM)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Salvador Macip (1970) és metge i doctor en genètica molecular. Dirigeix un laboratori a Leicester (Regne Unit) sobre envelliment i càncer. Escriptor prolífic, més de trenta obres publicades tant de ficció com de no-ficció, és autor de Les grans epidèmies modernes (la Campana), amb un pròleg actualitzat sobre la covid-19. També col·labora regularment en mitjans de comunicació. El darrer article, ‘A qui hem d’escoltar’, aborda una qüestió de plena actualitat: la relació entre governs i comunitat científica. VilaWeb ha entrevistat telefònicament el senyor Macip per parlar-ne, a més de valorar la segona onada de la pandèmia.

Salvador Macip, en una imatge d’arxiu.

Qui hem d’escoltar? Aquesta és la pregunta que us feu en el darrer article que heu escrit.
—La gent ja es fa a la idea que hem d’escoltar els qui en saben. I això és un toc d’atenció als polítics perquè tinguin els assessors adequats. És una cosa que durant la pandèmia ha fallat una mica. No hi havia comitès ni experts preparats per assessorar. En l’article, jo recomanava que el govern havia d’escoltar no només una persona, sinó un comitè. Grups de deu científics amb visions diferents, experteses diferents. Aquí s’ha fallat una mica, i només s’escolta una línia de pensament. A vegades, els científics que assessoren diuen allò que els polítics volen sentir. I acaben essent assessors perquè no els porten la contrària. I ha de ser a la inversa, necessitem un comitè assessor de científics que porti la contrària al govern. Que els digui ‘la mesura és aquesta, i no ho feu bé’. Potser és això, que falla, en l’àmbit polític. I en l’àmbit del carrer, ens hem de deixar portar per l’esperit crític. I si veiem que els científics no estan d’acord, potser és que no hi ha prou informació sòlida. I hem d’anar amb prudència.

Oriol Mitjà ha dit que tenim un govern català atrapat per la partitocràcia i la burocràcia i que no li feien cas. Més enllà de noms i cognoms, Salvador Macip està d’acord amb aquesta crítica al govern català?
No ho he viscut des de dins la gestió. Sóc fora donant una opinió que ningú em demana. No en conec l’engranatge. I entenc que la feina dels polítics, especialment aquests dies, és molt complicada. Han de navegar per un mar d’incerteses i de veus que diuen coses diferents. Feina difícil. Dit això, sí que sembla, des de fora, sense personalitzar i sense saber qui podria ser el darrer responsable de tot això, que el govern català, igual com l’espanyol i com l’anglès i el de molts altres llocs, no ha fet cas de consells molt obvis i molt clars d’una colla de científics. No d’un de sol. No crec que un científic es pugui enfadar perquè no li hagin fet cas a ell. Caldria esperar que se’ls escoltin. A tots. I en aquest cas, quan una gran majoria de científics diu una cosa i un govern fa la contrària, hi ha motiu de sobres per a tirar el barret al foc. És quan els científics s’emprenyen amb motiu. I això crec que ha passat unes quantes vegades.

Per exemple?
—Fa unes setmanes, parlaven d’allargar l’oci nocturn fins a les tres de la matinada. Era una decisió política, i basada en la pressió de lobbys. Els científics deien el contrari. I efectivament, al cap d’una setmana, van optar per tancar i no allargar l’horari. Demostra que hi ha moments que els governs no escolten els científics. I això et fa posar les mans al cap. I empipa molt. Per altra banda, siguem positius: el govern català ha pres moltes decisions encertades, també.

Per exemple: un error greu, quin seria? I un encert, quin seria?
—El primer error important va ser començar el desconfinament sense estar preparat. Això és un error conjunt del govern espanyol, que va cedir el poder als governs autonòmics, sense que estiguessin preparats. I el govern català va estar molt despistat, al principi: no tenia capacitat de fer tests ni de fer rastrejaments i es complicava la cosa. Aquest ha estat un dels problemes bàsics que ens va portar al rebrot tan ràpid de l’estiu a Catalunya.

I l’encert?
—Controlar aquest rebrot. Sobretot, des de l’entrada del doctor Argimon, hem vist que en la gestió de la pandèmia hi ha mesures que permeten de controlar la situació: limitar moviments i tancar zones, tot allò que permet la llei. La llei ha jugat en contra moltes vegades, durant la pandèmia. Un altre problema del govern català, i d’altres, va ser no planificar bé i amb prou temps la tornada a l’escola. Es podria haver fet el debat al juliol i no al setembre. Es va fer, però a corre-cuita. És la tònica que hem vist a uns quants llocs d’Europa: anem tard. Falta capacitat d’anticipar-se. Potser el principal problema dels polítics a molts països, i a Catalunya també, és la manca de rapidesa a l’hora de prendre decisions. La política és lenta. Però en una pandèmia no et pots permetre de perdre una setmana per a una decisió clau. Això podria millorar si s’escoltés més els científics.

En la segona onada, per què hi ha menys morts?
—Per què detectem més casos i els podem tractar abans. S’ha estimat que a la primera onada detectàvem un cas de cada deu. Ara en detectem la meitat. I podem deduir que, en el fons, no arribem a tenir els casos que vam tenir a la primera onada. A més a més, sabem més com fer el tractament, tenim més experiència i salvem més gent que abans. Per això es veuen menys morts. La clau és ara. Si aconseguim de controlar la pujada, la segona onada podria ser més suau. Però encara hi ha el risc que les coses es desmarxin. Aquest risc hi és.

No tinc clar de què serveix el confinament nocturn. Des d’un punt de vista mèdic, quina lògica té?
—Jo us explico la meva interpretació: ara funcionaria un confinament total. Tancar-nos a casa unes setmanes per baixar els casos a zero. Però això té un impacte social i econòmic brutal. Per tant, és l’última opció, i la que tothom vol evitar. Ara s’ha valorat l’acció amb el menor cost possible. Per això s’evita de tancar escoles, feines, transports. Què queda? L’oci. L’oci és la part més retallable, i amb menys impacte. Evidentment, té un impacte per a la gent que s’hi dedica, i se’ls ha de compensar d’alguna manera, però és l’activitat més sacrificable. I bona part de l’oci és a la nit. Així ho interpreto jo: tancant a la nit volen evitar contactes socials que es consideren menys imprescindibles.

Sobre les escoles, llegeixo Àlex Arenas i els informes que cita d’Israel i penso: s’han de tancar immediatament. Després llegeixo estudis publicats a The New York Times i dic: l’escola no és cap focus. A qui hem de fer cas?
—És un debat molt interessant. En parlàvem abans: a qui fem cas? Al meu time-line de Twitter hi ha uns quants científics que en saben molt, amb oposicions confrontades i dades sòlides. Això vol dir que no en tenim prou informació, encara. D’entrada, els estudis són estatístics, i encara és d’hora, tot i que les primeres dades sembla que indiquen que l’escola no és el centre principal de focus de contagi. Tancar les escoles ha de ser l’últim recurs. Si les podem mantenir obertes, millor. Sí que podem augmentar les mesures de seguretat a les escoles (ventilació, cada quinze dies fer classes en línia amb els més grans), però ara potser no és el moment de tancar escoles. Qualsevol activitat que impliqui moviment de persones i contacte social és un risc. I l’escola ho és. Però no és un risc més alt que altres. Al final, una persona contagiada no saps on s’ha contagiat. A la feina, al transport públic, portant el nen a l’escola? Per exemple, sobre el transport públic, que d’això no se’n parla: per què no trobem la manera de fer teletreball i d’escalonar l’entrada a la feina de manera que no entri tothom a la mateixa hora i, per tant, s’evitin contagis als transports públics?

Teniu un nen de tretze anys. Va a l’escola al Regne Unit. Porta màscara?
—No. Dins la classe, en la bombolla, no. De camí a l’escola, sí. Aquí, quan surt un positiu, s’envia tots els nens a classe. I no els fan cap test. Es tanca la bombolla, i la bombolla és el curs sencer. A l’escola del meu fill han confinat tres cursos des del setembre, i han fet una setmana blanca més llarga. Cada país ho fa a la seva manera.

Res més?
—El missatge, per mi, és que aquesta pandèmia durarà temps. Ni tan sols amb vacuna, que passaran mesos fins que vacunem bona part de la població. Mentre això duri, la gestió de la pandèmia és en mans de tothom. No pot ser que ens passem les culpes els uns als altres. Els polítics passen la culpa a la gent, i la gent als polítics, o als seus veïns. Sempre és l’altre qui ho fa malament. Cadascú ha d’analitzar fins a quin punt pot ajudar. Qui es pugui quedar a casa, que s’hi quedi. Qui pugui evitar de sortir amb els amics, que ho faci. Qui pugui teletreballar, que ho faci. És feina de tots. Hi ha gent que ho fa malament a tots els nivells, i fa molta ràbia, però més que fixar-nos en allò que fan els altres, ens hem de fixar en què podem fer nosaltres. Encara hi ha molt de marge perquè tothom hi aporti el seu granet de sorra.

Podeu comprar Les grans epidèmies modernes a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.