Valentín González al bosc d'Irati en un reportatge de Paris Match

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

L’any 1948, per ordre de Stalin, el PCE havia decidit d’abandonar la lluita guerrillera a l’interior d’Espanya. Els anarquistes van continuar lluitant al maquis, i uns altres van continuar la guerra pel seu compte. Un dels últims d’arribar, el més polèmic, va ser Valentín González, ‘El Campesino’, un dels caps militars republicans comunistes més importants de la guerra del 1936-1939. Amb les forces de l’anarquista Cipriano Mera, havia vençut els italians a Guadalajara, arribà a tinent coronel, però acabà essent destituït per Lister per la seva actitud ambigua a la Batalla de l’Ebre. D’ençà d’aquells anys, la seva vida va estar envoltada pel rumor i la polèmica.

A l’exili s’instal·là a l’URSS i va ingressar a l’Escola de Guerra com a comandant de brigada, però va tenir problemes amb les autoritats soviètiques que l’internaren en un gulag, d’on ell aconseguiria fugir. D’aquella experiència publicà Yo escogí la esclavitud (Ediciones Maracay, Venezuela). Va ser expulsat del PCE. Els seus camarades mai més no li professaren gran consideració. Malgrat tot, la seva figura de ‘llanero solitario’ reapareix en diverses ocasions, sempre en llocs clau de l’exili. A Cuba va ser detingut l’any 1952, acusat d’organitzar un complot contra el govern cubà de Carlos Prío Socarrás. Amb ell van ser detinguts uns deu homes. Els requisaren una considerable quantitat d’armes i explosius, segons el corresponsal de La Vanguardia a Nova York, Augusto Assía.

La policia secreta de Franco, com consta en els documents que he pogut desclassificar, li seguí anys després la pista per Bèlgica i França, on el 8 d’agost de 1961 organitzà el darrer grup guerriller que va passar la frontera pel Pirineu navarrès. D’aquesta epopeia, la Brigada Político-Social va elaborar un informe secret de vint-i-dues pàgines titulat El Campesino y su acción terrorista.

D’esquerra a dreta, el general Matallana, el general Miaja i ‘El Campesino’, durant la guerra del 1936-1939

A la reconquesta d’Espanya

En cartes a De Gaulle, Kennedy i Macmillan, ‘El Campesino’, autoanomenat cap de l’estat Major de la Reconquesta d’Espanya, els va anunciar que les forces sota el seu comanament començaven l’alliberament d’Espanya per instaurar la Tercera República. L’acció, però, va ser breu. El resultat va ser un guàrdia civil mort, un altre ferit, i una enorme controvèrsia. La policia francesa els va detenir tots sis dies després, el 14 d’agost. Una setmana més tard, el setmanari Paris-Match, publicà un reportatge fotogràfic molt elogiós en les pàgines centrals. ‘El Campesino’, finalment, va ser absolt per la justícia francesa.

Segell de l’estat major de ‘La Reconquista del Campesino’

Va ser una acció militar o el deliri d’un vell heroi de guerra egòlatra? L’última acció guerrillera contra Franco o una manipulació dels serveis secrets francesos? Un muntatge editorial per a vendre les memòries de ‘El Campesino’ o aquests eren els rumors falsos que feia córrer la premsa del règim per desacreditar l’acció? Fos què fos, el resultat va ser un monumental fracàs.

Segons l’historiador basc Mikel Rodriguez (La guerrilla vasca, 1938-1962, Txalaparta, 2000), l’acció va comportar un epíleg bufonesc a la història del maquis d’Euskal Herria. Val a dir, en honor al maquis de Navarra, que les dades oficials parlen de trenta-cinc guerrillers morts i més de dos-cents detinguts, però sens dubte devien ser més.

Contrastant allò que van dir la premsa franquista i els butlletins interns i secrets de la Brigada Político-Social inèdits que he pogut desclassificar dels arxius espanyols, aquests són els fets de l’aventura guerrillera estival de ‘El Campesino’ de l’agost del 1961.

Els fets d’Orbaiceta

Els homes de ‘El Campesino’, la majoria veïns de Pau, van instal·lar el campament a l’espès i immens bosc d’Irati –selva, en diuen– on es van deixar fotografiar pel reportatge de la revista Paris-Match. Sembla que, entre més accions, tenien intenció de fer un sabotatge a la central elèctrica del pantà d’Irabia a Orbaiceta (Navarra). Ni aquesta ni cap acció similar mai no es va produir.

Durant els primers dies d’agost, un individu andalús d’uns trenta-cinc anys s’havia deixat veure diverses vegades pel restaurant La Francisca a Orbaiceta. Era prim, duia bigoti i deia que buscava feina. El dia 8 a les deu de la nit, un guàrdia civil sospità d’ell i li demanà la documentació. L’home va fer el gest, però en comptes de la cartera va treure un revòlver i disparà el guàrdia. Del restaurant va sortir un altre guàrdia per ajudar-lo, però, a l’acte, un grapat d’homes armats sortiren de la foscor i es començà un tiroteig. Un tercer guàrdia va córrer a auxiliar els seus companys, però va quedar atrapat enmig del foc creuat i resultà mort d’un tret.

El tiroteig va durar uns deu minuts. Resultat: una guàrdia mort i un altre ferit. Els maquis eren uns vuit o deu, tot i que la foscor, la boira, la pluja i la densitat del bosc en dificultaven enormement la visió. Havien arribat en un o dos jeeps per camins de muntanya. Duien uniformes militars de color caqui. L’informe balístic de la policia detalla que es van trobar càpsules de nou mil·límetres curts de pistola W.S.A. 1945, lleugerament rovellades, i beines d’escopeta del número 12, però cap de metralleta.

En dies vinents, la policia i la guàrdia civil van sospitar de diversos grups que circulaven pels volts de la frontera, però no van poder arribar a comprovar si pertanyien als grups de ‘El Campesino’. El dia 15, els maquis van deixar-se veure per segona i darrera vegada a la vall de Salazar, entre Navascués i Ochagavia. Un pastor d’Uscarres, que vigilava el seu ramat, va ser assaltat per cinc homes armats amb metralletes que li van robar la jaqueta i una ovella. I aquí posaren punt final a les accions armades previstes per a reconquerir la península.

D’ençà del tiroteig d’Orbaiceta, la policia francesa decidí d’intervenir al bosc d’Irati. Fins i tot van utilitzar un helicòpter. Alguns pastors informaren d’haver vist homes que es dirigien cap a la frontera francesa. Tres dies abans de l’atracament al pastor de la Vall de Salazar, el dia 12, efectius de l’exèrcit i de la guàrdia civil van localitzar i assaltar un campament prop de la frontera. El grup, segons que es va saber després, estava format per guerrillers de ‘El Campesino’. Es produí un tiroteig i els maquis s’internaren a França, i van abandonar documents significatius, com carnets de la Tercera República i una llibreta de notes del seu comandant en cap que contenia adreces i noms de persones, i també dades d’armament i municions.

L’ambaixador de Franco a París, l’exquisit falangista aristòcrata, José María de Areilza, comte de Mutriku, va presentar l’11 d’agost una enèrgica reclamació al Ministeri d’Afers Exteriors francès, amb documentació complementària que demostrava, segons la premsa ‘de manera fefaent la preparació en territori francès d’uns plans de terrorisme i sabotatge contra Espanya, els llocs de reunió dels agitadors i de dipòsit i replegament d’armes’.

Finalment, la policia francesa va detenir tretze guerrillers. Valentin González, ‘El Campesino’, va ser sotmès a arrest domiciliari al seu domicili de Bretanya. El dia 20 d’agost, però, el cap de l’acció concedia una entrevista a l’agència France Presse sobre els fets del bosc d’Irati, signada pel periodista Ramon de Alderete.

L’antic cap de l’exèrcit republicà va declarar que havia decidit de dur a terme aquella acció per ‘recordar els exiliats espanyols la seva existència i demostrar que era possible d’atacar Franco en el seu propi terreny’. Havien utilitzat com a cobertura un contracte de tala d’arbres que li havia estat concedit. El fracàs de l’operació l’atribuí a la presència de traïdors a les seves files.

Els traïdors principals, segons ‘El Campesino’, havien estat Mariano García, ex-ministre del govern de la República a l’exili i el seu secretari Terón, que havien ordenat l’atac per un indret diferent del que ell havia decidit. L’insultà de traïdor i per haver desaparegut amb els dos milions de francs vells que havien cobrat per l’exclusiva de Paris-Match. Un parell de setmanes més tard, al setembre, la gendarmeria francesa va destinar set policies a reforçar la vigilància al voltant de ‘El Campesino’, que estava confinat a l’illa de Brehat. Segons sembla, havia rebut amenaces per carta.

El reportatge estel·lar de Paris-Match

El 26 d’agost, quan ja feia tretze dies que els guerrillers havien estat detinguts, finalment, Paris-Match va publicar el reportatge fotogràfic del grup guerriller, amb fotos en blanc i negre a tota plana. Eren tractats com si encara estiguessin en actiu al bosc d’Irati. La portada d’aquella setmana estava dedicada a l’inici de l’edificació del mur de Berlín (Els nostres reporters als dos costats de les noves barreres de filferro), que s’havia posat en marxa el dia 13, curiosament, el mateix dia de la detenció de ‘El Campesino’ i els seus homes.

La notícia de la detenció a Paris-Match

A doble pàgina, una foto gegant de Valentín González al bosc d’Irati vestit amb una jupa militar de color clar. Titular: ‘El Campesino’ reprèn el maquis. El generós peu de foto central és èpic: ‘L’irreductible aventurer espanyol, ha retrobat per escriure al general De Gaulle, l’estil de Don Quixot. La premsa del món sencer s’ha fet ressò de la notícia: un maqui espanyol acaba de posar en marxa la guerrilla contra Franco, i al seu comanament veiem ressorgir Valentín González “El Campesino”, antic general republicà de la guerra civil. Ha llençat els seus comandos contra una central elèctrica i la guàrdia civil a Espanya, després d’haver escrit a Kennedy, Macmillan i De Gaulle que les operacions d’alliberament acaben de recomençar. Aquí teniu les fotos que ens arriben de les seves bases secretes.’

Valentín González al bosc d’Irati vestit amb una jupa militar de color clar, a doble pàgina al ‘Paris Match’

Segueixen unes pàgines amb fotos molt ben escenificades de combatents al mig del bosc, amb frases tan inspirades com: ‘Al vespre, a la vora del foc, els antics republicans parlen de la vella guerra d’Espanya.’ S’informa que tenen carnet de combatent de la Tercera República Espanyola, que tenen entre vint-i-dos i seixanta anys i que duen uniformes militars i estrelles indicant el seu rang. ‘Viuen com ombres al bosc d’Irati, el més gran d’Europa a cavall dels Pirineus’, entre França i Espanya, formats en grups d’una desena d’homes, els assetgen els guàrdies civils espanyols i la gendarmeria francesa. Els seus objectius militars són les casernes i les presses.

French Connection: l’editor Jean Luc Carbuccia

L’editor parisenc Jean Luc Carbuccia i Clemance Odette Uthurry van ser objecte de totes les crítiques de la premsa franquista. També hi ha un ampli informe sobre ells en els documents secrets de la BPS que he pogut aconseguir, inèdits fins avui.

La Brigada Político-Social, en un capítol del seu informe titulat ‘La decisiva col·laboració d’un súbdit francès’, relata la detenció a la frontera de Canfranc el dia 23 de juliol de la parella francesa que viatjava en un automòbil Dauphine. Darrere un seient del cotxe es va trobar una relació de noms, coincident, després, curiosament, amb els membres del grup de ‘El Campesino’. Segons la policia, la llista especificava les peces de roba que els mancaven a cadascú per a tenir l’uniforme complet.

Un cop detinguts van ser traslladats a Madrid. En la seva declaració a la Dirección General de Seguridad, Carbuccia ho va negar tot. Només va admetre ser l’editor de ‘El Campesino’. Unes setmanes després van ser expulsats d’Espanya cap al seu país natal.

Jean Luc Carbuccia, segons la policia, era periodista i editor propietari de l’editorial París, l’home que volia publicar les memòries de Valentín González. Havia realitzat el darrer any diverses visites amb ell a exiliats republicans significats, explicant-los el projecte i assegurant que hi havia contactes guerrillers a Astúries i Galícia. Sempre segons la BPS franquista, Carbuccia podia haver realitzat tasques diplomàtiques i de tràfic d’armes, amb contactes a Itàlia, Bèlgica, Iugoslàvia, Tunísia i Marroc. També podia haver estudiat els passos clandestins de frontera i cases de seguretat per a refugi dels guerrillers.

‘Diguem, com a conclusió’, redacta la policia política, ‘que es tracta d’un home culte, intel·ligent i elegant, les activitats del qual resulten perillosíssimes.’ Una d’aquestes, com consta en l’informe policíac, és el finançament d’un ‘llapis-pistola d’alarma i defensa personal’, inventat per un exiliat republicà, projecte pel qual sembla que va arribar fins i tot a muntar una societat comercial. Els beneficis de l’empresa podien haver estat destinats a finançar els projectes guerrillers del seu amic comandant i futura estrella del seu catàleg editorial.

La premsa franquista es va desfogar a fons contra l’editor parisenc i la revista Paris-Match amb apel·latius insultants que anaven de macabre a neci, passant per immoral, infame, manipulador i col·laborador criminal. La Vanguardia Española en un article titulat El crim i la seva escenografia publicitària, exemple literari de la retòrica nacionalcatòlica, acabava concloent: ‘Tristíssim resultat de tot aquest tinglat comercial i publicitari, en què van braç a braç una revista i un vulgar delinqüent, ha estat una agressió injustificable a les fronteres d’una nació amiga i la mort d’un guàrdia civil, caigut en el compliment del seu deure.’

Un pla dels serveis secrets francesos?

Les interpretacions que es van fer en el seu moment estaven alimentades potser per dades certes, però també per la propaganda, la contrapropaganda, la censura i la voluntat de crear cortines de fum per confondre l’opinió pública. I, no cal dir-ho, també, pel caràcter grotesc d’aquella suposada i pregonada acció guerrillera estrepitosament fracassada. Hi ha una teoria també digna de ser tinguda en compte: l’interès dels serveis secrets francesos a maniobrar contra Franco.

En aquells moments, l’Espanya franquista era refugi dels membres de L’Organisation Armeé Secrête (OAS), militars pied-noirs formats a Algèria, contraris a la independència d’aquella colònia que van decidir de passar a l’acció terrorista sota el comanament del general Raoul Salan. De fet, van intentar d’atemptar contra la vida del general De Gaulle diverses vegades. I van estar molt a prop d’assolir el seu objectiu. Atacaven a França i es replegaven a les seves bases espanyoles. Madrid els emparava, tant el general Franco com el coronel Eduardo Blanco de la DGS eren simpatitzants de l’OAS. Compartien ideologia feixista i africanista colonial. Eren com cosins germans.

Podria ser que els serveis secrets francesos volguessin impulsar accions contra Franco com a mesura de pressió perquè l’estat espanyol deixés de ser refugi de rereguarda dels seus enemics de l’OAS. De fet, amb els anys, ho van aconseguir; si més no, formalment.

Una nota policíaca franquista de gener del 1962, dóna credibilitat, també, a aquesta versió, sense desmerèixer les anteriors de sensacionalisme periodístic i publicitat editorial. La nota recull la hipòtesi de la pressió del govern francès a Franco contra l’OAS i diu que ‘El Campesino’ havia mantingut contacte amb el Deuxième Bureau, el servei d’informació de l’exèrcit francès.

El 16 de novembre, els Tribunals francesos van jutjar Valentín González i els seus tretze homes. ‘El Campesino’ va negar de tenir res a veure amb l’acció i va ser absolt. La resta van ser condemnats a tres mesos de presó, que ja havien complert en preventiva.

En el document intern i secret de la Brigada Político-Social franquista es conclou que, malgrat el muntatge publicitari, propagandístic i editorial, no s’havia de menystenir ‘El Campesino’: ‘És indubtable que aquest, conegut pels seus instints criminals, afany de popularitat i desig d’erigir-se heroi, va organitzar conscientment aquest grup que, sota les seves orientacions, va considerar que podia utilitzar amb una doble finalitat: la purament publicitària i la de tipus terrorista en contra del règim espanyol […] els fets d’Orbaiceta parlen per si sols de fins on estaven disposats a arribar els homes de ‘El Campesino’.’

L’any 1977 Valentín González va expressar la seva simpatia pel PSOE i aconseguí el passaport per tornar a Espanya. Va morir a Madrid l’any 1983.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.