La ‘lawfare’ ha estat derrotada al Brasil i serà derrotada a Catalunya

  • Lula ha demostrat que es pot vèncer la ‘lawfare’, derrotant l'estigma de ser empresonat, acusat fins i tot de corrupció. I el seu poble l'ha reivindicat tornant-lo a dur a la presidència

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ignacio Lula da Silva supose que avui s’ha alçat en la seua cambra del primer pis del Palau de l’Alba, a Brasília, la residència oficial del president de la república. L’Alba (“l’Alvorada”, en portuguès) és un edifici preciós, ple de llum –pràcticament totes les parets exteriors són de vidre– i envoltat de vegetació i aigua. Una esplanada neta de tres-cents metres de gespa, com tres camps de futbol, sense ni un sol arbre que tape la visió, la separen de la resta de la ciutat. I el llac Paranoá li tapa l’esquena. És fàcil d’imaginar que no pot haver-hi cap contrast més fort entre les vistes d’aquesta casa –novament, casa seua– i les que Lula tenia a la cel·la del penal de la policia federal de Curitiba, on va estar tancat durant 580 dies, exactament fins el 8 de novembre de 2019.

El retorn de Lula a la presidència brasilera significa, per això mateix, una victòria històrica contra la lawfare i la demostració palpable que ni tan sols aquesta forma extremadament perversa de persecució política, que nosaltres també coneixem tan de prop, té assegurada la victòria.

Lula ha demostrat que es pot vèncer la lawfare, derrotant l’estigma de ser empresonat, acusat fins i tot de corrupció. I el seu poble l’ha reivindicat tornant-lo a dur a la presidència. No tindrà pas un camí fàcil perquè, tal com explica en els blocs de VilaWeb la periodista Taíza Brito, Bolsanaro ha deixat l’administració a un pas del penya-segat i caldrà fer un esforç majúscul per reconstruir el país.

Siga com siga, però, en termes històrics, faça què faça Lula d’ara endavant, la seua gran victòria ja s’ha acomplert. I és una victòria que, per motius evidents, ressona per tot el món, especialment per tots els països que hem sofert o sofrim casos de lawfare, d’utilització dels mecanismes corruptes de la justícia per a aconseguir objectius polítics.

La justícia, si vol ser-ho, no pot tenir intenció. I és per aquesta raó que, d’ençà del segle XVI, la representem amb una bena als ulls per remarcar-ne la imparcialitat. Dissortadament, la justícia ha estat sempre, en el curs dels segles, sotmesa a pressions i a interessos, a manipulacions. Però la intencionalitat clarament política que implica la lawfare marca un abans i un després.

Perquè la lawfare és pensada no solament per apartar dirigents polítics de la vida civil, empresonant-los o forçant-los a l’exili, sinó també per alterar en moments clau la voluntat popular sense necessitat ni tan sols d’arribar a cap judici. El 2018, el mateix any en tots dos casos, la lawfare espanyola va fer maniobres per impedir la votació que havia de retornar Carles Puigdemont a la presidència i la lawfare brasilera va fer-ne per impedir que Lula fos el candidat del PT a les eleccions presidencials.

Lula, de fet, no podia tornar a ser elegible per a cap càrrec públic fins l’abril del 2021, quan el Suprem Tribunal Federal de Brasil va haver anul·lat totes les condemnes que tenia, unes condemnes que havien estat adoptades per un tribunal que no tenia competència jurisdiccional per a jutjar el seu cas –i, tornem-hi, aquesta és exactament la mateixa circumstància en què es troba el Suprem espanyol respecte de la decisió de jutjar Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, la presidenta Forcadell, el vice-president Junqueras i els consellers Bassa, Forn, Rull, Romeva i Turull.

Al final, però, la història s’ha escrit amb majúscules i la ficció que els tribunals corruptes volien imposar per sobre del vot popular ha fracassat al Brasil, com fracassarà a Catalunya. És cert que Lula ha patit molt i també que durant anys s’ha destorbat la normalitat institucional i política del Brasil. És cert que no tot és aigua clara. Però al final compta que Lula avui s’ha despertat com a president i ha començat a treballar per tot allò que els qui van impulsar la lawfare contra ell volien evitar que passàs. I d’avui en avant aquesta serà l’única cosa que comptarà.

 

VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. 

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
02.01.2023  ·  22:05

Quan veges tallar la barba del veí, posa la teua en remull.

Maria Auxiliadora Arguimbau
Maria Auxiliadora Arguimbau
02.01.2023  ·  22:15

Estic convençuda que un dia la República catalana serà. D’ una manera silenciosa s’anirà posant per tot arreu, qual boira a la nit serena més prest que tard.
Som optimista.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
02.01.2023  ·  22:33

Tant de debò sigui així, però no crec que vaja tan ràpida la cosa per aquest Estat.
En la meua opinió, la Lawfare que pateix el sobiranisme es va engegar sense miraments el 12-O del 2017, uns dies després del discurs del 3-O i amb l’impuls del propi Cap d’Estat i totes les cúpules de poder representades en la celebració del Dia de la Hispanidad. Ja venia dissenyada d’anys anteriors, però en aquella macro-reunió es va donar la carta blanca … i no s’ha fet res per aturar-la, simplement s’ha modulat alguna cosa a requeriment de l’UE (excarceració polítics amb els indults, renovació TC i altres, canvis legislatius sobre sedició, …).
Malauradament, la tradició autoritària de l’Estat espanyol té unes arrels més profundes i àmplies que les del jove Estat brasiler, cosa que les farà més difícil de moure, però crec que sí, que també arribarà en uns pocs anys si hi ha prou resistència i persistència en la defensa pacífica i ferma dels drets de la nostra minoria nacional dins l’UE.

Pere Subirana
Pere Subirana
02.01.2023  ·  22:38

Crec que les situacions de Catalunya i Brasil no son comparables. A més del Brasil, hi ha hagut lawfare al Perú, Bolívia i Argentina per desbancar governs d’esquerres. Es la forma suau de donar cops d’estat que tenen ara els EEUU. No han reeixit.

Aquí si que han reeixit, amb la col.laboració de tota la classe política catalana. Hi ha coses que la justícia europea ja no anul.lará mai. Per exemple, Puigdemont ja no serà mai més el President legítim de la Generalitat perquè hem donat legitimitat a d’altres presidents. El 155 segueix vigent de facto i cap jutge l’anul.larà. El català està cada cop més perseguit i això no ho arreglarà Europa. Aquí tothom ha pagat multes i fiances injustes religiosament.

Aquí és tot un estat que distorsiona la voluntat popular, amb la col.laboració de tots els altres estat de la UE.

Francesc Rosés
Francesc Rosés
02.01.2023  ·  23:01

“El 2018, el mateix any en tots dos casos, la lawfare espanyola va fer maniobres per impedir la votació que havia de retornar Carles Puigdemont a la presidència”.

Per lawfare espanyola, entenem Espanya, ERC i part de JxC?

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
02.01.2023  ·  23:14

Em sembla lògic el que ha passat amb Lula; la lawfare és insostenible a mitjà i llarg termini! Només pot funcionar a molt curta vista. Perquè la Lawfare és una contradicció en sí mateixa, és una aberració no tan sols de la ètica sinó també de la lògica, i això tard o d’hora es paga car. Al Brasil, aquí i a tot arreu! El Brasil té molts ciutadans, i és molt dificil enganyar-los a tots per molta estona. I aqui passarà el mateix. La contra-revolució autonomista a Catalunya no té cap porvenir perquè contradiu la pròpia lògica autonomista. Les autonomies es van crear a contracorrent de la Constitució, diguem-ho tot, per a controlar el que la Constitució establia per a les tres “nacionalitats” històriques. I per a que molta més gent visques de la política i l’administració pública, parlem clar. I ara el cistell autonomista ha rebentat: l’estat España ni que volgués pot complir el mandat constitucional referent a les nacionalitats perquè conduiria directament al seu desmembrament en multiples nacions i estats independents, trencant-se en mil troços. No pot fer cap concessió a cap nacionalitat històrica sense que la reclamin automàticament les altres autonomies, i així és impossible que pugui controlar els independentismes català i basc. En tot cas no a la llarga, pesi a la “bona conducta” dels neo-autonomistes.

L’estat de les autonomies va morir l’1-O i va ser enterrat definitivament per la lawfare amb la sentència del procés. El que s’ha acabat no és el procés a l’independència sinó l’España del regim del 78 que fa aigua per tots cantons.

joan rovira
joan rovira
02.01.2023  ·  23:27

Mentre la (lawfare estatal brasilera) contra Lula da Silva s’ha resolt dins del format judicial brasiler. La (lawfare estatal colonial espanyola) a Catalunya es va resoldre amb la col•laboració fraudulenta de polítics colonials catalans. Per no esmentar el vergonyós pacte dels indults d’uns pocs a canvi de corrompre la legitimitat del Primer d’Octubre.

Una altra cosa és la (lawfare colonial espanyola) contra el president Carles Puigdemont i els consellers Clara Ponsatí, Lluís Puig i Toni Comín. Així com, els prop de 4.000 encausats per diferents motius relacionats amb la descolonització posterior al Primer d’Octubre.

Per tant, la comparació entre la lawfare estatal del Brasil i la colonial d’Espanya em sembla viciada d’origen. Per no insistir en el bonisme referit a l’intercanvi dels indults de molt pocs, obviant la multitud d’encausats, i la perversió de la contrapartida. Cal preservar els fets i les diferents actituds colonials de les suposades elits polítiques catalanes, també.

Jaume Riu
Jaume Riu
03.01.2023  ·  00:00

LA GUERRA DE LA LLEI
La justícia, si vol ser-ho, no pot tenir intenció, però al regne d’Espanya un principi democràtic tan elemental, és impossible de mantenir perquè en el preàmbul de la constitució ja és diu que l’imperi de la llei preval sobre la voluntat popular, com en totes les dictadures.
De fet la constitució espanyola imposa ben clar amb una impunitat sorprenent que la llei, per sí sola, ja és la voluntat popular.
La llei la fan ells i, pitjor encara, la llei la interpreten tribunals com el Tribunal Suprem que és suprem però no és tribunal natural quan jutja als Jordis, a la presidenta del Parlament, al vicepresident del govern de la Generalitat i a cinc consellers.
La llei la interpreta també el Tribunal Constitucional que potser sí és tribunal però no és constitucional quan intervé en les decisions del Parlament, i la llei la interpreta l’Audiència Nacional que és la reconversió de l’inefable Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura de Franco, per no parlar del control del govern i de la monarquia sobre el Consell Superior de Poder Judicial, sobre la Junta Electoral Central, sobre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i sobre d’altres.
Aquí hi ha el frau polític ben visible.
Així doncs, tot i la constitució franquista del règim del 78 que coneixem perfectament sense subterfugis, encara hi ha qui diu públicament que no vol la independència de Catalunya ni la independència de ningú.
És clar, tota la dreta, gairebé tots els socialistes, molts comuns i alguns republicans, ens estan dient sense vergonya que ja els va bé la “lawfare” contra el Procés català perquè ells, per sobreviure, encara tenen la necessitat de declarar-nos la guerra de la llei.

Eloi Naval
Eloi Naval
03.01.2023  ·  00:26

Bona nit des del Brasil. Conec -penso que després de 23 anys- prou ambdós països per lamentar la paràbola. No té res a veure el lawfare en aquest cas. Lula i el partit que comanda van robar desbocadament durant més de 10 anys, i la mediocritat i la permissivitat del sistema va desembocar i despertar al sucedani de Trump brasiler, la desgràcia del president sortint. Però una gran responsabilitat de la situació la té Lula i el PT. Algun dia en podem xerrar si us convé 😉

Anna Linares
Anna Linares
03.01.2023  ·  00:46

Tan de bo es giri la truita i els vents bufin al nostre favor, perquè si analitzes la situació actual, es de derrota total, psicològicament ens sentim enganyats i traicionats, per l’altre banda les mentides repetides una i un altre vegada, fan forat i molta gent s’ho creu, de tota manera algú ens donarà un cop de mà per poder sortir del pou!

Teresa Codina
Teresa Codina
03.01.2023  ·  01:00

Cas Laura Borràs. També acabarà aclarint que l’únic anhel es apartar-la de la política i especialment de la Presidència del Parlament Català!!! Veurem com cau el vel que tapa els traïdors! Així ha de ser!!!

JOSEP AMILCAR ALBERT
JOSEP AMILCAR ALBERT
03.01.2023  ·  01:10

Les dictadures sud-americanes van ser capaces de passar comptes amb els militars assassins i colpistes. En canvi ací tenim la transición que nos dimos entre todos.
I a sobre els tracten de colònies i els volen donar lliçons.
Després de totes les herències que els van deixar…

Rosa Guallar
Rosa Guallar
03.01.2023  ·  07:11

No cal ser de cap partit polític concret per mantenir present de manera constant el sentiment d’ignomínia, de ràbia, d’impotència i fins i tot d’odi, que va suscitar, que va néixer dins de moltes persones, aquell dia de la no investidura del MH President Carles Puigdemont.

Xavier Jordana
Xavier Jordana
03.01.2023  ·  07:32

Molt d’acord amb l’Eloi Nadal. També vaig viure, fins fa poc, més de 20 anys al con sud i el nivell de corrupció del PT a Brasil i el peronisme a l’Argentina ha estat astronòmic (ridiculitzant el famós 3% nostrat). Encara que la intencionalitat política de les respectives dretes darrera de les actuacions judicials hi hagi estat, també hi ha estat el delicte. Em semblen casos molt diferents del cas català, on els suposats delictes han estat una invenció dins del marc d’una Constitució ja d’entrada de baixa qualitat democràtica.

Oriol Gil
Oriol Gil
03.01.2023  ·  07:36

No es diu «Ignacio», benvolgut Vicent, sinó Luiz Inácio.

Jordi Parera
Jordi Parera
03.01.2023  ·  08:06

No veig la comparació, hi ha unes diferencies ben obvies: el lawfare esta trionfant aqui i al brasil no. Alla el suprem ha decidit a favor de Lula aqui ja havien decidit abans de començar, i sembla que europa es van efredant expectatives despres dels bons resultats inicials. Tenir la rao sense ferla valdre no serveix de res a la practica. Fins i tot quan es va votar de nou al president Puigdemont la traveta va ser interna.
M’agradaria veure-ho diferent.

Miquel-Àngel Montserrat
Miquel-Àngel Montserrat
03.01.2023  ·  08:59

Sr Partal : en Lula és un corrupte i un lladre. Deixi’m explicar-li el que em va passar a mi (a mi personalment) a la campanya electoral de l’any 2002, abans de que fos anomenat president per primera vegada.
Jo era directiu d’una multinacional amb una fábrica a Sao Paulo. Dies abans de la campanya (tardor de 2002) ens van visitar uns delegats de Lula per exigir-nos 60.000 dólars en metàl·lic com a “contribució” a la campanya.
Si no pagàvem ens van dir que, quan el Lula fos escollit president, vindrien i ens tancarien la fàbrica.
Vam pagar els 60.000 dòlars, evidentment.
Si va anar a presó per corrupte és perquè ho era, no perquè li fessin “lawfare”.

Pep Agulló
Pep Agulló
03.01.2023  ·  09:16

“EMPASTIFAR” LA POLÍTICA NO TÉ FUTUR

El joc brut i la corrupció, són un funcionament sistèmic de l’Estat espanyol. Forma part de la seva vida política l’incompliment dels acords, la mentida per negar la realitat, l’amenaça per doblegar la dissidència o la repressió directa en cas de qualsevol resistència. Sense l’estament dels togats no seria possible aquesta trinxera de l’enemic…

L’aprofitament de la “justícia bruta ” pels interessos polítics d’ERC mereix capítol apart… No sé si té parangó amb Brasil.

Tampoc la CUP se’n salva…

Carles Serra
Carles Serra
03.01.2023  ·  09:43

Gràcies com sempre per l’editorial Vicent; el comentar-hi del subcriptor Sr. Eloi Naval 00:26 , m’ha recordat el llarg període que va ser president aquest triler franquista de Felipe González i el seu partit PSO€, va robar fins i tot la que imprimia el BOE; partit farcit de catalanets ep!!! i catalanetes que en formaven part, ja que dir dels Maragalls, en Serra la Geli i així de revolucionaris d’esquerra n’ estava ple.
L’únic que tinc clar Vicent, és que si un dia és tornà presentar per presidir aquesta gestoria mal anomenada govern de Catalunya en Puigdemont, serà president.
I això aquest d’ER i el seu guia espiritual el Judes mossèn Junqueres ho saben, com també aquest botiflers saben que per seguir vivint i gestionant la gestoria, cal reeditar un nou tripartit PSO€+Comuns (ex-IVC)+ER= un president com aquest vividor i franquista Montilla (Aragonès/Illa)

Lluís Paloma
Lluís Paloma
03.01.2023  ·  10:10

Aquí no farem res mentre no deixem de buscar un líder. Sols el poble salva el poble. I ho hem de fer de manera autònoma, descentralitzada i no jeràrquica. L’important és començar a actuar. Per a la independència no podem comptar amb les institucions, i de fet ens convé (no sé com s’ha de fer) que aquestes esdevinguin incapaces de funcionar i prendre decisions. Perquè quan prenen decisions és sempre contra el poble. Toca rumiar…

Rafael Benavent
Rafael Benavent
03.01.2023  ·  10:44

Tant de bo, espere, desitge, confie….., que un dia més pròxim que llunyà, re-investit de nou President, Carles Puigdemont, s’adrece al poble, al Parlament de Catalunya, amb aquelles paraules tan dignes que una gran persona, després d’haver estat injustament perseguida, empresonada i maltractada, va expressar dirigint-se en classe als seus alumnes:
“Decíamos ayer….”

Lluis Molist
Lluis Molist
03.01.2023  ·  13:21

La situació i la diferencia de Brasil amb Catalunya es simple. Brasil te una persona com Lula, que es fidel al poble i a les seves ideas.
Aqui els politics Junqueras i companyia i alguns tambe de la Junts i la CUP, es que son uns botiflers al poble i uns corruptes de les seves idees…… i COVARDS…..COVARDS……..COVARDS. Tracten a catalunya com un pais de fireta, i que ells son els pallassos protoganistes.

PEPE PEDREGAL
PEPE PEDREGAL
03.01.2023  ·  14:44

El president Lula da Silva ha tornat al Palau d’Alvorada, l’MHP Puigdemont tornarà al Palau de la Generalitat ben aviat.

Marc Adell
Marc Adell
03.01.2023  ·  14:48

No és tant clar que hagi de ser necessàriament un cas de Lawfare com els de l’estat espanyol. En tot cas, Lula no és un personatge net, com tampoc ho és Bolsonaro. I per salut democràtica, tots els polítics, TOTS, haurien de tenir l’estigma de ser uns corruptes potencials i la ciutadania els hauriem de lligar ben curts. La millor manera és fent que administrin el mínim pressupost possible. Els diners, millor a la butxaca de qui se’ls ha guanyat. I els serveix públics estan molt bé quan ningú altre fa la prestació (especialment si ho fa l’administració més petita possible), però quan un servei el pot gestionar la societat civil que sigui aquesta qui ho faci que sempre serà millor que gestionat des d’un estat. Cal liberalisme, i recordeu que una empresa pot estar gestionada amb ànim de lucre però també sense ànim de lucre i per tot tipus d’empreses, incloent les cooperatives. Ens hem de plantar, un estat tant gran i tant costós acabarà amb nosaltres. Cada cop més imposts per menys serveix, cada cop més multes, més autoritarisme, més corrupció, més ximpleria, menys passar comptes, etc…

Roser Caminals
Roser Caminals
03.01.2023  ·  15:36

Esperem que Lula no hagi pactat amb el govern que el va empresonar, com va fer el govern de la Generalitat.

Antoni Sans
Antoni Sans
03.01.2023  ·  15:52

Escriu Rosa:
Jo tampoc crec que la situació d’Espanya i Brasil sigui comparable.

Tan en el cas del President Puigdemont com en el de la Presidenta Laura Borràs no ha estat únicament cosa dels jutges i dels partits espanyolistes (fatxes i esquerres) que ho han aprovat. També hi han colaborat els altres partits mal anomenats “independentistes i d’esquerres” com ER i CUP.
Això vol dir que el lawfare el practiquen o recolzen els partits de quasi bé tot l’arc parlamentari, representant una societat ben poc democràtica en el seu conjunt.

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
03.01.2023  ·  16:36

Dius ” la història s’ha escrit amb majúscules i la ficció que els tribunals corruptes volien imposar per sobre del vot popular ha fracassat al Brasil, com fracassarà a Catalunya”.
No hi ha connexió lògica entre allò que passa al Brasil i Catalunya, per tant de l’un no es dedueix l’altre, desgraciadament.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
03.01.2023  ·  17:11

Gràcies, Marc Adell.

ramon Feixas
ramon Feixas
03.01.2023  ·  18:15

Mentre no veiem cap jutge franquista garant de la corrupció engarjolat, vol dir que encar el fruit és, com a molt,flor.

JAUME GUIU
JAUME GUIU
03.01.2023  ·  19:34

Bona tarda, jo em quedo, entre d’altres, amb els comentaris de Eloi Naval, Miquel-Àngel Montserrat, Marc Adell… i que consti que veig en Bolsonaro com boig perillós, però el sol nom de partit dels treballadors, em recorda allò de la dictadura del proletariat, en fi, que la seva principal missió era i es donar pel sac, tant al proletariat com als treballadors.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
03.01.2023  ·  20:27

La lawfare serà corregida al Brasil, tot i ser un estat poc fiable de ser considerat democràtic a través de la seva història. Però, Vicent, tu afirmes que això és possible a l’estat espanyol i que redundarà en benefici de Catalunya. Mira, malgrat tot, hi ha coses molt possibles que passin al Brasil, però no a l’estat espanyol.

Mercè Duran
Mercè Duran
03.01.2023  ·  20:50

Jo no vull que cap dels que es van doblegar davant el Suprem espanyol tornin a cap càrrec públic. Pànic em fa que es presenti el impresentable d’en Jonqueras i fora de temps ja estan tots els altres.
Només el retorn del President Puigdemont ens tornaria a l’1-O.
Molt d’acord amb Pere Subirana

Pauli Morer
Pauli Morer
03.01.2023  ·  22:10

El problema real de la Lawfare tan el Brasil com a Catalunya no es la manca de independència dels jutges sinó de la manca d’imparcialitat d’algun d’ells, que es dediquen a fer política per uns altres mitjans.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes