Passa molt poques vegades que una autora que segueix la tradició de la novel·la enigma britànica acabi agradant als lectors de novel·la negra més en el vessant hard-boiled. Si ens hem de guiar per les bones crítiques rebudes per Louise Penny (Toronto, 1958) per part dels defensors de la línia dura, haurem de concloure que els seus llibres tenen quelcom especial. Ambientats en el Quebec, amb un gust evident per la investigació cultural sobre el passat del territori i de la situació multicultural actual, els llibres protagonitzats per Armand Gamache, inspector de la Sûreté du Québec, han aconseguit un punt d’unió que l’ha convertida en una referència en el món negre contemporani. A Penny no la podem llegir en català, però sí en castellà gràcies a Salamandra, que ara acaba de publicar-li Un bello misterio, el quart títol de la sèrie que tradueixen. Aquesta periodista reconvertida en narradora que va flirtejar durament amb l’alcohol fins als 35 anys i que des de llavors no ha tornat a tastar-lo porta publicades onze novel·les amb Gamache com a protagonista i viu a Knowlton, un petit poble dels Cantons de l’Est de Quebec.

Us vau fer lectora de gènere negre per la vostra mare, però ella optava més per la novel·la enigma a l’estil d’Agatha Christie o Doroty Sayers. Què en queda, d’aquelles lectures, a la vostra obra?
—Efectivament, vaig entrar al gènere negre gràcies a la mare i Agatha Christie forma part de les nostres primeres lectures adultes compartides. La mare em passava el llibre acabat de llegir, encara calent i això va ser com si fos una mena de ritual de pas, com un dret de passatge, quelcom que s’havia de llegir per ser adult. Això implicava una gran cosa, un punt important de la relació entre totes dues. Les mares i filles tenen relacions molt difícils entre elles, o com a mínim jo, i sobretot quan era adulta. Quan l’anava a veure i quan érem a punt de dir-nos coses que les dues lamentaríem sempre teníem una pregunta que era com una rendició: ‘què llegeixes ara?’, que era una manera de fer un pas enrere. Quan vaig decidir d’escriure una novel·la, em va dur temps decidir què volia fer i d’alguna manera vaig tornar a la tradició britànica. No volia regurgitar Agatha Christie, que fa moltes coses bé, però que no té cap profunditat en els seus personatges i no hi ha experiències de la vida i per a mi era important ser fidel a la vida. Potser per això vaig optar per agafar aquesta època daurada i fer-me-la meva.

—Què fa algú de Toronto escrivint sobre el Quebec?
—M’hi vaig traslladar fa molts anys, quan feia de periodista. Vaig acceptar la feina que em van oferir precisament perquè hi havia el conflicte independentista i la societat multicultural i el Quebec es va convertir en casa meva i vaig aprendre a estimar-lo fins al punt que em vaig casar amb un quebequès. Visc fora de Mont-real, a un petit poble, i al final hi he viscut molt més que no pas a Toronto.

—Parleu francès?
—Per descomptat. Em va costar al principi, perquè jo venia d’una societat monolingüe i monocultural i de sobte era en un lloc especial, que no és fàcil d’entendre i a la vegada és meravellós. Vaig aprendre el francès i la cultura quebequesa allà mateix, però vaig fer errades, com per exemple demanar a un taxista que em portés a la guerra, i ell, molt educat, em va demanar a quina, o en un restaurant vaig demanar ratolins amb flames. Saps que has ficat la pota no perquè s’enfadin sinó per la cara que fan pensant que ets boja.

—Malgrat que no empreu per a res la duresa de la violència explícita del vessant més noir del gènere, les vostres obres són molt inquietants…
—Sóc una gran fan de Hitchcock i ell no mostrava gairebé mai la sang, perquè sap que les coses que no veus fan més por que les que veus i per això bàsicament deixo que els lectors segueixin amb la seva imaginació i que la por la completin ells mateixos.

—Les vostres obres tenen alguns moments que recorden El nom de la rosa, hi ha un pes molt important de la història. El cicle novel·lístic serveix per a explicar-vos el Quebec a vós mateixa, a més de fer-ho per als lectors?
—Sí, jo tinc una idea del que és el Quebec que no comparteixen els quebequesos, ni anglesos ni francesos, perquè a mi no m’hi va la pell, no he vist l’amenaça de cap cultura, el meu pare és enterrat al Quebec però de manera circumstancial i per això ho veig tot d’una manera distant. Quan feia dos o tres anys que hi vivia, vaig topar amb la història de la recerca dels ossos de Champlain, el fundador del Quebec. Em va interessar explicar-ho, sobretot per la tensió que implicava entre les dues comunitats, que malgrat tot conviuen d’una manera bastant pacífica. Crec que és important conèixer la història i, des d’aquí, com s’ha anat avançant, però a moltes matrícules dels cotxes hi ha un adhesiu que diu ‘je me souviens’ perquè al Quebec sempre hi ha algú que ho recorda tot.

—Per mi, la gran troballa, el pal de paller sobre el qual s’articula la vostra sèrie narrativa, és el personatge d’Armand Gamache, un policia especial però a la vegada molt humà i decent i que té grans actes d’amor, com passejar un gos a vint graus sota zero, per exemple…
—Justa la fusta! Al principi, la sèrie narrativa havia de ser el cicle de ‘Three Pines’, que és on es desenvolupa l’acció, però després vaig veure que el poble no és el mateix, que el centre és Armand Gamache i que és el sol al voltant del qual giren tots els altres personatges, i això és així perquè l’Armand no és perfecte. És una persona decent i crec que tots volem ser decents, però no és perfecte. De fet, Gamache és el meu home, estic casat amb ell. Això que dius de l’amor em fa molt feliç, perquè els meus llibres tracten sobre la por i precisament és Gamache qui ha conegut aquesta por i això el fa ser més tendre. Ell valora la decència per sobre de tot perquè coneix l’altra cara. En els meus llibres també hi ha molt d’amor, pot ser sexual, o sensual, o només un compromís emocional, o l’amor dels monjos entre ells, o l’amor a Déu per mitjà de la música.

—Sou d’un país on no passa res gairebé mai –o no ens n’assabentem–, però d’on ens acaba d’arribar la brutal notícia de Bruce Mc Arthur, el jardiner que assassinava homosexuals…
—Aquestes coses passen de tant en tant, ara recordo un cas del propietari d’una granja de porcs que alimentava els animals amb cadàvers de prostitutes. En va matar vint o trenta i a ningú no li importava i no li van dedicar gaire espai.

—Sou periodista i viviu a l’altre costat de la ratlla d’un país on ha arribat un president, Donald Trump, que Robert Polito ha qualificat de personatge inèdit de Jim Thompson, racista, mentider, autoritari, misogin… I promotor de la postveritat…
—Jo estic molt preocupada, ja no com a periodista, sinó com a persona, pel menyspreu a la veritat. Es va ficcionalitzant la vida per gent que ocupa alts càrrecs, que perpetra crims i se’n surt i això fa molta de por. La veritat és una de les primeres coses que els dictadors eliminen, juntament amb l’oposició democràtica, i això passa als EUA. Com es pot dir democràcia si no hi ha oposició i no hi ha control i qui ho ha de fer no ho fa.

—Heu participat a BCNegra amb un centenar d’escriptors. Doneu un motiu als nostres lectors perquè us llegeixin…
—Com a canadenca, és horrible que em demaneu una cosa així, que llegeixin qualsevol dels altres noranta-nou ja m’anirà bé, però que com a mínim llegeixin.

—Doncs deixeu-me que us ho demani d’una altra manera: intenteu convèncer els fans del noir de llegir-vos…
—Bé, les meves obres són més de tradició britànica, com ja he explicat, i no em cal la sang per endinsar-me en la foscor. Quan vaig començar en aquest món no tenia ni idea de l’existència de tots aquests subgèneres i no crec que hi hagin de ser perquè a la vida hi ha moments per a llegir de tot i jo intento reflectir la vida, jo no vull parlar sobre la sang, m’interessa molt més indagar sobre la medul·la de por. Jo escric thrillers psicològics ambientats en un poblet petit on hi ha amor, felicitat i tenebres. Segur que als amants del noir això els pot fascinar.

—He deixat les dues preguntes polítiques per al final…
—Endavant.

—Hauríeu pensat mai que vindríeu a Barcelona, en un festival literari de primer ordre, i que al país hi hauria presos polítics?
—No. De cap manera. És inconcebible.

—Veieu paral·lelismes entre la situació del Quebec i la de Catalunya?
—No puc parlar del que passa aquí perquè no n’estic prou informada i seria un caos arriscat, però sí que puc parlar del que passa al Quebec i hi ha paral·lelismes. Allà s’han fet dos referèndums, fins ara, i en algun moment potser arriba el tercer. Puc dir que com a mínim són referèndums escrupolosament democràtics, amb resultats molt empatats i sense cap mena de violència i això és quelcom que ens omple d’orgull. Les aspiracions de cadascú són diferents. Jo, com a anglòfona, he de dir que només d’arribar al Quebec vaig trobar del tot normal les seves aspiracions, perquè de fet és un altre país, tenen un altre sistema judicial, llengua, cultura, història, una cosmovisió… Vaig entendre de seguida que es consideressin quebequesos i, només alguns, també canadencs. El meu marit és una persona molt implicada en la campanya del no, però els nostres millors amics varen ocupar càrrecs al govern independentista. El Quebec té un alt grau de sobirania al Canadà i aquesta és la principal diferència que trobo amb Catalunya, crec que des de la resta de l’estat no es valora la grandesa democràtica de fer un referèndum amb total normalitat, no es valora voler fer concessions als qui són totalment diferents, com Catalunya respecte d’Espanya, i no es valora el luxe de sopars com el que es poden fer a casa meva, on la democràcia i l’amistat està per sobre dels enfrontaments polítics: som amics perquè els dos respectem el dret de l’altre a voler ser independent o a voler romandre al Canadà.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb