31.08.2022 - 21:40
|
Actualització: 01.09.2022 - 02:44
El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, un organisme independent format per divuit experts internacionals, ha dictaminat que Espanya va violar l’article 25 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics quan va retirar a Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull la condició de diputats al Parlament de Catalunya.
Aquesta decisió tan important continua la via oberta, entre més accions, per les disposicions dels tribunals europeus contra l’extradició dels polítics exiliats i per la decisió de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa que va conduir als indults dels nou presos polítics. I també les resolucions del maig i el juliol del 2019 del Grup de Treball de les Nacions Unides sobre la Detenció Arbitrària, que ja va denunciar que Espanya violava els drets humans d’aquests quatre diputats d’Esquerra i Junts quan els va fer perdre els escons per una arbitrarietat jurídica.
Tanmateix, cal remarcar que aquesta arbitrarietat jurídica no és cap errada esporàdica ni la posició personal d’un jutge maldestre, sinó una operació d’estat dissenyada amb la voluntat expressa de modificar la situació política creada pel referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la independència –operació en què es fa servir la justícia no com un instrument jurídic, sinó com un instrument polític, a partir de la repressió personalitzada.
Per tant, no parlem d’un funcionament judicial defectuós però aïllat, com el que podríem trobar en molts països fins i tot democràtics, sinó d’una altra cosa: Espanya va violar greument les lleis pròpies sempre que ho va considerar necessari, però ho va fer amb plena consciència política i amb la voluntat explícita de capgirar la situació institucional creada el 2017. De manera que ací no hi ha –solament– una aplicació inconsistent del dret, sinó una instrumentalització política del dret i dels tribunals amb una finalitat política partidista, nacionalment partidista.
I és en aquest punt on arriba la paradoxa que té atrapada la vida política catalana d’ençà de l’aplicació del 155. Siguem clars: Espanya és congruent, per més repugnant que siga això, perquè no li importa res ni té cap mirament a l’hora de pagar qualsevol preu per retenir Catalunya –precisament perquè la seua màxima aspiració política és aquesta: que no ens n’anem. Però aquesta actitud congruent espanyola rep una resposta inconsistent de part de l’actual classe política catalana, ara mateix d’una manera molt evident de part del govern de la Generalitat.
Perquè a un atac nacional, coherentment nacional i del qual és còmplice i part tothom –del monarca i Pedro Sánchez fins a l’últim funcionari, propagandista o activista de carrer espanyol–, el catalanisme, això que en diuen l’independentisme institucional, no hi respon, perquè no hi vol respondre, amb un contraatac nacional, també coherentment nacional. Per contra, s’embolica en fantasies que pretenen girar-se d’esquena al cor mateix del conflicte, a allò que el defineix. I, d’aquesta manera, a un atac a mort de l’estat com a conjunt, l’independentisme hi respon estabilitzant políticament aquest estat que l’ataca i salvant-li la cara internacionalment, precisament allà on rep més, quan proclama que tot va bé perquè s’ha activat una negociació que, tanmateix, ningú no veu. Amb la qual cosa, aquests polítics que tenim, i que patim, converteixen en lletra morta i políticament inservible la tasca brillant i coratjosa de tot d’organismes internacionals que no han tingut cap por a l’hora d’enfrontar-se a Espanya –que no senten aquesta por irracional que, clarament, els nostres dirigents sí que tenen.
PS1. Com una demostració més de la inconsistència de la política catalana, cal destacar avui que el dictamen de l’ONU remarca en el punt 8.2 que Junqueras, Romeva, Turull i Rull basen la seua denúncia en el fet que la suspensió dels seus drets parlamentaris va ser anterior a l’existència de cap condemna i es va decidir i aplicar sense estudiar les circumstàncies particulars del cas. Amb això, crec que tothom pot entendre que és obligat de preguntar-se quina coherència té que ERC i la CUP hagen fet plegar la presidenta Borràs abans de cap condemna i negant-se a estudiar les circumstàncies particulars del cas.
PS2. Avui es jubila Pep Albinyana, el nostre estimat company de treball que ha aportat durant unes quantes dècades la seua enorme capacitat professional i intel·lectual, la seua persistència i la seua enorme bonhomia i amabilitat, tant a VilaWeb Ontinyent com a VilaWeb en general. Per a un diari com el nostre, la seua faena des del cor del País Valencià, des de la seua estimadíssima Vall d’Albaida, ha estat simplement un luxe que no podrem agrair mai prou. Pep, també com a blocaire amb el seu mític Galim, ha definit la nostra existència com ningú, i per això avui no puc sinó desitjar-li el màxim de felicitat en la nova etapa de la seua vida i que no ens abandone del tot –si no és massa demanar.
Això, desespera, mes no hi ha res a fer. Aquí no li donen gens d’importància (ni a Spain ni a Catalunya) i allà, ja s’han fet la foto i ja es donen per satisfets durant unes bones temporades. El problema és, que cada cop li donen menys importància i com la majoria dels incompliments, ja entren a la normalitat, per més esgarrifós que ens sembli.