Lo Larzac i la desobediència

  • Com sempre, hi ha dos camins, que evolucionen paral·lels, potser en direcció contrària, com si mai es poguessin acabar de trobar

Anna Zaera
12.12.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui escric des del Larzac, regió d’Occitània coneguda per les caves de Rocafort i, a més del cèlebre formatge blau, per la lluita del Larzac, un moviment de desobediència civil que als anys setanta va ser conegut a tot arreu. Avui, que és diumenge, hem passejat pels camps de l’altiplà amb la Isabelle, que ara fa tres anys em va començar a explicar la història del McDonald’s de Millau, i de Bové i de la fúria pagesa. Que allà on jo ara només veig paisatge i masies disperses, hi va tenir lloc una lluita no violenta arxiconeguda mundialment. De camí, a peu, pels senders del Larzac, hi trobem algun card autòcton, una espècie protegida que, segons m’explica ella, va ser símbol i logotip del moviment.

Enfilem pel sender de la granja del Cap d’Ase. Entre construccions de pedra, velles formatgeries i estables atapeïts de maquinària, una senyora gran, de les que ho ha vist tot, avança pel traçat i se’ns acosta. Porta una bossa a cada mà, com d’escombraries, plena. L’aturem per preguntar-li si parla occità. Per edat, podria ser de les que encara el parlen. I, parèntesi, jo segueixo amb la meva improvisada enquesta informal sobre l’ús de l’occità en dominis de l’estat francès. De moment, n’he trobat un, l’Andrée, que m’ha dit que “pas gaire”. La senyora, en canvi, no diu ni mu. Bé, per ser exactes, cap mot, per mi, prou reconeixible. No sembla interessada en la qüestió lingüística i, com que ens capta entusiasmades a petar la xerrada, continua en francès. Explica que ve del capdamunt del turó. De buscar branques de ginebres. Sembla clar que ella vol parlar dels seus ginebrons. Ginebrons? Sí, quan són madurs, els poso ben picadets en una torrada al forn per acompanyar el fetge de conill. És deliciós. La senyora, després d’explicar-nos gentilment la recepta, s’acomiada i segueix el seu itinerari per una geografia d’aparença lunar que fa cinquanta anys va convertir-se en mite.

Era l’any 1971 quan va començar tot això que us volia contar. El govern de dretes del Pompidor volia augmentar l’extensió de terrenys militars, i va redactar un pla per a ampliar-los. El pla afectava una desena de poblets de la zona. Un centenar de pagesos van dir que ni parlar-ne. Des d’un inici es van negar en rodó que els expropiessin els terrenys. Potser no els importava la deriva militar del seu país, però del que no volien sentir parlar era d’enderrocar granges i perdre les terres que tant els havia costat conrear. Es van organitzar i la seva resistència va arribar ben aviat a la capital. A més, havien passat pocs anys del Maig del 68 i els pacifistes de la lluita parisenca mantenien vius anhels i postulats. Així que hi va haver match. Quan va córrer la veu i van saber que al sud, a Larzac, s’havia iniciat aquella mobilització no s’ho van pensar. La bola es va fer grossa i entre 60.000 i 100.000 persones hi van arribar per donar suport als pagesos. S’hi van afegir sindicats, ecologistes i partits d’esquerra. Fins i tot l’església va voler sumar-s’hi per donar suport als pagesos. Els hippies urbanites s’hi van instal·lar, disposats a portar a la pràctica el que cridaven entre llambordes. Sí, sí, aquí podríem tenir els primers neorurals, o si no, els més famosos, de la història moderna. Entre ells, José Bové, que potser ja el coneixeu, però si no, com diu Carles Porta, quedeu-vos amb el seu nom. Al costat de les lleteries, i, braç a braç amb els pagesos, van fer-se la casa, van crear comitès i famílies. L’autogestió, situada i local, es va fer gran, i el ressò es va estendre. Els efectes van contagiar la capital dels Camps Elisis. La van anomenar la lluita del desgast. Perquè era lenta, però ferma i implacable. Finalment, el govern de Mitterrand, als anys vuitanta, va derogar el pla.

Però la lluita al Larzac i aquell desgast, com ho anomenava la premsa, va continuar. I aquí, atenció, ve un dels episodis icònics. La destrucció del McDonald’s de Millau. El 12 d’agost de 1999, Bové va pujar al seu tractor amb el suport de nou companys més, i es va dirigir cap a l’hamburgueseria que construïen als afores de la ciutat. Entre pancartes i aixades, van tirar avall l’estructura. Que una comitiva de tractors pagesos esmicolés la sucursal més famosa de menjar ràpid va fer història, i potser és el que primer us dirà qui us vulgui parlar del Larzac. L’ofensiva contra el McDonald’s va crear precedent. La ràbia pagesa contra el símbol gastronòmic del capitalisme. El fetge de conill amb ginebró i el formatge rocafort fet amb llet quallada d’ovella guanyant la partida a les hamburgueses de carn de vedella hormonada.

Bové, condemnat a presó per allò, va sobresortir com a cap visible del moviment antiglobalització i de la lluita per la sobirania alimentària. Es va instal·lar definitivament al Larzac, concretament al poblet de Montredon, on encara té la casa. De fet, aquests dies hem visitat el llogaret, allunyat de tot, on hi ha un modest cartell que explica als visitants la història de la lluita d’abans i d’ara, just al costat d’una esplanada on cada estiu se celebra un freqüentat mercat de la terra. La història del Larzac no seria la mateixa sense Bové, que el 1995 va ser engarjolat novament per haver-se oposat a les proves nuclears de Moruroa, i el 1996 un altre cop per haver cremat conreus transgènics. Una intermitència entre reixes que també el va portar a mostrar el suport als presos polítics catalans.

Encara penja a les granges del Larzac, com la de l’Andrée, el cartell “Gardarem Lo Larzac” (“Ens quedarem amb el Larzac”) que en el seu moment va presidir pancartes i tractors. De fet, l’any 1978 l’il·lustríssim Jean-Paul Sartre va escriure: “Je salue votre lutte pour la justice, la liberté et pour la paix, la plus belle lutte de notre vingtième siècle” (“Saludo la vostra lluita per la justícia, la llibertat i la pau, la més bonica lluita del nostre segle XX)”, en referència a aquesta història. Avui caminar per aquí és trepitjar la terra d’aquells pagesos i del McDonald’s trinxat. És trobar-se una senyora amb unes boletes de ginebró per completar la seua recepta de vísceres de conill. Ensopegar amb una biodiversitat envejable, que si orquídies, flors de pasqua, narcisos, àguiles daurades o llangardaixos. Però també veure com al McDonald’s de Millau es continuen servint quarts de lliura amb formatge i racions de nuggets. El poble de la vora, la Cavalleria, té en aquests moments una de les bases militars de Legió Estrangera més grans de l’estat. Soldats arribats de tot arreu del món –visca l’esperit colonial!– compren en el supermercat del poble amb l’uniforme militar francès i van al pub quan juga la selecció a la qual serveixen les semifinals del Mundial. Com sempre, hi ha dos camins, que evolucionen paral·lels, potser en direcció contrària, com si mai es poguessin acabar de trobar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes