lluis puig euroordre

El conseller de Cultura Lluís Puig té demà una altra vista a la justícia belga, que estudia l’euroordre enviada per Pablo Llarena, jutge del Tribunal Suprem espanyol. Llarena en reclama l’extradició basant-se en la suposada malversació que diu que acredita la sentència del judici contra el procés. El conseller és ‘completament optimista’ quant al desenvolupament d’aquest procés judicial i espera que Llarena no retiri l’euroordre abans no hi hagi una sentència. Parlem amb ell sobre aquesta qüestió, sobre l’actualitat política i sobre la manera com ha viscut aquests dos anys i mig d’exili, especialment després dels mesos de confinament.

Com afronteu la vista judicial?
—Amb ganes de tenir una sentència abans que Espanya torni a retirar la petició d’extradició. Ja la va retirar el desembre del 2017 i el juliol del 2018. Qui diu que ara no ho farà? M’agradaria acabar la vista de dimarts i que el jutge emeti una sentència justa en què s’estableixi que no som delinqüents, que fer un referèndum no és cap crim i que no hi ha malversació. És tot tan surrealista… Si tornen a retirar la petició, tornarem a la casella de sortida. Ja és la tercera vegada que em presento als tribunals. I en aquest moment sento que, respecte d’Espanya, jugo amb un desavantatge increïble. És un moment en què, a Europa i internacionalment, es llegeix tot el que es llegeix de la monarquia espanyola, de la relació de Felipe González amb els GAL i de com no s’investiguen encara els atemptats, amb tantes coses que no lliguen entre l’imam i el CNI espanyol… Sembla que jugui sol en una banda del camp i que tingui davant meu quaranta jugadors. Les declaracions de ‘No cal que investiguem perquè ja sabem què hi ha’ són un despropòsit total. En el meu cas, ‘què hi ha’ és que vam preguntar a la població.

La vostra defensa va expressar la necessitat d’elevar qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Què hi voleu preguntar?
—Si la defensa acaba demanant això, serà per vulneració de drets, com a ciutadans i com a representants polítics. Si ara no es tramita aquesta qüestió pre-judicial, en el moment que la sentència sigui a favor meu –jo confio que la guanyem–, si Espanya hi presenta un recurs i anem a un tribunal d’apel·lació, aquest tribunal hauria d’estar molt més a favor de fer les preguntes pre-judicials. Hi ha qüestions molt tècniques, començant perquè el dia 2 de novembre de 2017 no van deixar que ens personéssim en la instrucció a través dels advocats. Luxemburg ha fet sentències que diuen que s’ha de deixar personar en la instrucció una persona a través del seu advocat. La prova és que jo m’he personat a través del meu advocat en el judici del cas de Sixena. Per què no em van deixar personar el 2 de novembre? De preguntes, se’n poden fer moltes i no sé quina s’acabarà fent. Si no es fan, no és que sigui cap fracàs ni cap victòria. Si s’arriba a un tribunal d’apel·lació o cassació, caldrà revisar bé aquests processos.

També defenseu que el Suprem no té competència per a reclamar l’euroordre i que el delicte de malversació no encaixa igual al codi penal espanyol que al belga.
—Que no hi ha corrupció, que és el que defensa Espanya, el tribunal belga ja va dir-ho el novembre del 2017. I va suprimir-ho de la llista de delictes pels quals ens demanaven. Per això va venir després la retirada de la primera petició d’extradició. La cosa els perillava… Si el novembre del 2017 no hi havia corrupció, que em demanin ara l’extradició per corrupció és kafkià.

Sou optimista quant al procés judicial?
—Sí, totalment, malgrat que senti que jugo amb desavantatge.

Ara el vostre cas va a un ritme diferent del de Ponsatí, Comín i Puigdemont pel fet de no ser eurodiputat. Com l’heu encaixat, aquest canvi?
—No és que em senti sol, ni de bon tros. Estic encantat que ells tres siguin al parlament i tot vagi endavant. Qualsevol argumentari en una sentència favorable per a mi serà un argumentari favorable per a tots quatre. A cap dels quatre no ens van deixar personar en la fase d’instrucció…

El fet de no tenir immunitat us va impedir d’anar a l’acte de Perpinyà. Com ho vau viure des de la distància?
—Se’m va regirar l’estómac! [Riu.] És clar que hi volia anar, però precisament el meu compromís i la meva responsabilitat davant la justícia belga, que l’única cosa que m’ha demanat mentre duri aquest procés és que no abandoni el país, no em permetia de desplaçar-me fora de Bèlgica. En vaig fer seguiment pels mitjans, i les fotografies i vídeos que m’enviaven les amistats que hi eren encara em feien remoure més l’estómac, per les ganes de ser-hi.

Vau poder anar a Catalunya Nord el gener del 2019, però.
—Sí… Hi he estat més d’una vegada i tinc ganes de tornar-hi. Si quan tingui una victòria puc viatjar, potser serà el primer lloc on aniré. O com quan vaig anar a l’Alguer… Són llocs dels Països Catalans on et sents com a casa. Sentimentalment, és molt reconfortant. No hi estic gens malament, a Brussel·les, eh? He fet moltes amistats aquí, però m’agradaria més ser al Rosselló o al Vallespir.

Com es viu l’exili després de dos anys i mig i com heu viscut la darrera etapa de confinament? Fa poc vau fer públic que s’havia mort la vostra mare. 
—El confinament no ha agreujat ni perjudicat la meva situació personal gairebé gens. He pogut continuar treballant perquè ja fa dos anys i mig que faig teletreball. De fet, hem pogut tenir moltes més reunions amb molts més col·lectius de molts més territoris. Ara tothom domina el Zoom, el Jitsi… El confinament no ens ha canviat gaire la vida, més enllà que hem hagut de fer cas d’allò que deien les autoritats belgues. Quant a l’àmbit familiar, és de les dues garrotades més fortes que he tingut aquests dos anys i mig. Fa un any va morir el pare i fa dos mesos va morir la mare.

És una situació de dol a distància.
—Sí, però amb el confinament, quanta gent ha perdut amistats i familiars i tampoc no els ha pogut acompanyar? No sento més pena per mi mateix que per aquests milers de persones que han mort sense companyia. Fins i tot en això ha estat una lliçó de solidaritat per a tots. Si no pots acompanyar la persona que estimes en el trànsit final a la mort, és igual que estiguis a dos o a dos mil quilòmetres, la distància no té importància. Ha estat un dol col·lectiu de tothom que ha perdut familiars i amics. Jo en sóc un més, i no he patit ni més ni menys que la resta.

Amb el temps, l’exili és més fàcil d’endurar o més difícil?
—Tens més fàcil tot allò que té a veure amb la logística: si has d’anar a un lloc oficial a fer un tràmit amb un paper, la declaració de la renda… Però cada dia et lleves amb ganes de veure què pots fer per tornar a casa. El motiu pel qual vam venir aquí continua tan vigent ara com fa dos anys i mig. I més amb la condemna desproporcionadíssima a tots els nostres companys i companyes. Aquesta salvatjada no la podem oblidar de cap manera, nosaltres…

Casa vostra és Terrassa. Quina relació hi teniu, des de la llunyania?
—Una relació de molt agraïment. Em van fer un concert de suport, uns capgrossos de mi i d’en Rull… Ens van fer el capgròs de l’any, i això per a un terrassenc és un gran honor! Tenim una publicació satírica que surt per carnaval, La Xerrameca, i hi van fer una màscara de paper amb la meva cara perquè la gent la retallés. Són exemples simpàtics. Mantinc una relació cordial i de molta estima amb entitats i persones d’arreu de Terrassa. M’hi sento molt arrelat i estic més que agraït a tots els qui m’escriuen, m’han visitat i em telefonen.

Com és el vostre dia a dia a Bèlgica i en quins projectes culturals i polítics esteu involucrat en aquests moments?
—Com que a Brussel·les hi ha delegacions de totes les regions i països europeus, treballem per ampliar i donar suport a la cultura com a ambaixadora, la diplomàcia cultural. Amb la diplomàcia cultural havíem aconseguit d’augmentar la feina que, per una altra banda, ja fan l’Institut Ramon Llull o els casals catalans. Però, com més gent en diferents punts del territori, més diplomàcia cultural fem. Això s’ha vist interromput pel confinament i veurem a quina velocitat deixen que torni la cultura. No s’entén que no es pugui cantar en una coral i, en canvi, es pugui fer esport al gimnàs. Tant aquí com a Catalunya com a Espanya. No s’entén que s’hagi obert la lliga de futbol abans que els teatres i les biblioteques. En tot cas, el meu dia a dia sempre s’ha centrat en aquesta diplomàcia i a explicar allò que vivim a Catalunya i com, amb el respecte a la democràcia, a la lluita no violenta i als drets humans, volem continuar avançant en el procés cap a la independència. Qui més dóna altaveu ara són els nostres eurodiputats al Parlament Europeu, els tres que són a l’exili i la Diana Riba. En cada intervenció que fan saben que posen el dit a la llaga dels qui ens volen callats. Però s’han d’aguantar i han d’escoltar allò que es diu allà, perquè a l’eurocambra hi ha respecte parlamentari i democràtic. És un lloc boníssim per a amplificar les nostres veus i les del poble català.

Abans parlàveu de la manera com Europa rep les notícies sobre l’estat espanyol. Què en pensen ara de les informacions sobre la corrupció de la monarquia i sobre els GAL?
—La meva percepció, i hi coincideix més gent, és que tant la monarquia, com el govern i el sistema judicial s’han guanyat a pols un desprestigi enorme. Des de fora no ens faran la feina que s’ha de fer des de casa, però el desprestigi se l’han guanyat ells, no el fem nosaltres. Avui dia no es poden amagar les coses, tard o d’hora surten. No cal ni que parli malament de ningú… Les fàbriques d’independentisme més grans són la monarquia espanyola, el sistema judicial i l’estat que no vol fer política. No fa gaire corria un documental d’una televisió francesa en què parlaven clarament de la relació de Felipe González amb els GAL. Per tant, sí que se sap això per Europa. Més que a Espanya segurament… Però tot acaba caient pel seu pes. Aquest desprestigi només s’arreglaria si abdiqués la monarquia, es reformés el sistema judicial i millorés democràticament tot allò que no va resoldre la transició.

Com veieu la situació de Laura Borràs?
—És una persona més a la llista de querellats i perseguits, com hi ha en Dani, que fa mesos que és en una presó de Madrid per haver-se manifestat, i com tanta més gent pendent de querelles. Borràs en aquests moments té un pes i una imatge pública potent pel procés de Catalunya, i automàticament és perseguida. Ahir l’actual director de la Institució de les Lletres Catalanes ho deia: si l’auditoria de la Generalitat diu que els expedients són correctes i si la Sindicatura de Comptes diu que els expedients són correctes, no és una opinió, són evidències. Mentre ella era directora de l’ILC, compartíem taula de treball amb el conseller Ferran Mascarell. Tinc total seguretat de la feina ben feta. Avui et toca a tu, demà a un altre, i qui pensa que no serà un blanc s’equivoca perquè és una persecució implacable. No diguem la persecució cap als artistes del món del hip-hop, com Hasél o Valtònyc. No pot ser que siguem el país del món amb més persecució jurídica contra els artistes!

Sobre el cas de Borràs, ERC dijous va decidir de no votar sobre el suplicatori a la comissió del congrés. Què en penseu?
—Des d’aquí em costen d’entendre aquestes posicions… Està tot dit ja… Montilla va fer el mateix quan s’havia de votar el 155. Si tu tens un càrrec amb un sou per a fer una feina i en el moment d’executar-la t’aixeques i te’n vas, em sembla que no has complert la feina. Hi ha tres possibles vots, no et pots inventar més formes democràtiques. Jo no hi estic d’acord.

Considereu que haurien d’haver-hi votat en contra?
—O que s’haguessin abstingut, però no marxar anar-se’n. Això ja ho feien els del 155, en aquest cas el PSC. No pot ser que nosaltres fem ara el mateix que fan els partits del 155. No ho entenc, però bé… Hi ha coses que no conec i que em superen. Si tenen sospites, hi ha mètodes parlamentaris per a crear comissions d’investigació. Que diguin ‘sospitem que és culpable’ o ‘sospitem que hi ha alguna cosa que no quadra’. Doncs fem una comissió d’investigació i no cal que les corts prejutgin ningú. Hem de recordar constantment que la gent és innocent fins que no se’n demostri la culpabilitat. És el mateix que els qui són al Parlament Europeu, pendents que concedeixin el suplicatori perquè siguin jutjats. Que no vol dir que mentrestant siguin culpables, mentrestant són innocents. Jo sóc innocent mentre no ho digui una sentència. I continuo essent un ciutadà lliure europeu innocent que fa dos anys i mig que és a l’exili. Ho hem de recordar sovint, perquè hi ha tants apriorismes…

Com veieu les relacions ERC-JxCat?
—Quan existia el govern de Junts pel Sí ja no eren bones. No hi ha hagut mai una gran unitat d’acció. La CUP, ERC i JxCat s’han posat d’acord en coses concretes per continuar tirant endavant, i estic segur que ho continuaran fent. Més enllà que es marquin perfils propis i es vulguin guanyar eleccions, estem perquè hi hagi una unitat estratègica, que al final és allò que demana la gent.

Aquests darrers dies també ha estat notícia la sentència del Suprem que obliga el País Valencià i Catalunya a comunicar-se en castellà…
—És un nou atac, ni el primer ni l’últim. Devem haver vist prop de quaranta sentències els últims trenta anys en contra del català. Fins ara només era amb Catalunya, i ara han començat amb el País Valencià, i les Balears no se n’escaparan. Saben que atacant la cultura i la llengua ataquen els sentiments de les persones i les institucions. Però ens apropen més a ser Països Catalans perquè el País Valencià i les Illes comencen a sofrir coses que a Catalunya ja hem sofert. I a la pràctica ens continuarem comunicant en català. A Brussel·les puc escoltar la ràdio de Formentera. Els Països Catalans cada dia són més a prop… Fa deu anys era impensable que jo des de Terrassa pogués escoltar la ràdio de Formentera! Ara es proposen traduccions conjuntes entre les tres televisions. La cultura ens recús el país. Som una cultura i el futur vindrà per complementar-nos, mancomunar-nos i donar-nos suport. I aquesta sentència és tan anticonstitucional…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.