El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Triar per motor i estructura de la novel·la la desintoxicació d’un fill enganxat a l’heroïna és una opció d’antuvi arriscada per a l’autor: un tema ple de tòpics, prevenció, por, prejudicis… Això fa Lluís Maria Todó a ‘L’últim mono’ (Club Editor). Però ja diem d’entrada que aquest tema només és un fil conductor, que la novel·la no se centra en la droga ni en la drogodependència, perquè l’obra és plena de capes, de temes, i amb un estil complex: la família (i les noves famílies), la relació de pares i fills, la porositat de la condició homosexual i heterosexual… L’autor passa comptes amb la seva generació, tracta sobre la llibertat de l’altre, allò que anomena la llibertat humana. I tot això cosit a partir de la metaliteratura, la que es desprèn de l’ofici de traductor. Una operació feta amb una gran naturalitat. Una novel·la que lliura moltes batalles, que és el recurs que manté el tremp del lector. Un llibre ple de reflexió i pensament, de diàlegs, una història generacional també, entre l’autobiografia i la ficció.

Ja d’entrada, a l’hora d’escriure aquesta novel·la, vau córrer un risc, vau viure una situació incòmoda.
—La novel·la no és una història sobre les drogues ni la drogodependència, sinó que pretén parlar de la responsabilitat d’un pare que s’adona que ha tingut una joventut força eixelebrada, però que el seu fill la porta molt més enllà. Jo m’imaginava que l’heroïna era una cosa antiga, passada de moda, ja superada, però per sorpresa meva mentre escrivia la novel·la es va morir de sobredosi aquell actor de Hollywood, Philip Seymour Hoffman. De tota manera, he buscat de mostrar els mecanismes del record que propicia el fet que un pare aculli el seu fill a casa, perquè passi el ‘mono’ del cavall i es desintoxiqui per tercera vegada. I tot això barrejat amb el món de la traducció, de transmissió de discursos, conductes… Per això no hi ha escenes truculentes, al llibre. Ni tan sols té nom el fill i tampoc el pare. És un recurs per a mantenir el dramatisme a distància. El tema de la novel·la no és pas les drogues sinó la família, les diverses menes de famílies que existeixen, fins a quin punt els pares són responsables d’allò que fan els fills i a l’inrevés, fins a quin punt els fills són responsables d’allò que fan els seus pares. I tot això barrejat amb el món de la traducció, amb la professió de traductor. I també és important el tema de la soledat i el tema de la llibertat humana. El narrador es pregunta: ‘Fins a quin punt faig allò que vull? Sóc lliure d’escriure malament una traducció perquè l’original és un text dolent?’ Fins a quin punt el fill és lliure per a dir no a l’hora d’acceptar la primera ‘papela’ que li van oferir? I també és una novel·la que tracta de l’amor dels pares cap als seus fills, un tema que es tracta poc.

El to de la novel·la és un dels èxits.
—Va passar que amb l’arribada de la crisi i per les misèries culturals d’aquest país, vaig quedar sense editor. Fins aleshores havia publicat amb Destino i amb Columna i els editors van deixar de despenjar el telèfon. Això va ser desastrós, però també va ser molt positiu: em va permetre de guanyar temps per a la novel·la: vaig començar a polir el text i a treballar-lo a fons. Perquè el meu projecte era construir un personatge a través de la llengua: una llengua plena de subordinades, a l’estil de Proust per entendre’ns, hipotàctica, que pren molta distància dels fets de què parla. És una llengua construïda d’una manera deliberada. Hi ha un treball d’estil molt important, al llibre. Ja ho havia fet amb una novel·la anterior, ‘L’adoració perpètua’. En aquesta comesa la professió de traductor m’hi ha ajudat molt, tant en els aspectes tècnics de la llengua com en els registres. Ser traductor t’obliga a un ‘camaleonisme estilístic’ que és molt útil per a les teves pròpies obres. I quan tenia força enllestida la novel·la em vaig trobar amb la Maria Bohigas, l’editora de Club Editor, que va creure en mi i en aquesta novel·la i va apostar per publicar-la tant en català com en castellà (‘La montaña pelada’).

Una novel·la on la llengua té un paper tan important i singular, ha costat de traslladar-la al castellà?
—No, són novel·les exactes excepte en algun petit detall: on dic que conscientment escriuré «adicció» amb una sola «d» i no «addicció» com marca l’ortografia sàdica del IEC (és una venjança personal contra l’acadèmia). És clar, en castellà no existeix aquesta repetició de lletres inútil. Jo sóc bilingüe com a autor i també com a traductor.

En aquesta novel·la lliureu moltes batalles: contra l’acadèmia, contra certs aspectes generacionals de la vostra joventut, contra la drogodependència del fill del protagonista, contra les obres mal escrites… Això dóna nervi i ritme a l’obra.
—El narrador és un home descontent i, encara que conformista, també és molt maniàtic. I així, arremet contra l’ortografia catalana, contra què va fer de jove amb les drogues, contra allò en què s’ha convertit el barri xino i el canvi de nom, contra la transformació de Barcelona arran dels Jocs Olímpics del 92… Però al final el trobem sol i enganyat, sobretot enganyat per les dones. També el títol és enganyós. L’últim mono en principi remetia al paper del traductor en l’àmbit de la literatura, que és l’últim mono del sistema: mal pagat, sovint ni el seu nom apareix a la coberta… I en canvi jo sostinc que el lector hauria d’adorar el traductor. I en tot aquest joc utilitzo el recurs de la transmissió, la repetició, etc.

Aquest joc amb l’ofici i deformació professional del traductor s’esdevé d’una manera molt natural, gens impostada. Altrament, podria ser pesat.
—Jo sóc de formació francesa i si una cosa t’inculca la cultura francesa és que s’ha de ser natural. I la naturalitat és un fet oposat a la natura, implica una feina llarga. Alguns altres autors que tenen una formació diferent utilitzen una prosa més embolicada.

Un altre element interessant és que el narrador no cau en el dramatisme barat i, tot i que a vegades és molt fred en l’àmbit emocional, perquè ho carrega tot en la part intel·lectual, i a vegades peca d’egocentrisme (jo, jo, jo), mostra un respecte per la llibertat de l’altre, sense judicis morals, i amb tal naturalitat que permet una visió del món ampla i neta.
—Això deu tenir a veure amb l’edat. Fujo dels dogmatismes i les construccions ideològiques massa tancades.  Una de les gràcies de la novel·la com a gènere és que és polifònica. L’autor ho veu tot però no s’ha de decidir per res, no dóna la raó a ningú. Això no es pot fer si conrees l’assaig.

L'escriptor Lluis Maria Todó, que acaba de publicar la novel·la 'L'últim mono' a Club Editor.
L’escriptor Lluis Maria Todó, que acaba de publicar la novel·la ‘L’últim mono’ a Club Editor.

I és una novel·la molt visual també.
—Hi ha algunes escenes que realment les pots veure, com quan el narrador es troba el seu fill vestit de vint-i-un botó per rebre un premi de disseny, en un local del barri xino, però el noi camina com un autòmat i agafat al seu company: el pare té la sensació que el seu fill és un cadàver. Sí, les novel·les han de ser visuals: has de veure la cara de Madame Bovary. Ja ho deixa Paul Valéry, que el lector de novel·la ha de ser un lector al·lucinat, mentre que el lector de poesia és un lector abstret.

Aquesta novel·la, com algunes altres de vostres, barreja volgudament realitat i ficció.
—Sí, hi ha escenes que realment m’han passat, com quan explico que el fill (de petit, quan vivia sol amb el pare a causa de la separació) va obrir la nevera i va dir: he somniat que teníem la nevera plena. Això m’ha passat. Igual com la descripció del Jazz Colon dels anys seixanta. Jo hi havia anat molt. Però moltes altres escenes són inventades. I sortosament no he tingut cap fill drogoaddicte. Aquesta barreja que faig entre ficció i realitat suposo que també té a veure amb el fet que no sóc lector de gènere fantàstic. Com a autor m’agrada el registre realista i per això sempre utilitzo elements autobiogràfics.

Aquesta novel·la és plena de capes. M’ha fet pensar en una cosa que fa poques setmanes explicava Salman Rushdie a Barcelona. Deia que la novel·la realista ja no tenia la capacitat d’explicar el món d’avui (s’ha trencat la visió única del món compartida per autor i lector), sinó que es necessiten noves formes narratives per a explicar el món d’avui, molt més complex. 
—Sí, en aquest sentit la meva novel·la no és de tradició realista: la superposició de llenguatges, els registres discursius… La realitat són moltes coses. I un lector d’avui exigent no accepta una novel·la a l’estil vuitcentista. Rushdie deu pensar en Dickens quan parla de tradició literària realista. Ara, a partir de Flaubert, neix la narrativa moderna.

Ara que parleu de Flaubert: tireu més cap a ‘Madame Bovary’ o cap a ‘L’educació sentimental’?
—’L’educació sentimental’ és molt interessant, però de vegades és avorrida. En canvi, ‘Madame Bovary’ no ho és mai, d’avorrida. Tot i que t’he de dir que darrerament he passat de ser un flaubertià furibund a un escriptor fascinat per Stendhal. Trobo que, més enllà de l’estil, Stendhal diu coses més interessants. Recentment l’he hagut de rellegir perquè em van demanar un pròleg sobre Stendhal per a un recull de les seves obres publicades a Gredos. I em vaig tornar a llegir els diaris, ‘La cartoixa de Parma’ i ‘El roig i el negre’… Una part de la seva obra, perquè Stendhal va ser un grafòman malaltís, i és d’una complexitat de pensament brutal. El virtuosisme verbal de Flaubert està bé, però Stendhal et sacseja l’ànima. I per davant de tots, Proust. Proust és Déu. No hi ha hagut cap escriptor francès més gran a la història.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.