El ple del parlament d’aquesta setmana ja ha esdevingut històric per la llei del referèndum d’autodeterminació i per la llei de transitorietat, que s’aprovarà poques hores després d’aquesta conversa amb Lluís Llach. El diputat de Junts pel Sí, convertit des de fa temps en una mena de cap de colla o de pare espiritual, ens atén enmig d’un debat sobre les conclusions de la comissió de l’operació Catalunya del govern espanyol contra els polítics catalans. Li interessa molt allò que s’hi està dient i frisa per tornar a l’hemicicle. Amb set minuts en tenim suficient per a posar el termòmetre a Llach i obtenir-ne una mirada que cerca la perspectiva més enllà de l’impacte o la tàctica curta.

—Després d’un ple una mica accidentat, ja tenim llei del referèndum. Satisfet?
—Primer, he de dir que qui va accidentar el ple van ser algunes forces de l’oposició. Per tant, jo crec que el nostre grup, la CUP i la mesa van fer tot el possible perquè fos un acte democràtic normal en un parlament sobirà. Jo vull remarcar, per solidaritat i perquè crec que és meritòria, la feina de la Carme Forcadell, a qui, precisament perquè va ser molt generosa, ara s’acusa de coses que no vull ni qualificar. No ho vull ni qualificar. Precisament per un excés de generositat.

—Tanmateix, un moment històric.
—Sí. Dit això, tornem a tenir un somriure perquè tot allò que vam prometre que faríem ho estem fent. En un moment del camí cap a la independència es va decidir que el referèndum seria un punt cabdal i finalment hem pogut aprovar-ne la llei. Som en un moment especial. I avui continua amb la llei de transitorietat. Aquesta segona llei dóna la possibilitat a tots els ciutadans de poder votar sí sabent quina és la conseqüència del seu vot.

—La llei de transitorietat serveix per a clarificar el sentit del vot?
—Per fi, la gent que vol votar que sí sap què vol dir el seu vot. Això és molt important. Perquè nosaltres, davant de la iniciativa repressiva de l’estat espanyol, no hem pogut ensenyar mai les nostres cartes. Per tant, més enllà d’allò que es pugui explicar en la campanya, ara la gent que vota sí sabrà perquè vota que sí. Vota per una república. Vota per a dur a terme un procés constitucional que durarà uns mesos. Vota per a implementar la independència. I a la vegada, donem garantia democràtica als que volen votar que no.

—Els independentistes defensen el dret dels que no ho són.
—Això és una cosa estranyíssima en la història de les democràcies occidentals. Que els partidaris d’una opció hagin d’assegurar que els ciutadans tinguin la possibilitat democràtica de votar l’opció contrària. Resulta que els independentistes ens dediquem a assegurar la possibilitat de votar que no. Per a mi, aquest és un doble triomf. De l’independentisme i de la democràcia. L’estat espanyol ho ha fet molt malament i les forces opositores han convertit la independència en sinònim de llibertat i democràcia. Moltes gràcies. Vostès són uns imbècils polítics. Infinites gràcies. I això és el que s’ha demostrat entre ahir i avui. I ara caldrà esperar la resposta de l’estat espanyol. També caldrà pensar bé la nostra resposta a la resposta.

—Us esperàveu el nivell de cinisme que es va veure ahir?
—Sí. Els conec. Fa un any i mig que sóc aquí. I ja els conec molt bé. Abans jo cantava. Després escrivia. Però després d’un any i mig de ser en aquest parlament he comprovat perfectament que el faristol serveix per a la sistematització de la mentida. I, per tant, no em ve gens de nou. Ahir es va mentir descaradament. Es va insultar la presidenta. Diria que els ciutadans d’aquest país comencen a tenir en compte aquesta situació. Això ja no sorprèn ningú. Cada ciutadà serà capaç de valorar aquesta manera d’actuar.

—L’aprovació de les lleis ha coincidit amb el moment de la verema…
—Ui! No en tinc ni idea. Jo abans m’hi dedicava. Però ara no en tinc ni punyetera idea…

—En tot cas, és l’època de recollir els fruits. I la vostra presència aquí tenia aquest únic objectiu: arribar a aquest punt. Deveu viure amb intensitat aquest moment.
—És un moment d’una intensitat molt gran. I entre els independents ens agafàvem de les mans. I els més tendres ploràvem.

—Ara no s’acaba res. Comença tot. Quina actitud espereu de la gent?
—Recordes aquella persona meravellosa que vam tenir el privilegi de conèixer, d’acompanyar, de seguir i de creure? Recordes la Muriel Casals? Doncs aquesta actitud. Determinació, fe, democràtica, pacifisme, convenciment que tot depèn de nosaltres i l’elegància d’un comportament ciutadà. El gran exemple a seguir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb