El ‘Bon dia’ dels Pets, la mort de Carles Sabater, l’adeu i el retorn de Sopa de Cabra, l’aparició de grups com els Amics de les Arts o Manel, l’arribada d’estils com el hip-hop o el trap… A la música en català, li han passat moltes coses els darrers vint-i-cinc anys i la revista Enderrock s’ha encarregat d’explicar-les totes. Amb un número especial dedicat a la Nova Cançó i al Maig del 68, la publicació celebra els vint-i-cinc anys. Durant aquest temps, ha quedat demostrat que no és solament una revista musical, sinó un actor més que intervé i fomenta l’escena musical dels Països Catalans. Parlem amb el seu editor, Lluís Gendrau, sobre la filosofia d’Enderrock i el seu compromís cultural, social i polític amb el país.

Fa vint-i-cinc anys es va fundar Enderrock. Com va començar l’aventura?
—La revista va néixer de la suma del projecte d’un grup de periodistes de Barcelona anomenat El Galliner i les iniciatives de persones que, des de la universitat, vam organitzar debats sobre el rock i la música catalana. Vaig veure que s’havien publicat reportatges en revistes basques i espanyoles sobre l’explosió del rock català. Hi havia un fenomen musical al país, però no hi havia un referent informatiu ni una publicació musical que en parlés. Un grup de periodistes vam decidir muntar l’Enderrock i el vam presentar el dia de Sant Jordi del 1993 en un concert. Volíem apostar per la música històrica del país i per les bandes noves que estaven creant el moviment del rock català.

La idea inicial era centrar-se sobretot en el rock?
—Sí, era un moment d’efervescència de grups com Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït… Hi havia gent que pensava que el rock català era un muntatge institucional, però nosaltres vam explicar que allò no era artificial, sinó una realitat present arreu del país. S’havien format moltíssimes bandes que tenien el suport dels creadors, les festes majors tenien el paper de circuit central i, a més, hi havia públic. Tenia tot el sentit del món crear un mitjà de comunicació que recollís aquesta efervescència.

Qui creia que el rock català era un muntatge?
—Les cròniques del 1991 sobre el concert del Palau Sant Jordi van dir que era un muntatge, que era subvencionat, que era utòpic… Nosaltres vam poder demostrar que hi havia una escena musical pròpia, uns noms propis amb projecció internacional. La revista va néixer per tenir aquest paper aglutinador de la història i el patrimoni musical del país i de l’escena emergent.

Enderrock ha fet de motor de la música dels Països Catalans els darrers vint-i-cinc anys?
—Teníem clar del primer moment que volíem ser un transmissor d’allò que passava a l’escena, un portaveu de la música als Països Catalans i, per tant, volíem ser un espai de referència. Hem aconseguit ser una publicació de referència, però Enderrock ha deixat de ser una revista. No és únicament una publicació en paper que explica de manera mensual les novetats i la crònica musical, sinó que hem pogut ser un dels centres de referència de l’escena musical catalana, convertint-nos també en un actiu i, per tant, organitzant concerts, fent exposicions, creant concursos de maquetes, documentals… Al llarg d’aquesta història de dos-cents setanta-cinc números, hem publicat dos-cents discos que han acompanyat la revista. També ens hem ocupat de l’escena emergent en un concurs com el Sona9 i hem volgut reconèixer l’escena musical fent els Premis Enderrock, que, d’alguna manera, són els premis de la música catalana. Sense la voluntat d’intervenir sobre l’escena, no hauríem existit. La nostra voluntat ha estat la de ser presents en allò que movia les rodes de la música del país.

Els grups del país haurien tingut menys èxit sense Enderrock?
—Hauria estat diferent. El paper de les ràdios municipals també va ser fonamental en aquell moment. Hi ha quatre elements perquè funcioni l’escena musical. Per una banda, es necessiten creadors i una indústria musical de sales, segells…etc. Això va començar als noranta, al nostre país. També calen polítiques culturals a favor d’això i, per últim, mitjans de comunicació. El seu paper és fonamental per a explicar, transmetre, fer de comunicadors… En aquest espai, hem volgut ser un portaveu i també un element actiu. A les portades, hem decidit apostar per certs grups i hem posat al mercat bandes com Manel o Els Amics de les Arts. Quan vam dedicar la portada a Txarango, era un grup absolutament desconegut, i, pels Antònia Font, vam apostar quan vam escoltar la seva maqueta en un local de Mallorca. El fet d’estar a prop dels músics ens ha permès de fer d’agents de recerca. Ens sentim, com a mínim, coresponsables de l’èxit d’algunes bandes i artistes.

Quins són els criteris per donar més o menys difusió a un grup?
—Hi ha molts factors. Escoltes una maqueta o un disc i penses que allò pot ser interessant i que pot connectar amb el públic per allò que diu i com ho diu. No hi ha cap ciència certa, però tenim intuïció d’allò que pot passar. En dues-centes setanta-cinc portades, algunes vegades l’hem encertada i algunes altres no. També hem fet apostes marcianes! Sempre dins d’un tant per cent d’encert, però. Si no ens ho creiem al consell de redacció, allò ja no passa el filtre. A partir d’aquí, veiem l’impacte del grup, les cançons, la manera de fer-se conèixer…

En quin moment creieu que heu estat més decisius?
—Jo crec que no n’hi ha cap moment concret perquè la revista sempre ha tingut un cert pes. En alguns moments ha existit una conjuntura política més potent i això ha servit perquè la revista tingués més èxit, mentre que hem passat anys més complicats. Un dels moments crítics va ser el 2000, quan vam publicar un editorial que es deia ‘El rock català ha mort’. D’alguna manera, matàvem el nostre origen. Naixia una nova escena: Lax’n’Busto va treure Llença’t, Antònia Font va publicar Alegria… Dèiem que l’estètica i allò que s’havia entès fins llavors per rock català havia mort i que naixia l’escena del pop folk amb grups com Antònia Font i Mishima, que van acabar desembocant en aquesta fusió del nou pop català que ha donat pas a grups com Els Amics de les Arts. En aquell moment, van sorgir molts grups amb un cantant solista acompanyat d’una banda i això ha marcat l’última dècada. Vam rebre moltes cartes en contra d’aquell editorial, quan precisament és l’origen de molts grups del país. Va ser un punt d’inflexió per la història de la música del país i per la revista.

Aquesta influència ha estat un pes dur de portar?
—Ha estat un estímul per a continuar treballant. També ens hem adonat que som un país petit, que encara té manca d’infraestructures. A la nostra música, encara li cal madurar moltíssim. Una de les referències que teníem quan vam començar era la premsa musical anglosaxona. La revista Rolling Stone sempre ho ha estat perquè feia una crònica del país a través de la música. Aquest és el nostre objectiu: hem volgut escriure la història del país a través de la seva banda sonora. Al final, la música retrata perfectament qui és el país, d’on ve, on és i cap a on va. La influència que acabes exercint també forma part de la seva conjuntura, malgrat que també depèn de la seva capacitat per a transformar-se culturalment. Si en té, la revista és un agent més de transformació. Nosaltres ens hem trobat sols en aquesta voluntat perquè falta més cultura de la indústria, no únicament musical, sinó també editorial. També hem tingut dificultats a trobar xarxes de distribució per aconseguir que la revista arribés al públic. Moltes vegades hem anat a contracorrent. Ha estat i continua sent molt complicat fer sostenible una publicació que parli de música i cultura.

Quins obstacles us heu trobat, més concretament?
—D’una banda, es va crear una indústria musical al país que s’ha acabat enfonsant per moltes raons, especialment per la crisi de la indústria discogràfica. Que s’enfonsi la indústria de referència ho fa tot molt complicat i per això han tancat moltes publicacions aquí i arreu del món. A més, com que és una publicació en català, el sostre de lectors ha estat limitat. Quins en són els canals de distribució? Quants lectors llegeixen en català? Quants escolten i s’interessen per la música en català? És un espai molt reduït. Jo he intentat trencar aquest sostre de totes les maneres possibles: no només parlant de música en català, sinó de música catalana; no només fent la revista en paper, sinó en qualsevol format possible. Hem volgut ser els millors a l’hora de tractar la història d’un grup, a l’hora d’entrevistar-lo i de presentar-lo en qualsevol format. Hem buscat ser una referència periodística i som creadors de continguts transmediàtics. Per tot això hem pogut superar diverses etapes.

Cap dificultat més?
—La publicitat. Quin és el mercat de publicitat que tenen les grans publicacions en castellà i quines són les possibilitats en aquest mateix mercat d’una publicació en català? Tot i ser líders, tenim l’1% del mercat i no som un suport que gaudeixi de la inversió de publicitat privada perquè els grans anunciants discriminen les publicacions en català i, a sobre, especialitzades. Com que una revista musical en català és doblement insostenible, hem estat creadors d’uns continguts que volem que siguin de referència i que permeten de reforçar la marca Enderrock, una marca de confiança per a molts dels nostres anunciants i grups.

Dieu que ser un mitjà musical també és complicat. Pot ser que encara es menyspreï una mica la música en català?
—Sí, sembla que la música en català encara continua essent cosa d’uns quants. No és una barrera, però. En tots els actes que organitzem, ve gent que potser és castellanoparlant però està interessada en els continguts dels quals parlem. És per això que de vegades fem portades amb artistes que no canten en català però ue formen part de l’escena musical pel país. El fet de crear aquesta escena comuna ens ha fet molt més forts. Hem creat un marc de referència molt més ampli i hem reconegut bandes com El último de la fila. Aquesta suma d’elements ens dóna credibilitat, una altra de les claus de la revista. Sobre això mateix, una cosa que hem procurat sempre és que els continguts siguin rigorosos i de qualitat. El resum d’aquests vint-i-cinc anys és que hem unit un 50% de professionalitat (rigor, treball de qualitat) i un 50% de creure’ns que aquesta és una bona feina, que arriba a la gent jove i descobreix el patrimoni del país.

Fent balanç, què us fa sentir més satisfet?
—Hem passat moments que hem estat a punt de tancar la revista, moments en què no hi havia prou suport dels lectors, dels professionals o de la mateixa indústria musical. La nostra prioritat, però, ha estat de tirar endavant. Mirar al futur, pensar d’on venim i què hi podem aportar. Un exemple n’és la portada que hem fet pels vint-i-cinc anys. Es tracta d’un número antològic per a explicar les cent millors cançons de la Nova Cançó. Hem situat de número u una cançó catalana emblemàtica i amb impacte mundial i transcendència, la més popular, enregistrada i reproduïda: ‘L’estaca’.

Aquesta cançó, fa cinquanta anys que es va compondre.
—Sí, i encara és absolutament vigent. S’ha traduït a unes trenta llengües i se n’han registrades més de dues-centes cinquanta versions. Això explica, per tant, la potència que pot arribar a tenir una cançó en català convertida en un himne de llibertat i contra les injustícies. Ens hi sentim molt identificats, que trenca i enderroca qualsevol mur. De fet, el Sindicat solidaritat a Polònia va convertir-la en el seu himne oficiós i la va titular ‘Mur’. Els grups anti-Putin també la fan servir per cantar al carrer a les protestes a Rússia i, durant la primavera àrab, els cantautors l’utilitzaven com a eina revolucionària. Desafiar el poder, per tant, es pot fer a través d’una cançó o una revista de música.

Hi ha cançons que sempre són necessàries?
—Sí. Fa cinquanta anys, en aquest país es van crear una sèrie de cançons que continuen sent igual de necessàries, a vegades malauradament. El maig del 68 va influenciar la música catalana de forma brutal. Aquell any es va crear ‘L’estaca’, ‘Paraules d’amor’ de Serrat i ‘Noia de porcellana’ de Pau Riba. També es va enregistrar ‘Què volen aquesta gent?’ de la Maria del Mar Bonet, ‘L’home dibuixat’ de Jaume Sisa, ‘Petita festa’ de Toti Soler i ‘El burgès’ de Quico Pi de la Serra. L’any 68, la societat es va transformar al ritme de les cançons. És això que passa en aquest moment: aquestes cançons es tornen a cantar al carrer. La gent les torna a fer seves i continuen essent la banda sonora de la memòria col·lectiva del país. Aquest també és el paper que té una revista de música: explicar la història del país a través de la seva banda sonora. El paisatge sonor del país és tan important com el l’econòmic, el polític o el social.

Quina és la banda sonora del moment actual?
—Seria la combinació d’aquestes cançons del 68 (incloent-hi també ‘La fera ferotge d’Ovidi Montllor i ‘D’un temps, d’un país de Raimon) amb les cançons de grups com Txarango, que també abanderen aquest nou paisatge sonor, més mestís i de fusió, però que parteix de la base de la cultura popular. Un país que no té cançons que canta la gent és un país sord, cec i que no existeix. Un país que no té banda sonora és un país que no existeix al mapa. Per tant, tenim dues coses molt bones: aquesta tradició musical que es continua cantant al carrer de manera improvisada i tot un seguit de grups que canten cançons noves explicant què passa en el moment actual. Això plantegem el mes que ve a la revista, parlant del 1r d’octubre. Les cançons continuen essent urgents, necessàries i imprescindibles per a explicar la realitat del país.

Només set mesos després de l’1-O, han aparegut moltes cançons sobre com va passar. No sé quantes se n’hauran fetes quan se’n compleixin deu anys…
—O quantes n’hauran transcendit, quantes s’hauran convertit en cançons populars, que és alò que reivindiquem. Cançons com ‘L’estaca, el ‘Paraules d’amor o el ‘Petita festa parlen de revolucions, perquè l’amor és també una revolució. Parlen d’aquesta transformació de la societat i acaben dibuixant la revolució en tots els seus àmbits.

Amb el vostre discurs a la gala dels Premis Enderrock readaptàveu el concepte de ‘Tres voltes rebel per reivindicar l’alliberament dels presos polítics, la llibertat d’expressió i la presència de dones als festivals de música. De quina manera lluita Enderrock a favor d’aquestes causes?
—Sempre diem que en aquests vint-i-cinc anys hem construït una roca. Tal com les roques se sedimenten amb el pas del temps, estem oberts als canvis socials. La revista, com les cançons, ha de reflectir què passa a la societat. Ara vivim un moment explosiu, emocionant, però alhora tràgic, urgent i dramàtic. Això ho expliquem a través de la reclamació de la llibertat d’expressió, que és una vàlvula fonamental per a entendre la música, i també a través de la reivindicació de la cultura i la llibertat dels presos polítics. La música també és política i, per tant, la revista parla i fa de portaveu d’aquests temes amb un criteri editorial d’implicació en la realitat social i política. La música no és solament una activitat artística, sinó una manera d’expressar, fotografiar, entendre i analitzar la situació del país. Una revista de música que n’estigués desvinculada tindria la pell freda, seria com una música sense sentiments. Som el primer altaveu que tenen artistes com Valtònyc, Pablo Hasél o qualsevol que pugui ser qüestionat per allò que digui, canti o expressi. Estem al seu costat, com no podia ser de cap altra manera. Això pot tenir conseqüències, però la llibertat d’expressió és el nostre principal sentit. Si el perdem, pleguem. Serem fidels defensors d’aquesta utopia, com deien els Brams fa vint-i-cinc anys a la cançó ‘Fidels a la utopia.

I com impulsa Enderrock les músiques?
—Hem de fer autocrítica en aquest sentit perquè, de les dues-centes setanta-cinc portades que hem fet, les protagonitzades per veus femenines han estat molt minoritàries, cosa que fins ara no havíem analitzat. De fa uns quatre o cinc anys, hem començat a recopilar quantes dones enregistren cançons anualment als Països Catalans i quines tenen transcendència. Volem donar-les visibilitat, altaveu. Hem intentat que a les portades hi hagi presència femenina. No es tracta de posar qualsevol dona pel fet que sigui dona, sinó de ser conscients que hi ha moltes artistes de qualitat que aporten un fet diferencial a l’escena musical. Hi ha moltes artistes que són indispensables, sense elles no podem entendre la música del país. El pop anglosaxó és ple de cantants femenines. Aquí, en canvi, no els hem donat oportunitats, i això és una vergonya. Enderrock ha de donar la cara i trencar amb els esquemes mentals que porten a pensar que hem de fer portades només amb homes. Només cal obrir les orelles i escoltar les veus de les dones.

Quines són les artistes femenines tan importants que comentàveu?
—Des de Maria del Mar Bonet, per portar el ‘Què volen aquesta gent’ arreu del món i pel seu cançoner amb els poetes musicats, fins a veus actuals com Judit Neddermann, una de les veus més interessants a descobrir, no només per allò que canta, sinó per com ho canta. També destaquen Núria Graham, Joana Serra, o fins i tot Bad Gyal. El trap és interessantíssim perquè és una manera de cridar la gent jove, de trencar esquemes. És un llenguatge que molta gent no considera música, però que connecta amb un públic molt jove, de quinze a vint anys.

Vau començar amb l’eclosió del rock català i ara parleu del trap. Com definiu el present?
—El trap i el hip-hop són els estils gràcies als quals molta gent jove accedeix al món de la música. Molts festivals han d’entendre que han d’incloure aquestes músiques urbanes o sortiran del circuit. Hem de tenir les orelles obertes a joves cantants que fan trap, amb milions de seguidors a You Tube i que s’ha convertit en la nova xarxa musical.

Després de totes aquestes revolucions musicals, encara es fa rock català?
—Encara n’hi ha bandes, com ara Els Pets i Sopa de Cabra, però aquella etiqueta que ho englobava tot s’ha destruït a favor d’una amplitud més gran de mires. Ara, als festivals, hi ha grups com Lax’n’Busto, Gossos, Sopa de Cabra o Els Pets al costat de bandes fusió com Txarango o La Pegatina o al costat de bandes que fan hip-hop amb bases electròniques com Zoo o Pupil·les. Hi ha nous públics i nous productors, mentre que abans era un estil molt concret amb uns productors molt determinats. Ara, a més, hi arriba influència del País Valencià amb grups com La Raíz, Zoo o Obrint pas (en el seu moment). Tenen una influència igual o més gran que els grups del Principat. A les Illes també hi ha grups com Monxos molt interessants, amb aquesta mena de pop granger que ha tingut molts referents.

Ara hi ha més interès pels grups del País Valencià i les Illes que vint-i-cinc anys enrere?
—Sí, però al primer número ja parlàvem de la importància a les Illes de grups com Ocults, per exemple. El primer número ja tenia molt clar que el marc mental de referència de la nostra música són els Països Catalans. És l’espai cultural del qual va sorgir la Nova Cançó, amb representants com Maria del Mar Bonet o Raimon. Hem mantingut aquest marc mental i, de la mateixa manera que tenim una edició digital dedicada a les Illes, en farem una per al País Valencià.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb