El llibre ‘El retorn dels Bassat‘ (La Magrana), escrit per Vicenç Villatoro, repassa la història dels jueus sefardites de la Mediterrània a través de la història del publicista Lluís Bassat (1941) i els seus familiars, que ho eren. El primer Bassat a Catalunya és de l’època medieval, l’any 1310, però va acabar marxant. Nou segles més tard, però, els Bassat van tornar a Catalunya i aquesta obra n’explica l’evolució. En aquesta entrevista, Bassat parla de com viu el judaisme, quines experiències va tenir de nen a l’Espanya franquista, l’educació rebuda i les llengües que es parlaven a casa. També té temps de parlar del possible, i controvertit, nou cònsol d’Israel a Barcelona, José Antonio Sánchez Molina, i explicar per què ell va refusar el càrrec. Finalment, dóna una exclusiva esportiva: explica les entranyes de la seva derrota electoral a la presidència del Barça de fa anys.

Quines llengües parlàveu a casa?
—El meu pare parlava en castellà. Un castellà derivat del judeocastellà (ladino), castellà medieval, que era la seva llengua materna. Però quan va venir aquí va evolucionar cap al castellà modern. La meva mare tenia de llengua materna l’italià, però a mi em parlava en francès, perquè creia que em seria útil. I quan els avis no volien que els entenguéssim es posaven a parlar en grec. L’hebreu, en canvi, només el vaig estudiar per fer el Bar mitsvà, però el vaig deixar. No el parlo, i em costa llegir-lo.

 M’agradaria escoltar paraules en judeocastellà.
—’En la ciudad se está fraguando mucho’. Fraguando ve de la fragua., i vol dir construir. Mon pare la deia molt. I també et diré la frase que una parenta meva va dir a El Corte Inglés de Barcelona: ‘Mancebo quero mercar un paltó para mi hijico’ [‘noi, vull comprar un abric per al meu fillet’]. Ara el judeocastellà és una llengua pràcticament morta, perquè el castellà l’ha absorbit.

Els Bassat d’ara arriben al segle XX a Barcelona. Però han trobat Bassat de l’època medieval a Catalunya?
—Sí. Un historiador amic nostre ha trobat un Basat Aguiló, Basat amb una essa, de l’època medieval. Parlem del 1310. I aquest Basat va ajudar no sé quin comte o rei, per no sé quina guerra. De professió, mercader. Sabem que aquest Basat va marxar, segurament amb vaixell, cap a Gènova, Salònica i Constantinoble. Els meus avantpassats van anar a Constantinoble, i d’allà cap a Bulgària. I, segles després, hem tornat a Barcelona. Per això el llibre es diu El retorn dels Bassat.

Quin seria el resum del llibre?
—És la primera vegada que s’escriu una història dels jueus sefardites. Vicenç Villatoro, a través de la meva família, ha explicat la història dels sefardites del XIX i XX. No s’havia fet mai. Cap altre llibre al món no ho ha fet. Fins al punt que ja es tradueix al búlgar, i segurament es traduirà a l’hebreu. I espero que a l’anglès! De moment es troba en català i castellà.

Quina és la diferència entre els jueus sefardites i els asquenazites?
—Els sefardites, quan marxen d’Israel, van anar a Espanya i Portugal. I el nord d’Àfrica. Els asquenazites, cap a l’Europa de l’est. Els sefardites són més vitalistes i viuen més al carrer. Al nord són més tancats. L’elit jueva és asquenazita, els Nobel són asquenazites, diguem. Tot i que de sefardites també n’hi ha.

Què hi heu trobat a l’arxiu familiar que se cita al llibre?
—Jo, res. Ni me l’he mirat, l’arxiu. Algunes coses encara em fan una certa cosa de mirar-me-les. Això és cosa de Villatoro. Ell sí que ha anat descobrint un seguit de coses al·lucinants. Extraordinàries. Per exemple: jo vaig néixer a Barcelona el 6 d’octubre de 1941, amb els nazis aquí a la frontera. I com a jueu em van fer la circumcisió al cap de vuit dies. Ara hem trobat una factura del doctor Nogueras, metge de la família, ‘per haver fet la fimosi al seu fill Lluís’. Mon pare devia demanar al seu metge aquesta factura, no fos que un dia ho hagués d’ensenyar per ocultar que era jueu.

Experiències de petit a l’Espanya franquista?
—Teníem dotze anys. I un de la classe ja havia fet el canvi, tenia pèls a les cames, i barba. Jo era nen encara. Ell seia al meu darrere i em punxava el cul amb un bolígraf i em deia: ‘Calla, perro judío.’ Al carrer, em pegava. Va durar un any. Però un amic meu em va dir que a Barcelona acabava d’arribar un paio que ensenyava un esport que feia que els petits poguessin guanyar els grans: el judo. M’hi vaig apuntar i m’ho vaig agafar molt seriosament. Un dels darrers dies de col·legi m’ho va tornar a dir: ‘perro judío’. Ens vam citar l’endemà al matí, amb un company que feia d’àrbitre. Vuit del matí. Com sempre se’m va tirar a sobre, però aquesta vegada jo el vaig tombar i va caure a terra. Vaig asseure’m sobre el seu pit, vaig agafar-li les orelles (això ja no era judo) i vaig començar a fer-li picar el cap a terra. Quan vaig veure sang, vaig parar. Aquí es va acabar el seu maltractament. Doncs vols creure’t que es va convertir en un llepa meu fins que vaig tenir disset anys? I et diré més.

Més.
—Me’l vaig trobar a la Diagonal fa uns anys. Arrossegava una cama. Hemiplegia. I em va saber greu. Al final les coses s’obliden. Doncs vols creure’t que sóc l’únic paio de la classe que el vaig a veure un cop l’any a l’asil on és ara? Li portava cartons de Lucky.

De petit vau rebre un judaisme cultural o religiós?
—Cultural. A casa només era religiós el meu avi matern. Un divuitè fill. Pregava tres vegades cada dia i el dissabte anava a la sinagoga. I jo de nen era religiós com ell. Fins que va arribar un moment que em vaig plantejar que ho deixava. I ho vaig deixar.

Per què?
—Perquè se’m va morir un fill. Només tenia disset dies. Jo mateix el vaig portar als braços a la clínica Teknon, a tocar de casa. No et pots ni imaginar com vaig arribar a pregar, aquells dies. Dia i nit perquè no es morís. A Déu vaig demanar-li que em salvés el fill, i no em va fer cas. Aquell dia vaig dir que si aquest Déu meu no m’ha volgut escoltar, o no existeix, jo ja he acabat la meva relació amb ell. No sóc religiós des de llavors. I sintonitzo molt, per exemple, amb les persones que diuen: ‘Escolta, Déu, on eres tu durant l’Holocaust? Què feies? Que no ho veies?’ Vaig anar fa poc a l’enterrament d’en Leon, supervivent d’Auschwitz, amb qui tenia una amistat brutal. Brutal. Doncs al funeral el rabí va dir, i m’emociono i tot quan t’ho explico: ‘León haurà anat al cel, i parlarà amb Déu. I segur que Déu li farà preguntes. Però León també li’n farà. On eres tu a Auschwitz? On?’ Sintonitzo molt amb el qüestionament de la religió.

A Barcelona vau fundar Atid.
—Cert. Jo vaig ajudar a crear el moviment jueu progressista a Barcelona. Aquesta tendència la vaig conèixer a Nova York, I vaig sintonitzar-hi molt perquè, per exemple, homes i dones seuen junts. I aquí a Barcelona, amb sis matrimonis més, vam fundar la comunitat progressista jueva de Barcelona, que es diu Atid, que vol dir ‘futur’ en hebreu. Gent oberta, que afirmen que és jueu qui sigui fill de jueu. No cal que sigui la mare. En canvi, el judaisme ortodox diu que ha de ser la mare. Ho exigeix.

Segons Fania Oz, els jueus es poden definir segons els llibres, la passió per la controvèrsia i el sentit de l’humor.
—Jo et diré quin és el primer llibre que recordo, a casa. Una versió infantil de l’Odissea. A casa em feien llegir clàssics. Mon pare sempre em deia que a la vida t’ho poden prendre tot, excepte allò que et posis dins el cap. Les cases, els cotxes, els diners, sempre t’ho poden prendre. El que tens dins el cap, mai.

Fa anys va haver-hi un debat per la televisió. Optavàveu a la presidència del Barça. I un contrincant vostre us va dir: Bassat és jueu.
—Va ser pitjor. Un candidat –val més no recordar-ne el nom– va dir: ‘Explica als espectadors per què amagues el teu segon cognom.’ Un atac molt subtil. Em vaig emprenyar molt. I vaig dir-li: des del franquisme ningú no m’havia parlat com tu em parles. El meu segon cognom és Coen, cognom jueu. Si és això el que volies, ja ho tens. Quan vaig sortir, el meu fill petit em va dir: ‘Papá, has estado brillante, pero has perdido las elecciones.’ I tenia raó: vaig perdre per això. Pensa que veníem de la presidència Gaspart, president molt conflictiu. I suposo que el soci no va voler algú que pogués tenir conflictes amb antisemites, antijueus. Però també vaig perdre per una altra raó. Laporta va dir que havia fitxat Beckam, robant-lo al Madrid.

Ho recordo: i va aconseguir que la pàgina oficial del Manchester United ho confirmés. Com és possible? Perquè no va fitxar mai Beckam.
—No ho he explicat mai, però tampoc no m’ho havia demanat mai ningú. I ara us ho explicaré: el Manchester va posar-ho a la pàgina web perquè Laporta va prometre de fitxar un dels jugadors que porta el fill d’Alex Ferguson. Era agents de jugadors. I sí, sí. Quan Laporta va guanyar va fitxar un dels jugadors que portava el fill de Ferguson. El porter turc Rustu. No va jugar mai. Era extracomunitari, més de trenta anys. El va fitxar exclusivament per complir la promesa. El van fitxar per tres-cents milions de pessetes, que va pagar el Barça.

M’agradaria parlar ara del possible nou cònsol d’Israel a Barcelona, Sánchez Molina.
—No el conec. També us dic una cosa: aquest càrrec me’l van proposar a mi.

Ah, sí?
—Vaig dir que no a ser cònsol d’Israel a Barcelona, perquè un consol ha d’estar d’acord amb el govern del país. I jo puc estar d’acord amb el govern d’Israel avui i demà no. O al revés. Jo no vull dependre de ningú. Jo ja he de suportar el que fan els meus presidents a Catalunya, i amb això ja en tinc prou. No he volgut entrar en política, i menys en política israeliana.

És una llàstima. Perquè Sánchez Molina l’any 1979 feia costat a grups d’ultradreta, de Fuerza Nueva, i pegava militants del PSC. VilaWeb ho va publicar fa poc. Si res no canvia, el cònsol serà ell.
—Què dieu, ara? De veritat? Ho trobo molt fort. I no ho sabia. No sé ni qui és. I això sí que em va sobtar: que no el conegués és estrany, perquè crec que els conec tots, els que corren per aquí. Hi ha persones, jueves o no, que poden ser cònsols amb una dignitat brutal. I en posen un que no conec? Em xoca. El primer, i últim consol, era David Melul, molt amic de la meva família, de ma mare. I soci d’un íntim amic meu. Una persona molt entranyable, benefactor de tothom. Un gran cònsol. M’esperava una persona, si no tan bona, cosa difícil de trobar, que estigués en el camí. I aquest senyor, pel que em dieu, no és el cas. No ho sabia i penso indagar què ha passat.

Crec que a vegades els independentistes ens enganyem. Per què Israel l’hem de tenir de cara? No veig per què.
—Espanya no va reconèixer l’estat d’Israel fins als anys vuitanta. Jordi Pujol va ser el primer polític de l’estat que va visitar el país. Tinc respecte per això que va fer. De fet, jo vaig organitzar-li el viatge i les cites amb Ximon Peres. Ho vam fer nosaltres, perquè el ministeri no ho volia de cap de les maneres. Jo crec que els catalans hem volgut fer un paral·lelisme entre els dos països. Tant de bo tinguéssim una investigació com la que hi ha a Israel, i talents com els d’allà. Jo sóc membre del consell de dues universitats d’Israel. La de Beerxeva i la Universitat Hebrea de Jerusalem. El dia que vaig entrar vaig veure quines quatre persones l’havien fundada: Einstein, Freud i dos més d’aquest nivell. Només aquesta universitat té més premis Nobel que tot Espanya. Tant de bo Catalunya tingués tants premis Nobel i investigadors com Israel. Tenim població similar, i el Mediterrani que ens uneix. Però poca cosa més.

Lluís Bassat és independentista?
—Jo no vull ser independent d’Europa. Sota el franquisme aquí érem independents d’Europa i no vull tornar-hi. Catalunya és el meu país, la meva terra, i faci el que faci, jo ho respectaré. Perquè sóc demòcrata. Acceptaré de molt bon grat el resultat si ni un sol dia, ni mitja hora, som independents d’Europa. Si a mi em diuen que hi ha signat un acord entre Catalunya i Europa que automàticament al moment de deixar Espanya entrem a Europa, em puc plantejar d’acceptar-ho. Però si haig d’estar fora d’Europa, encara que siguin deu minuts, no ho voldré. Hi estaré en contra.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb