Arriba un punt, de sobte, que aquells narradors que tenien posada l’etiqueta de ‘nova narrativa catalana’ es converteixen en els veterans. Són els qui debutaren a final dels vuitanta i començament dels noranta, nascuts a cavall dels cinquanta i els seixanta i que a poc a poc s’anaren convertint en noms imprescindibles i en trajectòries a seguir per a estar al dia d’una literatura com la nostra, que contínuament cerca nous valors i menysprea bona part dels consagrats.

Alguns havien complert el somni de viure només de l’escriptura –això sí, arrecerats en les col·laboracions periodístiques per acabar d’arrodonir un sou– i alguns combinaven l’escriptura amb una altra feina. Han vist com els anaven succeint en la indústria editorial veus cada vegada més joves i com canviava el món editorial a conseqüència directa de la crisi, amb avançaments estancats a preus de fa deu anys (això si no han reculat), traduccions com més va més mal pagades i un nombre incessant de persones que volen escriure i que acaben publicant. Paradoxalment, ells arriben a un dels moments més dolços de la seva trajectòria amb obres d’una solidesa i una maduresa literària molt envejable.

Lluís-Anton Baulenas és un d’aquests casos de ‘jove narrador’ transformat sense voler en sènior. Acaba de publicar a Proa Els camins de la Rut, on torna mostrar la seva potència literària i recrea un altre d’aquests grans personatges femenins que hem vist sovint a la seva obra. La Rut, que coneixem sobretot a través dels ulls de la seva filla, és una dona lliure que es mou pel món amb una grua i que ha fet de la itinerància un model de vida. Baulenas, aquesta vegada, s’enfronta a un període de temps que encara no havia estat escenari de les seves grans obres, el final dels anys setanta i començament dels vuitanta, que coincideixen amb el seu pas de la joventut cap al món adult. Aprofitem la publicació de la novel·la per repassar la trajectòria d’aquest escriptor amb més de trenta anys d’ofici a l’esquena.

Lluís-Anton Baulenas va néixer al barri de Sant Andreu de Barcelona el 1958 i va estudiar filologia catalana. Va fer de professor a l’ensenyament privat i públic just abans de prendre la decisió de deixar-ho tot per dedicar-se únicament a la literatura. Els experts asseguren que en la trajectòria de l’autor hi ha un punt d’inflexió el 1995, que marca dues fases: els inicis i la consolidació. En podríem apuntar una altra, situada després del 2010, que és la de l’autor enfrontat als canvis del mercat.

Al principi, Lluís-Anton Baulenas era un autor teatral. De fet, la decisió de no incorporar-se a l’ensenyament el 1987 ve després d’haver representat Els darrers oficis, de Boris Vian, durant la temporada 1986-1987, i Històries negres, del 1987, a bars i espais alternatius del circuit underground barceloní. Aquell mateix any va publicar Qui al cel escup amb l’editorial Eumo, un conjunt de relats breus protagonitzats per personatges marginals que dóna una visió molt crua de la realitat i que li havia fet guanyar el seu primer guardó literari, el Jacme March.

Baulenas és un escriptor que ha temptat la sort en els premis moltes vegades. Ell mateix ha explicat que és una opció per a guanyar-se la vida escrivint en català, una manera de fer-se conèixer i tenir més lectors. A banda els premis teatrals, ha aconseguit també quatre dels cinc premis literaris més importants del país: el Documenta, el Prudenci Bertrana, el Ramon Llull i el Sant Jordi. Si obtingués el Josep Pla seria el primer escriptor amb tots cinc guardons (hi ha escriptors que han guanyat més d’una vegada algun dels premis, però mai ningú tots cinc). El 1989 va guanyar el Documenta per Càlida nit, però això encara no el va fer prou conegut i per guanyar-se la vida va haver de continuar fent tot de feines que mai no ha abandonat: traduccions, feines editorials com ara adaptacions de clàssics, continuar fent teatre i anar cercant la seva oportunitat.

Baulenas també tempta la sort en la novel·la. Sus scrofa apareix el 1988 amb Eumo i Neguit el mateix any amb Pòrtic. Però aquestes obres no tenen la promoció necessària i l’autor no arriba a connectar amb el públic malgrat les bones crítiques. Continua fent teatre i tradueix Marguerite Yourcenar del francès; amb la seva versió de Donar al cel del 1990 guanya el premi Josep Maria de Sagarra de traducció teatral.

I quan comença l’idil·li de Baulenas amb els lectors? Doncs entre el 1994 i el 1995. Noms a la sorra, una ambiciosa novel·la ambientada al Portugal dictatorial i que arriba fins a la independència d’Angola, és el primer llibre d’ambientació històrica contemporània (de fet, tots els llibres amb rerefons històric se centraran al segle XX). El publica Columna el 1995 i obre la porta a Alfons XIV, un crim d’estat, protagonitzada per un sicari de la dictadura franquista i publicada el 1997. Aquestes dues obres havien quedat finalistes del premi Sant Jordi el 1994 i el 1996, respectivament. Un any més tard, el 1998, onze anys després d’haver pres la decisió de deixar-ho tot per escriure, guanya el premi Carlemany amb El fil de plata, la novel·la que el consagra definitivament i que precedeix un gran èxit: La felicitat, premi Prudenci Bertrana del 2000 i publicada el 2001. Sens dubte, l’obra més internacional d’un autor que ha aconseguit 27 traduccions a 12 llengües diferents.

Després de totes aquestes novel·les amb rerefons històric –al qual tornarà–, Baulenas publica el 2003 Amor d’idiota, que després Ventura Pons durà a la pantalla. L’acció se situa el 1993, en plena ressaca olímpica, i Barcelona torna a ser escenari privilegiat per on desfila una gran col·lecció de personatges. El 2005 torna a guanyar un premi gran: el Ramon Llull, amb Per un sac d’ossos, on torna l’ambientació històrica amb un tema poc tractat: els camps de concentració franquistes després de la guerra de 1936-1939. S’avançava així una mica en el temps al gran debat sobre la memòria històrica. I finalment, el 2009, va guanyar el premi Sant Jordi amb El nas de Mussolini, una altra ficció amb un altre gran duet de personatges femenins i els anys vint de teló de fons, però fora de Barcelona. L’escenari, aquesta vegada, és un petit poble dels Pirineus. L’escriptor va tornar a captivar el públic i la crítica.

Algú podria pensar que aquest reguitzell de guardons fa que l’autor es guanyi molt bé la vida, però la veritat és que no. Ho explica ell mateix en una entrevista del 2015: ‘Aquest és un país on no es pot viure només de la literatura. Jo vivia dels llibres però també dels articles, les xerrades i les traduccions i quan guanyes un premi gran has de dividir el que has guanyat entre el temps d’escriptura del llibre i veuràs que et surt un sou de 800 euros o un guany de poc més de deu euros l’hora. Però si optes per una vida austera ets un privilegiat que pots mantenir aquesta vida fascinant.’ Així doncs, Baulenas es converteix en un escriptor amb presència als mitjans de comunicació, amb bones traduccions a l’exterior i amb un nombre de lectors cada vegada més fidel i consolidat. Feia vint anys de la decisió de deixar-ho tot per escriure.

Llavors vénen quatre anys en què l’escriptor no publica res. La crisi ha començat a fer estralls en tots els àmbits i finalment també arriba al món del llibre. Hi ha canvis importants al grup 62, on l’autor havia publicat els seus darrers llibres (en segells diferents) i el seu nou títol es publica ara a RBA. Quan arribi el pirata i se m’emporti, del 2013, torna a ser una obra de llarg recorregut i alta ambició literària i es publica sense cap premi. Era el moment en què semblava que RBA volia fer una revifalla en català, que ja hem vist que després no s’ha produït.

De llavors ençà, han passat cinc anys fins a tornar a publicar en editorials del Principat. Entremig, Baulenas va publicar dues obres a Bromera: La vostra Anita, una versió novel·lada del guió del film Anita perd el tren; i Amics per sempre, una obra ambientada en el moment olímpic de Barcelona 92 des d’una perspectiva molt diferent i que li va fer guanyar el premi Ciutat d’Alzira del 2016. Malgrat que la novel·la és molt bona i obté molt bones crítiques, Bromera continua essent una editorial amb dificultats d’implantació a la totalitat dels Països Catalans i això perjudica una mica aquesta obra de maduresa. Ara, deu anys després d’El nas de Mussolini, torna a Proa amb Els camins de la Rut i veurem si així es pot rellançar la carrera d’un dels nostres escriptors més interessants en el moment que entra a la maduresa.

Un esment a banda mereixen els dos assaigs que ha publicat, amb deu anys de diferència. El primer, El català no morirà, va ser el 2004 i explicava les raons per les quals la nostra llengua ha sobreviscut fins als nostres dies. El 2014 va veure la llum l’imprescindible L’últim neandertal, un text en defensa de la lectura en paper que hauria d’haver estat llegit en massa per tot el sector editorial, cultural i llibresc del país i que en canvi no va moure gens de polèmica. Malgrat tots els impediments, malgrat totes les dificultats, Baulenas es va reconvertint, no es deixa i entra en aquest moment de la seva trajectòria amb una demostració de tota la seva potència. Els cristians asseguren que els camins del Senyor són inescrutables, però Els camins de la Rut només poden dur al redescobriment d’un autor clau dels nostres darrers trenta anys.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb