Llista nadalenca de coses a destruir

Els efectes corrosius del govern més godzillesc de la Generalitat restaurada no s’aturen, i res no sembla quedar al marge d’aquesta combinació letal d’ideologia funambulesca i incompetència professional. Els runams s’amunteguen arreu del país: la sanitat, l’escola, la llengua –fins i tot La marató d’aquell canal que ja no es diu TV3. Davant de tanta estultícia, hi ha la temptació de caure en el discurs de la bona voluntat, la protecció i les cures, però de fet els catalans havíem estat un poble agosarat que no tenia por de cremar-ho tot, i fins i tot d’omplir el terra de papers. És l’esperit que recull la lletra d’aquella cançó tradicional: “Llum, foc, destrucció / els enemics de sempre hem de vèncer / lluitant fins a la fi.”

Per tot això, i com ja vaig fer l’any passat, us proposo una petita llista de cinc elements de la societat catalana que caldria bandejar. Hi podem pensar mentre consumim les habituals neules i torrons (o el panettone, si algú ho prefereix) i així acumulem la fúria necessària per a l’any que ve. Aviso que he deixat de banda el govern de la Generalitat, perquè em sembla que aviat li podrem cantar les absoltes i ara es tracta només d’evitar que provoqui més desgràcies.

He de començar una altra vegada per l’empresa més odiada per les últimes sis o set generacions de catalans, és a dir, la Renfe. Una creació perfecta dels castellans que no té per objectiu donar cap servei ferroviari, sinó maltractar sense remordiments els nostres conciutadans. Ara diuen que el govern espanyol han promès el traspàs d’algunes línies de Rodalies, tot i que crec que als polítics nostrats només els interessa l’empresa mixta que crearan, i que pot ser un bon cementiri d’elefants per als càrrecs d’Esquerra que mai no han treballat al sector privat. Això sí, en cas que ens cedeixin alguna instal·lació proposo enderrocar-la i cobrir-la de sal, ni que sigui com a exorcisme comunitari. Delenda est Renfe, que diria el gran Cató.

El segon lloc és per a aquesta esquerra que sempre culpa els catalans de les desgràcies mundials, que proclama tothora que som uns burgesos descendents d’esclavistes, i que llavors són més imperialistes espanyols que Millán-Astray –malgrat que més d’un vingui d’Itàlia o de l’Argentina. Els reconeixereu fàcilment per la seva obsessió malaltissa per assignar ideologies i pecats segons el cognom (això a l’Alemanya dels trenta estava molt de moda), per bramar quan algú critica Ada Colau, per creure’s que la seva bombolla minúscula –gent com ells donant-se la raó– representa el país, i sobretot per ser capaços d’esclafar qui sigui per aconseguir un càrrec públic. Com hem deixat tots plegats que aquesta casta de paràsits ben col·locats es reprodueixi sense aturador a les nostres facultats de ciències socials? Cal aturar-los sense miraments.

El tercer lloc el dedico, i aquí canvio de qüestió, al soroll constant i innecessari a les ciutats. A banda dels cotxes omnipotents i omnipresents, és impossible d’asseure’s en un banc i no sentir una serra radial, un trepant, una perforadora. Tan malament fem les obres públiques i privades que cal obrir carrers, i tapar carrers, i refer allò que havíem tirat a terra, i tirar a terra allò que havíem refet? És per manca de planificació? Per crear quatre llocs de feina mal pagats? Quin abocador de diners i de tranquil·litat urbana. I no em feu parlar d’aquest invent del diable que és el bufador de fulles.

Lligat amb això, i en quarta posició, l’escampall de línies elèctriques que tenim per tot el país. No us hi heu fixat mai? Si un dia volteu per França o per Alemanya observeu bé l’entorn i hi notareu la diferència. Ara mateix a Catalunya no és possible plantar-se davant d’un monument, una muntanya o un casalot sense que entremig hi trobem un laberint de línies de baixa, alta i molt alta tensió. La carta blanca que tenen les companyies elèctriques per a empastifar el nostre paisatge és criminal.

I per tancar la llista de coses a destruir, afegim-hi, només faltaria, Espanya.

Bon Nadal a tothom.