El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Vaig arribar a París amb l’excitació de veure l’espectacular peça ‘Le Grand Verre de terre – Vidre de meravelles’, feta per Miquel Barceló a la Biblioteca Nacional de París. L’obra remet al ‘Llibre de meravelles’ de Ramon Llull. Amb ‘Le Grand Verre de terre’ també juga amb l’obra de Duchamp i amb la idea de cuc. És una paret de vidre immensa, de mil metres quadrats, que en Miquel ha omplert d’argila, que ja havia fet a la seva teulera de Vilafranca de Bonany.

Tot va començar amb el fang semilíquid empastifant tots els vidres. I això li ve d’una imatge d’infantesa: em deia ell que quan era petit i a casa seva feia fred, els vidres s’entelaven i hi passava els dits i feia dibuixos. Així també va utilitzar aquesta manera de fer amb els dits en els vitralls de la seu de Mallorca i ara hi ha jugat en aquests vidres de la Biblioteca Nacional de París.

Vaig sopar amb ell i amb la seva mare, que és a punt de fer noranta anys, amb la seva germana, amb els seus fills Marcel·la i Quim, i amb un grup d’amics divers. Ens va dir que estava molt content del resultat d’aquestes setmanes de feina. Havia fet servir els dits per a dibuixar, però també utensilis modests, com un os o una canya o un raspall, amb els quals rascava el fang i trobava que eren gests més fulgurants que passar el llapis sobre el paper.

Amb els dits damunt el fang i aquestes eines humils, en Miquel ha fet sirenes, meduses, ocells, flors, esquelets, cranis i caps, torsos femenins… Ha construït com un gran llibre. Ell estava entusiasmat amb la seva cantarella. I jo avui, davant d’aquesta obra monumental, m’he quedat fascinat: és un gran llibre d’imatges, llarguíssim, que he anat mirant lentament. En la primera mirada, hi he emprat uns tres quarts d’hora.

És llegir imatges en un magma de ratlles que són com ones, ratlles d’argila que es van imprimint, imatges que són el buit d’aquesta argila, per on entra el sol, que provoca unes noves imatges d’ombres a terra. Fa una mena de cosa hipnòtica que et deixa extasiat. I has de llegir de dalt a baix i és com un exercici de ioga de cervicals.

La peça és com una gran llibreta de les que ell fa servir. I és plena de rascades, caps d’indi, peixos petits, estols d’ocells, flors fetes de vapor… tot un catàleg de formes i figures, de meravelles, que no s’acaba mai, ple de detalls, com un gravat damunt de coure, damunt de fusta, damunt de cartó, com una impressió. I veure la senzillesa d’aquests gests (gratades, rascades, moviments que ell imprimeix a partir d’una canya, d’un os o d’un raspall), que són com un raig làser de dibuixos sorprenents i fascinadors, que et deixen hipnotitzat, submergit i immergit en un espai on nedes i voles tot alhora. Levitació, èxtasi, contemplació. Com si allò fos un miracle de l’art.

L’obra és un llibre d’imatges que et toca molt i és inacabable i no el pots deixar de llegir i de rellegir. I és calidoscòpic, perquè té un no sé què de moviment entre la idea de la mar i la idea del cel, que és el virtuosisme d’en Miquel. Ha fet un exercici de demostrar, inventar, descobrir, fer imatges plenes de visions. Ens fa veure l’invisible, que aquesta és la funció de l’art.

En Miquel desplega una força tel·lúrica, creativa, d’energia vital, de saber quan s’ha d’aturar, de saber com ho ha de construir, una gran invenció formal. Ha fet l’univers Barceló del fang tocat. Aquesta obra és un espectacle visual. I té aquesta cosa tan tendra, que és efímera. I això li dóna una vida especial i singular.

És el gran homenatge a Llull, el gran creador de la llengua catalana. Perquè ‘Le Grand Verre de terre – Vidre de meravelles’ és un llibre visual de meravelles, com els llibres de Ramon Llull, plens de forma, de música verbal, plens del naixement d’una llengua. En Miquel ha fet una gran festa lul·liana, des de la generositat, la precarietat i la cosa efímera i volàtil, que et deixa dins d’un somni.

I és una obra que connecta amb l’art parietal, les coves d’Altamira i especialment les coves de Chauvet, que contenen una mà de fa 3.500 anys. En Miquel ha agafat aquesta mà, aquest gest d’un humà tan antic, que té una cosa de revelació, revelació fotogràfica i alhora revelació d’imatges antiquíssimes. Hi ha molta veritat en aquesta obra.  És el que té Barceló. Sempre transita sobre el fil d’una fulleta d’afaitar, si cau si no cau en l’abisme. Si cau no hi ha res. Si no cau, és allò que tremola d’esperit.

Més enllà de la paret de vidre, l’obra de Barceló també ocupa diverses sales de la Biblioteca Nacional, on mostra bona part de les obres que ha fet al llarg de la seva vida treballant el paper i les tècniques d’impressió: hi ha la peça ‘Llibre de cecs’, litografies, serigrafies, gravats, engofrats… Tots aquests treballs en paper que és una feina de rascar i de tocar. Tot fet amb traces, empremtes, engratades, on hi ha la força del gest de l’artista. Hi ha tot de pulsions vitals primitives en aquesta obra gràfica, per convertir-la en obra mestra. I també hi ha els quaderns. Aplega tota la feina que en Miquel ha fet amb el paper. I també m’han agradat els quadres de lletraferits, dedicats a Mallarmé, Leopardi, Ezra Pound, Shopenhauer…

Exposició al Museu Picasso de París
Hi ha una segona mostra de Barceló, al Museu Picasso de París, que també he visitat. El que me n’ha impressionat més és el mur de les totxanes, que moltes són màscares o cares, una gran paret de vint metres de llarg, un gran mur amb molts autoretrats. Són cinc-cents totxos que deixen passar la llum també i a terra, segons com es projecti la llum, es produeix un altre conjunt d’imatges. Això torna a connectar amb el ‘Vidre de meravelles’, taques d’ombra i sol que són també una meravella.

Al Museu Picasso hi ha alguns quadres de grans dimensions, sobre el seu taller i la sèrie de biblioteques que va fer als anys vuitanta. Una visió de l’artista dins el seu taller, quadres dins el quadre, que van acompanyats de fotografies dels tallers de Picasso, obra de Brassaï, Dora Maar, Cecil Beaton, etc. Jo he trobat a faltar obres de Picasso que dialoguin amb les obres de Barceló. Perquè quan s’estableix aquest diàleg, és molt fèrtil, com al jardí, on hi ha una peça de Picasso de l’època surrealista que dialoga amb cinc escultures del Miquel, uns llumins cremats, figures antropomòrfiques que es van vinclant.

Hi ha més obres d’en Miquel que m’han agradat: ‘Tres Llulls’, peça feta amb guix, que és obra nova, o un gran autoretrat. També les ceràmiques negres, negres del sutge que surt del forn de la teulera i quadres de nous negres, que sorgeixen pel mateix procediment. Ara, jo haguera titulat totes dues exposicions ‘Le Grand Verre de terre – Vidre de meravelles’ i no pas ‘Sol y sombra’, que remet més a les places de braus, que no crec que sigui l’element dominant.

A mi el que m’ha atrapat és el gest de la invenció d’imatges de meravelles, amb totes aquestes figures sorgides de la natura, aquest gran catàleg per explorar, com si en Miquel fos un pagès que viu el temps i les estacions de la terra, dels astres, del mar, i que a partir de tot això construeix universos mai no vists. Inquietants. Delicats. Bellíssims.

(Impressions recollides via telefònica per la redacció de VilaWeb.)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.