La davallada de la comprensió lectora és un problema educatiu, cultural i polític que massa sovint es presenta només com una qüestió escolar. Reduir-ho a un debat pedagògic és equivocar-se de diagnòstic. Quan baixa la capacitat lectora d’una societat, baixa també la seva capacitat de pensar, de cohesionar-se i de projectar futur. I quan passa això en una comunitat amb una llengua minoritzada, el risc encara és més extrem.

Les dades són prou clares. L’alumnat català de quart de primària va retrocedir de 15 punts en competència lectora entre el 2016 i el 2021 en les proves internacionals PIRLS, i es va situar per sota de la mitjana espanyola i de la dels països de l’OCDE. Però la dada més important no és només la posició al rànquing, sinó el tipus de dificultat detectada: una part important de l’alumnat respon millor quan només ha d’escollir una opció i baixa notablement quan ha d’interpretar, integrar informació o redactar una resposta pròpia. Dit ras i curt: costa més pensar que marcar una casella. 

Això revela un problema de fons del model educatiu. Durant anys s’ha insistit en metodologies atractives, en discursos innovadors i en reformes constants, però sovint s’ha deixat en segon terme allò que és essencial: ensenyar a llegir bé. Llegir bé vol dir dominar vocabulari, comprendre sintaxi complexa, fer inferències, detectar contradiccions i construir criteri propi. 

També hi ha una dimensió social incontestable. Els infants que creixen en llars amb llibres i hàbit lector arriben a l’escola amb avantatge. Aquells que no disposen d’aquest capital cultural depenen molt més del sistema educatiu. Quan l’escola funciona, compensa desigualtats. Quan falla, les consolida. Per això la comprensió lectora és una qüestió de justícia social tant com d’excel·lència acadèmica.

Però a Catalunya hi ha un element afegit que sovint s’eludeix: la llengua. El català és una llengua minoritzada, sotmesa a una pressió constant d’un entorn audiovisual, digital i demogràfic dominat pel castellà i per l’anglès. En aquest context, la lectura en català no és només un hàbit cultural; és una estructura de supervivència col·lectiva. Una llengua pot resistir oralment durant un temps, però si perd presència en la lectura, en el pensament acadèmic i en els usos cultes, entra en una fase d’empobriment.

Quan un infant llegeix poc en català, no tan sols perd fluïdesa lectora. Perd vocabulari abstracte, registres formals, referents literaris i seguretat lingüística. Perd la capacitat d’escriure amb precisió i d’expressar idees complexes en la llengua pròpia del país. I una comunitat que no transmet la seva llengua amb plenitud esdevé més dependent culturalment.

Aquí la responsabilitat institucional és ineludible. Durant massa temps s’ha confiat que la immersió lingüística, per si sola, garantiria competència plena. Però una llengua no es consolida només essent vehicular unes quantes hores a l’aula. Necessita llibres, prestigi, exigència, consum cultural, biblioteques vives, mitjans atractius i professorat format que la cultivi com a llengua de coneixement. També necessita governs que la defensin sense complexos.

La política educativa tampoc no pot continuar atrapada entre eslògans. Cal menys retòrica i més mesures concretes: detecció precoç de dificultats lectores, reforç intensiu a primària, biblioteques escolars obertes i dotades, temps diari de lectura sostinguda, treball conjunt de lectura i escriptura i formació docent basada en l’evidència. A més, convé avaluar millor què passa a les aules i deixar de maquillar resultats amb discursos autocomplaents.

El problema és més estès del que sembla. Afecta adolescents que poden passar hores davant d’una pantalla, però abandonen un text de dues pàgines; estudiants universitaris amb dificultats per a resumir un article; adults que no acaben d’entendre una notícia complexa o un contracte administratiu; i famílies que han anat perdent l’hàbit de llegir contes a casa perquè l’entreteniment instantani ho ocupa gairebé tot.

Sovint es plantegen la preservació de la llengua i la millora de l’educació com si fossin dos reptes separats. No ho són. Sense lectors competents, no hi ha escola exigent; i sense lectors en català, no hi ha llengua amb futur. Formar bons lectors és, avui, una prioritat educativa i cultural de primer ordre per a un país que vulgui preservar la seva identitat i garantir el seu futur.