Llegir a contrapèl

No portar aurèola té certs avantatges. Ara ja pot cometre baixeses i lliurar-se a la cràpula com el comú dels mortals

Joan Ramon Resina
05.06.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Des que l’estatística i l’anàlisi de dades començaren a desplaçar la literatura com a eina per a entendre la societat, el rigor en l’estudi l’ha abandonada. Hi ha hagut succedanis de rigor i obscurantisme terminològic per a compensar la theory envy de les ciències “dures”, però allà on les ciències avancen pel principi popperià de la falsificabilitat, és a dir, descartant teories comprovadament falses, la teoria literària ha tendit a embolicar la troca del text més que no pas a desenredar-la. Per això no sorprèn que hi hagi lectors que tirin pel dret i desdenyin olímpicament el trellat d’un argument o el sentit d’una opinió. L’espècie en via d’extinció que som els professors de literatura estem familiaritzats amb l’estudiant que pretén importar els seus prejudicis (en el sentit estricte de judicis previs, d’idees solidificades i sovint encarcarades) als textos en lloc d’exportar-ne el sentit. Hi estem avesats. Però de vegades la diferència entre allò que diu el text i allò que li fan dir és tan gran que meravella la llibertat que hom arriba a prendre’s amb la lletra.

D’alguna manera en tenim la culpa els docents, car fa quaranta anys que vam acceptar de “descentrar” el text, d’entronitzar el lector i engegar en orris el sentit, diferint-lo a les calendes gregues de la semiosi inacabable. Si fa no fa com difereixen la independència substantiva els partits que en prenen l’adjectivació. L’autor ja havia estat expulsat del text durant el regnat del New Criticism; el pas següent fou eliminar-ne el sentit, diluint-lo en una xarxa d’estructures amb semantemes flotants. Amb aquesta operació el crític, el professional de l’exegesi, renunciava a la seva autoritat i, per tant, a la responsabilitat. Feia temps que ningú, ni els crítics marxistes nord-americans, no creia en el “compromís” predicat per Sartre al primer volum de Situations, darrer intent d’unificar el text amb la subjectivitat edificant de l’autor. Als anys setanta la literatura es democratitzava i s’obria pas la idea que totes les interpretacions són bones, que totes valen igual i totes són “legítimes” (per dir-ho amb l’expressió que actualment empastifa els debats d’opinió). Contra això no hi pogueren fer res arguments com els d’Umberto Eco, l’autor d’Opera aperta, quan anys després de publicar aquest llibre sobre la col·laboració del lector es queixava d’haver estat entès massa unívocament i advertia contra la lectura analògica desfermada. El perill era que per a molts lectors “des que es pot establir qualsevol tipus de relació, el criteri ja no importa”. I una vegada es prescindeix del criteri que ha de governar la relació entre els elements del text, o entre el text i la competència cultural de la societat a la qual pertany, tant se val de què parla realment el text, perquè hom el pot ventriloquar a plaer. Tot és doncs interpretable. Ara, com diu Eco, si decidir de què versa un text és una mena d’aposta interpretativa, tenir en compte el context fa l’aposta molt menys incerta que no pas apostar al vermell o al negre d’una ruleta.

Eco considerava que una cosa era interpretar un text i una de diferent utilitzar-lo. Per exemple, posant-lo al servei d’una causa o ideologia alienes. El filòsof Richard Rorty, format en la tradició del pragmatisme, rebutjà la distinció entre interpretació i ús. Pels pragmatistes, efectivament, tot és ús. Però Rorty ho afinà dient que un dels usos a què se sotmet un text és convèncer els altres que tenim raó en la manera d’entendre’l. Per aconseguir-ho no n’hi ha prou de glossar un parell de línies; cal dir alguna cosa coherent sobre què hi fan al text les altres línies.

El problema transcendí de l’aula i la indisciplina lectora s’estengué com una taca d’oli per la societat. Si tota lectura valia tant com qualsevol altra, la literatura perdia la funció social i en conseqüència tota raó de ser acadèmica. Aprendre de llegir i no sols de confegir esdevenia superflu. Una conseqüència ha estat invalidar la dita que parlant la gent s’entén. Hi ha ningú que encara cregui en el diàleg entenedor, socràtic, davant l’espectacle de les tertúlies televisades? I de la mateixa manera que s’ha perdut la capacitat d’escoltar, s’ha perdut la de llegir, que hauria de ser una activitat tan activa com la de parar l’orella. Avui qualsevol que sigui capaç de capir les instruccions de muntatge d’un aparell o les indicacions d’un fàrmac es creu competent per a grapejar una obra literària, si en llegeix, o desballestar un article d’opinió. Tot cofoi de parlar en prosa com monsieur Homais, qualsevol es preua de saber les intencions ocultes d’un text, perquè allò que ha dit l’autor, les paraules impreses, no compten si no és en referència a un altre text que, per excés o per defecte, coincideixi amb la intenció del lector.

Allò que vaig exposar en termes polítics la setmana passada i que algun Übermensch de la interpretació considerà insuficientment “acadèmic” podria exposar-ho en termes més escolàstics recordant, per exemple, el poema en prosa –en prosa de monsieur Homais– de Baudelaire, Perte d’auréole. És un poema sobre el canvi de paradigma a la república de les lletres. A un poeta modern –neoclàssic o romàntic, tant li fa–, travessant el bulevard amb pressa per no ser atropellat, li llisca l’aurèola del front i li cau al fang del carrer. El poeta confessa que no ha tingut valor de tornar enrere per recollir-la i que s’estima més perdre les seves insígnies que no pas deixar-se trencar l’espinada pels cotxes que circulen caòticament. No portar aurèola té certs avantatges. Ara ja pot cometre baixeses i lliurar-se a la cràpula com el comú dels mortals. Heus aquí, diu, que ja sóc com vosaltres. Penseu reclamar l’aurèola?, que li pregunten. I ara?, respon. Anar d’aquesta manera em prova. Vós sou l’únic que m’ha reconegut. A més, la dignitat m’enutja. I després m’omple de joia pensar que algun mal poeta la collirà i se la posarà impúdicament.

Si l’aurèola havia estat un signe de glòria literària, el poeta de la modernitat en prescindeix per envilir-se amb la delectança d’igualar-se als seus lectors. L’aurèola resta al mig del fang, a disposició de qui tingui el valor de jugar-se la vida per alçar-la. Però sempre hi ha el risc, és clar, que l’arreplegui algú que en lloc de provocar admiració faci riure.

Ecce Panis Angelorum in figuris praesignatur. Qui sàpiga llegir que llegeixi.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes