Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Enmig de l’oceà d’informació en què naveguem, l’impuls solidari davant les situacions d’injustícia i patiment humà és com una onada d’intensitat  variable. Pot tenir la força d’un tsunami o passar desapercebut. Quan hi és, pot ser fruit de la reflexió, la ideologia, l’empatia, el mimetisme… Pot formar part d’una determinada manera de ser i d’estar amb el món, tenir caràcter ocasional o funcionar com una reacció instintiva. Pot tenir direcció, intenció, enfocament, o impregnar tots els àmbits del dia a dia de cadascú… O pot tenir una mica de tot això a la vegada.

Al costat de la solidaritat més organitzada que capitanegen les gran entitats especialitzades a gestionar professionalment les situacions d’emergències humanitàries, ja fa temps que l’impacte de les imatges i els testimonis del patiment de centenars de milers de dones, homes i infants que han aconseguit entrar a Europa o que s’hi han quedat a les portes fugint de la guerra a Síria ha activat una onada creixent de l’impuls solidari que neix des de l’espontaneïtat, el cor i la indignació. Les històries de les persones que han arribat i continuen arribant al costat de casa nostra amb les vides trencades, la desesperació que els ha empès a llançar-se al mar, el seu dolor i desemparament són tan colpidors que han dut centenars, probablement milers de persones valentes i preparades, a agafar la motxilla i anar a ajudar-les directament. Com la Gemma Poca, la infermera de Castellterçol que sense pretendre-ho aquesta setmana s’ha fet famosa a Catalunya amb el seu crit desesperat des d’Idomeni. Com el socorrista badaloní Òscar Camps, reconegut amb el premi Català de l’Any 2015, que és a Lesbos amb els seus companys de l’ONG Proactiva Open Arms rescatant persones de l’aigua…  I com tantes i tantes iniciatives i persones anònimes que han marxat sobre el terreny i que estan fent una petita gran tasca amb la seva dedicació i capacitat.

Els qui no ens sentim tan valents, ni preparats, ni disponibles, ni disposats a deixar-ho tot per endinsar-nos en el dolor dels altres, però que igualment tenim l’impuls d’ajudar, de fer alguna cosa, busquem altres maneres, aquelles que sentim al nostre abast. I per això alguns fem donatius econòmics, els altres ens aboquem a recollir i donar material que sabem que allà ha esdevingut de primera necessitat, com ara tendes per aixoplugar-se, roba d’abric per passar l’hivern, joguines perquè els infants puguin recordar que son infants,  estris per cuinar, bolquers…

De tant en tant, l’impuls solidari també ens porta a protestar, quan ens sentim indignats. Però si no protestem plegats, i això és una cosa que en general ens costa molt de fer, la força de la nostra indignació es dilueix.  Des de dijous al migdia, amb el lema #llumpelsrefugiats  s’està escampant per whatsapp, twitter i facebook una invitació a encendre una espelma aquest diumenge, 29 de maig, a les 22h, cadascú al seu balcó, al seu carrer, i a deixar-ne constància per Instagram. És un gest pacífic i simbòlic, gairebé íntim, i serà molt difícil saber quantes persones s’hi sumen realment. Però més enllà del nombre d’espelmes que s’encenguin, el fet que la il·lustració de la nena que acompanya la convocatòria ja s’hagi compartit milers de vegades, amb el missatge  “Jo sí que et vull acollir”, és una mostra més d’aquest impuls. Ens agradaria obrir les portes del nostre país, de casa nostra, als qui s’han quedat sense llar, però no ens deixen. Els qui tenen les claus per fer-ho no estan a l’alçada de la nostra solidaritat.

Tot plegat és un dejà vu. La tragèdia a tocar de casa de centenars de milers de persones que fugen de la guerra i les massacres. Europa tancant les portes. La mobilització solidària espontània davant la necessitat de fer alguna cosa que ens faci sentir menys impotents. El paper dels voluntaris sobre el terreny que contribueixen a alleujar el patiment, a fer-lo visible i a denunciar-lo amb els seus testimonis colpidors. La sensació que qualsevol cosa que fem tindrà un impacte molt petit però que és millor això que no pas res, i que no podem quedar-nos de braços plegats. És un dejà vu, perquè no fa tant de la guerra dels Balcans. Encara tenim Palestina. I molts conflictes més oberts. I moltíssimes persones que pateixen el drama d’haver estat expulsades de casa seva. I tant i tants altres drames arreu…

I mentrestant, l’impuls solidari oscil·la, però no defalleix. Les onades es poden intentar contenir, però no es poden aturar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.