17.01.2025 - 19:55
El darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) confirmava, fa un parell de mesos, que l’accés a l’habitatge ja era el principal problema dels catalans, una dificultat que impacta en totes les franges d’edat i en els electors de gairebé totes les formacions. Segons l’enquesta, el 20% dels catalans situen la qüestió al capdavant dels problemes del país. Feia prop de dues dècades, d’ençà de la primavera del 2007, que una enquesta del CEO no situava l’habitatge al capdavant dels problemes dels catalans. Manifestacions i protestes constants per tot el país demostren la profunditat del problema, que, de moment, no sembla que tingui solució, malgrat les paraules dels polítics.
Per això s’ha convertit en un dels temes socials més urgents i que més criden l’atenció dels estudiosos. Per exemple, la càtedra d’empresa Habitatge i Futur, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE) han publicat el seu sisè estudi, titulat “L’habitatge protegit a Catalunya: un descoratjador viatge de vint anys”, elaborat pels economistes Miquel Morell i Agustí Jover, i Nil Ragàs, llicenciat en ADE, sota la coordinació del director de la càtedra, el professor Josep Maria Raya. L’interès que va despertar l’esmentat document ha motivat que el Col·legi d’Economistes de Catalunya i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), en fessin ahir una presentació a la seu gironina del COAC.
La promoció d’habitatges assequibles ha estat històricament el principal pilar de les successives polítiques d’habitatge implantades d’ençà de començament del segle XX fins a l’actualitat. Així, el document fa una aproximació als antecedents i a la situació actual de producció d’habitatge de protecció oficial, i apunta els principals desajustos que s’han de resoldre per abordar la producció a gran escala d’habitatge de protecció oficial a Catalunya.
El problema ve de lluny. Tot comença amb l’aprovació del reial decret 233/2013, de 5 d’abril, en què es regula el pla estatal de foment del lloguer d’habitatges i la rehabilitació edificadora… 2013-2016, que comporta la fi del subsidi dels préstecs destinats a l’habitatge de lloguer i a l’habitatge de compravenda, amb què s’acaba la política d’ajuts del govern espanyol al finançament de l’habitatge protegit que havia estat la columna vertebral de les polítiques d’habitatge dels anteriors trenta anys. Per tant, el problema de l’habitatge que tenim avui, a 2025, no és un fet conjuntural, sinó el resultat que fa onze anys que no es destinen recursos de l’estat a la promoció de nous habitatges de protecció oficial.
I, amb quins resultats? Doncs, entre els anys 2004 i 2013, es van registrar 6.194 habitatges protegits iniciats, de mitjana anual, mentre que entre el 2013 i el 2023, la mitjana anual ha estat de 1.569. És una caiguda sobtada del 75%! Mentre la població a Catalunya anava creixent, sobretot, per la immigració. Aquest és un dèficit que hem anat acumulant, any rere any, fins a convertir-lo en el monstre actual. Segons que recorda l’estudi, “malgrat que des de l’any 2013 els recursos pressupostaris de la Generalitat destinats a l’habitatge no han deixat d’augmentar, no podran compensar mai la caiguda dels recursos de l’estat en el finançament de les polítiques d’habitatge”.
I, com afecta la societat? Parlo amb Agustí Jover, un dels autors de l’estudi: “Pel pla territorial sectorial d’habitatge, les grans xifres són que, entre els anys 2023 i 2037, unes 355.000 noves llars quedaran excloses de l’accés a l’habitatge a condicions de mercat, fet que requereix, entre més, posar al mercat en els quinze anys vinents 220.000 habitatges de protecció oficial d’obra nova. Cal dir que aquest pla no va acompanyat de cap llei financera, és a dir, que no hi ha diners específics.” A més, em diu que aquesta proposta del pla territorial no inclou el dèficit que acumula Catalunya avui. “Si admetem com a possible referència que el dèficit actual és de 93.000 habitatges de protecció oficial, que és el nombre de sol·licitants inscrits al registre de la Generalitat, resulta que el repte d’obra nova per als quinze anys següents puja fins a 313.000, que equival a una mitjana anual de 20.866 habitatges protegits”.
El salt que cal fer, doncs, és vertiginós. Fixem-nos-hi. Si el ritme d’habitatges acabats els darrers onze anys a Catalunya ha estat de 1.169 a l’any, l’objectiu formulat pel govern significa multiplicar aquest ritme per 17. “És un repte immens que no és ni conjuntural ni es pot abordar amb criteris de simple millora de les mesures vigents, sinó que significa abordar un canvi de paradigma de l’habitatge assequible, dins el marc global de l’estat del benestar, i que s’ha de reflectir en els pressupostos que el sector públic ha de destinar a l’habitatge, sense que això vulgui dir que el sector públic hagi d’assumir en exclusiva el cost d’aquest repte”, explica Jover.
La clau del problema de la manca acumulada d’habitatge protegit queda, doncs, molt clara: senzillament, no hi ha hagut voluntat ni diners públics per a construir-ne.
Però hi ha una segona part: on construir? Segons Jover, l’altre gran problema és el sòl. “Segons el pla territorial sectorial d’habitatge, Catalunya acumula reserves de sòl per a un total de 210.736 habitatges protegits, però el mateix document reconeix que és una estimació i no pas un inventari, de manera que se’n desconeix la ubicació precisa, el títol i el preu d’adquisició, la situació jurídica i urbanística i l’ús a què es dedica”, m’explica. Després de sentir aquestes paraules, penso que no anem bé. No sabem el terreny que trepitgem.
I afegeix: “El govern té un primer repte, que és inventariar i disposar de la informació que permeti de mobilitzar les reserves de sòl per a habitatge de protecció oficial, la major part de les quals estan disperses i en mans dels ajuntaments, que les han rebudes en concepte de cessió d’aprofitament urbanístic. Mentre l’urbanisme ha generat les reserves pertinents, la gestió d’aquestes reserves mitjançant els patrimonis públics de sòl i habitatge ha brillat per la seva absència. En teoria, els municipis han de passar la informació a la Generalitat, però no ho fan.” En definitiva, que no sabem on som, i encara que hi hagués diners, no sabríem gaire per on començar. Hem de sortir del pou i necessitem una escala molt llarga.
És el moment de recordar que el president Illa va anunciar, l’octubre passat, la construcció de 50.000 habitatges públics d’ara fins el 2030, amb una inversió anual de 1.100 milions d’euros. Com es podrà fer? Per Agustí Jover, ja és prou important que se’n parli i es comenci a fer algun pas, tot i que “una altra cosa seran els fets”. Diu que si avui arribessin diners per a construir habitatges protegits, caldria una gran “fluïdesa d’actuació” i sembla que, ara com ara, no existeix el mecanisme que l’hauria de fer possible.
I exposa una disjuntiva important. Com es repartirien, aquests diners, i com se’n decidirien les execucions? Ho decidiria cadascun dels 950 municipis? O un ens nou i potent de la Generalitat que digués on han d’anar, és a dir, després de crear una eina executiva poderosa? “Si no es fa això, poc podrem fer”, conclou.
I la conclusió de l’estudi va per aquest camí, i assenyala alguns dels entrebancs que cal solucionar: “Més enllà de poder generar reserves de sòl apte en quantitats i condicions adequades allà a on se’n necessita (política de sòl), cal que la política d’habitatge tracti la incoherència en alguns territoris entre el preu màxim de l’habitatge de protecció oficial i el preu de mercat de l’habitatge lliure (nou i usat); el grau de compatibilitat entre el preu màxim de l’habitatge de protecció oficial i la capacitat econòmica de les llars; el preu màxim i els costs de construcció creixents els darrers anys; l’absència de braç executor de les reserves en mans del sector públic; la complexitat burocràtica a l’hora de seleccionar els beneficiaris; la manca de finançament ajustat a les diferents modalitats d’habitatge de protecció oficial, amb la involucració de la banca privada, més enllà de l’ICO i de l’ICF; el marc jurídic estable i robust… És un problema complex que requereix transversalitat, voluntat política, col·laboració publicoprivada i mirada llarga.”
Em sembla una cursa d’obstacles i de fons, al mateix temps, que carrega la motxilla pesada que ha acumulat la deixadesa de l’estat espanyol aquests darrers anys. Tot plegat, molt complicat de solucionar.