Canvis radicals en la propietat i acomiadament del director general d’un grup editorial de tanta trajectòria com Grasset, la immensa majoria dels escriptors del qual han abandonat la casa. Centenars de professionals del món de la imatge demanen resistir a l’atac contra la cadena Canal+ i la privatització rampant de France Télévisions. Una ofensiva sense precedents fins ara de l’extrema dreta francesa en el terreny cultural. En els dos casos el factòtum és el grup Bolloré, del multimilionari Vincent Bolloré i el hòlding industrial i d’inversió del mateix nom de la seva família, un conglomerat planetari de comunicació-energia-logística. El “nou rei dels mitjans europeus”.

Parlar de guerra cultural a França seria la manera clàssica d’anomenar-ho, com també de les reaccions a Itàlia en contra dels directius melonistes d’unes quantes institucions d’importància, des de la Fenice veneciana fins a la Biennal d’art fa poc inaugurada a la mateixa Sereníssima. Són dos moviments contraris. A les terres italianes, l’extrema dreta dita “amable” comença a ser contestada en el terreny cultural; caldrà seguir-ne l’evolució i veure si  podem assegurar que Meloni està perdent. Mentre que a l’estat francès, gairebé en paral·lel als Estats Units, la cultura s’alça com l’escenari que fa visible el poder extremodretà com no ho havia fet fins ara: va a totes. En l’edició i en cine i tele.

És més que una guerra cultural en un lloc de guanyada reputació humanista, és un avís escandalós que l’extrema dreta avança sense manies a ritme trumpista a Europa. Fantasma armat que recorre el continent.

L’extrema dreta francesa té avui dues formacions, la clàssica de Marine Le Pen i la més encara extrema d’Éric Zemmour. No paren de créixer, la lepenista des de fa dècades. Són una força immensa. Que un grup com Bolloré prengui les regnes d’una editorial com Grasset i del servei públic audiovisual i domini una cadena de referència en la producció com Canal+ fa tremolar. La cultura francesa ha pogut vindicar-se de ple dret com a model i orientació plural en l’edició durant dècades que fan més d’un segle, i això perilla. També la seva producció audiovisual, protegida fins ara pels diners públics, “l’excepció francesa” enfront del domini hollywoodià al mercat.

Aquest abril, uns 250 autores i autors, molts dels quals força traduïts, van abandonar Grasset en protesta per l’acomiadament, un dia per l’altre del director general i reputat editor durant vint-i-sis anys, Olivier Nora. Mètodes trumpistes: fora, Olivier. Respectaran els contractes que ja hi tenen signats però no volen publicar més amb ells. Ara es demanen què passarà amb els seus drets d’autors, un problema difícil de resoldre que fa ballar el cap als juristes. “Sotmetre les edicions Grasset permet que Vincent Bolloré i la seva agenda d’incitació a l’odi prosperin als mitjans de comunicació”, n’ha dit l’escriptora Cloé Korman i el també escriptor Mark Weitzmann acusa la resposta dels nous amos de Grasset a la premsa que controla d’“un estil francès de l’odi com el que s’expressava als anys trenta”. La paraula, repetida, és “odi”.

En el terreny audiovisual, just el dia abans de la inauguració del festival de Canes, uns 600 professionals van publicar a Libération un manifest contra el “creixent control de l’extrema dreta”: “En deixar el cinema francès en mans d’un cap d’extrema dreta, ens arrisquem no sols a una homogeneïtzació de les pel·lícules, sinó també a una presa de control feixista de l’imaginari col·lectiu”, descriuen i denuncien aquests productors, propietaris de cinemes, cineastes, tècnics i actors, així com el col·lectiu anomenat Zapper Bolloré (‘Zàping a Bolloré’).

Així estan les coses de la cultura europea d’aquest segle XXI, guerrer, imperial, asservidor. Però també estan així: escriptors i creadors d’imatges diuen que prou. Arrisquen els seus diners i les seves carreres per dir que no. Aquest és el veritable avís per a navegants.