L’estratègia Puigdemont: cada cosa al seu moment i negociar el què i el com abans que el qui

  • Aquest matí mateix veurem si el canvi de mètode negociador que Puigdemont vol imposar funciona o si el PSOE no és capaç d'assumir-lo

VilaWeb

Manquen tan poques hores per a la votació sobre qui serà la presidenta del congrés espanyol que aquest editorial corre el perill de fer-se vell abans d’hora. Però els esdeveniments i els posicionaments que hem sabut aquestes darreres hores tenen interès, acabe passant el que acabe passant a partir de les deu del matí. En tenen perquè marquen el model de negociació que sembla que vol imposar el president Puigdemont. Un model que cal suposar que és el que s’aplicarà no solament en la conformació de la mesa del congrés, sinó també, i sobretot, en la negociació per a la investidura del pròxim president del govern espanyol.

En aquest sentit, Puigdemont ahir va afegir un altre matís per mitjà de la xarxa X (això que abans es deia Twitter), quan en una piulada (ja no sé si es diu així) va remarcar que l’hipotètic acord que es podria negociar amb el partit socialista per a fer de Francina Armengol la presidenta del congrés havia de ser “comprovable”. És a dir, que no havia de ser una promesa ni un compromís, sinó una acció. De govern.

De tot plegat podem deduir, per pura lògica, que els de Junts han exigit al president del govern espanyol en funcions un gest que hauria de tenir una traducció oficial, formal, legal. Una acció de govern, per tant, que s’hauria de plasmar o publicar abans del vot de Junts. I dic ‘de govern’ perquè no seria lògic exigir un gest parlamentari, tenint en compte que el parlament encara no s’ha constituït.

De tot plegat, si es confirma, es dedueixen les tres característiques de la mena de negociació que Junts vol imposar. La primera, que cada cosa vaja al seu moment –que es negocie ara la presidència del congrés espanyol no vol dir que es negocie res per a la presidència del govern, i encara menys un acord de legislatura o garanties sobre el pressupost anual. La segona, i aquesta ja la van posar sobre la taula la nit electoral, que es negocie el què, la càrrega política, abans que el qui, la persona. I la tercera, que potser era implícita però no la vaig detectar fins ahir, que es fixe abans el com, el mètode, que el qui. Coses concretes, signades i proclamades abans de cada vot.

Podem esperar, doncs, que avui a primeríssima hora del matí tindrem una primera concreció d’aquesta manera de negociar i de si funciona. L’executiva de Junts es reuneix a les vuit del matí i la votació al congrés espanyol comença a les deu. Si el que siga que s’haja negociat –que no sabem a hores d’ara què és– ha de ser “comprovable”, vol dir amb tota probabilitat que els socialistes no poden esperar-se a l’últim minut –ningú no vol comprovar mai res amb presses i menys encara si davant té un negociador gens de fiar. De manera que podem comptar que ben abans de les deu sabrem no solament el qui –si serà presidenta Armengol o Gamarra– sinó el què. I si ha funcionat o no el com aquest de cobrar per avançat.

 

PS1. Uns quants lectors m’heu escrit dient que en l’editorial d’ahir no vaig ser just amb Laura Borràs, que en el seu pas per Madrid va aguantar no votar el pressupost de Pedro Sánchez. Deixe constància, doncs, que això va ser així i que el president Torra també va ser contundent en aquest sentit. Però, evidentment, la dimensió d’això que passa ara és tota una altra.

PS2. Avui és l’aniversari dels atemptats a la Rambla i a Cambrils del 2017. Encara hi ha moltes ombres que planen sobre els fets, però precisament avui m’agradaria recordar que van tenir un paper molt decisiu per a conduir a la violenta reacció espanyola d’aquella tardor. Perquè, durant tres dies, la Generalitat de Catalunya va actuar com el govern d’un estat independent, va controlar el territori, va conduir les relacions internacionals i va solucionar la crisi. Sempre he estat convençut que aquells fets van obrir els ulls a l’estat espanyol i li van fer entendre que tot era preparat. D’ací la seua reacció desesperada a l’octubre.

PS3. Durant mesos, després de l’atemptat, em vaig dedicar a reconstruir pas a pas la reacció del grup dels Mossos d’Esquadra expert en gihadisme, que va tenir un paper clau les hores immediatament posteriors a l’atemptat. Això va originar aquest article: “Cent hores perseguint Younes”. El 155 va desmantellar aquesta unitat d’elit.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor