L’esquerra al servei del turbocapitalisme

  • Una certa esquerra dogmàtica –i tancada en la seua ciutadella privilegiada del 'sottogoverno'– encara no ha assumit que algunes de les seues propostes, en realitat, són un regal a l'oligarquia mundial

Vicent Partal
04.02.2025 - 21:40
Actualització: 04.02.2025 - 22:07
VilaWeb
Yolanda Díaz durant la conferència de premsa d'ahir.

El concepte de turbocapitalisme, proposat per Edward Luttwak l’any 1998, parteix de la idea que vivim una forma extrema de capitalisme caracteritzada per una globalització accelerada, una desregulació financera molt intensa i un domini absolut del mercat sobre els altres àmbits de la societat, com ara la política.

És un model que prioritza exclusivament el benefici a curt termini i que, per l’experiència dels anys passats, ja podem dir que origina desigualtats socials encara més grans que el model anterior, i crisis econòmiques més freqüents. Desigualtats socials que ara ja no afecten únicament els treballadors, sinó també les empreses.

Perquè una de les conseqüències més criticades del turbocapitalisme és l’efecte Glovo-Amazon. És a dir, la polarització programada de l’economia en uns oligarques d’abast global (Amazon), per un costat, i en una mà d’obra explotada, lumpen, que es dedica a servir aquests oligarques i a fer-los funcionar els negocis sense que ells hagen de pagar ni cinc (els ciclistes de Glovo).

La conseqüència més evident d’aquesta tenalla és la desaparició o l’empobriment de la classe mitjana i també la desaparició accelerada de la petita i mitjana empresa –incapaç de competir per dalt amb Amazon i per baix amb Glovo.

I aquesta darrera conseqüència té repercussions que van més enllà de l’economia: ciutats sense ànima d’on desapareixen les botigues de roba, els bars, les botigues de lampisteria, les llibreries o les peixateries, substituïdes pels Mercadona, per les cadenes de restauració, per les botigues xineses i per la presència aclaparadora dels paquets d’Amazon.

El canvi és tan radical i ha passat tan de pressa que una certa esquerra dogmàtica –i tancada en la seua ciutadella privilegiada del sottogoverno– encara no s’ha fet càrrec que una part de la seua actuació –algunes de les seues propostes– és un regal a l’oligarquia mundial. L’esquerra fa un regal al projecte del turbocapitalisme quan–sense mirar la realitat concreta– proposa polítiques que han estat una reivindicació històrica de la classe obrera, però que en el context d’avui, si s’apliquen sense matisos, afavoreixen els més rics. I això ve a tomb d’aquesta manera indiscriminada i insensible amb què el govern espanyol –i concretament Sumar– presenta el debat sobre la reducció de la jornada laboral.

L’aspiració de tothom a treballar el mínim d’hores possibles al millor sou possible és natural. Hem d’aspirar-hi, és clar que sí. A tots ens agradaria treballar menys, cobrar més i tenir més temps de lleure per a realitzar-nos. En un sistema de capitalisme d’estat com era l’URSS, decidir des de dalt i uniformement que es treballa menys i es cobra més no seria cap problema, però en un sistema de capitalisme de mercat fer les coses sense mirar quin efecte poden tenir sobre tots els racons de la societat, llançar propostes a l’engròs i agafant-se tan sols a l’eslògan o a la necessitat de sostenir una bandera és molt perillós.

Per què Sumar ha forçat aquesta norma, que és evident que no vol ni el PSOE? Doncs és ben fàcil: per fer-se veure. Per tenir un eslògan en el qual poder-se emparar en el moment de les votacions. Per eixir als informatius. Per marcar perfil polític, en definitiva. D’acord, però a costa de què ho fa?

Individualment, treballar tots menys hores és bo, sobre el paper ningú no ho pot discutir. Ara, col·lectivament, socialment, no diferenciar en absolut entre petites i mitjanes empreses i grans empreses –inclosa la més gran de totes, que és l’estat dels funcionaris– és un error molt gros.

Per això, si la reducció de jornada s’aplica sense mecanismes flexibles d’adaptació, sense tenir en compte la realitat de cada sector i les dimensions de cada empresa, sense pensar com afecta concretament cada àrea geogràfica i sense socórrer qui necessita ajuda per a adaptar-s’hi, la mesura pot acabar originant problemes molt greus per a les petites empreses i els seus treballadors i, consegüentment, pot acabar fomentant la concentració del mercat.

Crec que és fàcil d’entendre: si s’obliga un restaurant petit i el McDonald’s, de la mateixa manera i sense fer cap diferència, a reduir la jornada dels treballadors de 40 hores a 37,5, sense cap compensació i mantenint-los el sou, potser el restaurant no podrà conservar tots els treballadors, potser fins i tot haurà de tancar; però a la mateixa cantonada una multinacional com McDonald’s ja podeu estar segurs que s’ajustarà fàcilment a les noves condicions.

El resultat d’una mesura pensada més com a propaganda política que no pas com a projecte social, doncs, pot acabar en tancaments de negocis petits, en una dependència més gran de subcontractacions i de feina precària i molt probablement en una concentració del mercat a favor de les grans empreses.

Si s’apliquen normes estrictes, sense distingir ni fer distinció entre grans corporacions i pimes, les segones tenen tots els punts per a ofegar-se. Les grans empreses poden adaptar-se millor a la reducció de jornada perquè tenen més capital per a invertir en automatització i optimització de processos i perquè, com que tenen més treballadors, poden organitzar millor la feina. Per tant, com han explicat bé economistes de tot Europa, cal trobar un equilibri entre protegir els drets indiscutibles dels treballadors i no ofegar el teixit productiu local. Altrament, al final tan sols quedaran les grans corporacions dominant el mercat i fent allò que vulguen amb els treballadors.

I és interessant tornar a la proposta feta per Sumar per escatir si és realista o si tan sols els importa el colp d’efecte polític, sense pensar en les conseqüències socials que puga tenir.

Perquè no és cap detall menor que l’únic estat de la Unió Europea que ara mateix té establerta legalment una jornada laboral màxima inferior a 37 hores setmanals és l’estat francès –que la té en 35.

Segons Yolanda Díaz, això vol dir que l’estat espanyol s’equipararà al francès i serà capdavanter a Europa. Però és que hi ha unes quantes diferències de gruix entre aquestes dues economies, que és evident que no són equiparables. L’estat francès té un PIB de 2,8 bilions d’euros, i l’estat espanyol d’1,5 bilions. Això vol dir que l’economia francesa és gairebé el doble de gran. L’estructura econòmica també és diferent: l’estat francès té un sector industrial i tecnològic molt potent i l’estat espanyol depèn molt del turisme i la construcció. La productivitat per hora treballada a l’estat francès és més alta que a l’estat espanyol. I els sous també: el salari mitjà brut anual a l’estat francès és d’uns 46.000 euros i a l’estat espanyol d’uns 30.000 euros. Quant a la desocupació, a l’estat espanyol voreja el 12% de mitjana i a l’estat francès el 8%. Yolanda Díaz ens podria explicar per quina raó l’única cosa en què s’hi vol equiparar és en la jornada laboral?

Parlant seriosament, crec que la pregunta a fer-se és si aquesta esquerra d’eslògan i bandereta ha considerat si l’economia de l’estat espanyol es pot permetre una mesura que té una repercussió tan forta, econòmica i social, tenint en compte que en el precedent francès es va fer una aplicació molt gradual i plena de suports i beneficis fiscals explícits a la petita i mitjana empresa, que no són ni de lluny comparables en la proposta espanyola. La resposta, em fa l’efecte, és que no.

I encara una darrera cosa, que crec que els lectors de VilaWeb entendran especialment: com caram es pot proposar una mesura d’aquest estil sense tenir en compte les diferents realitats locals i l’impacte i la força diferenciada de la petita i mitjana empresa als Països Catalans?

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor