07.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 08.11.2023 - 17:14
És important tot això que passa a Madrid, l’avalot feixista al carrer i als mitjans i l’intent de colp d’estat coordinat pels jutges contra el poder polític. En els comentaris dels subscriptors a l’editorial d’ahir, alguns fins i tot deien que era tan important que podria arribar a justificar un vot de Junts a favor de la investidura de Pedro Sánchez, amb la intenció d’accelerar el trencament d’Espanya.
És un punt de vista a tenir en compte, tot i que ara com ara no el compartesc. Però sí que estic molt d’acord que aquesta Espanya trencada que es desplega davant els nostres ulls és un factor decisiu per al futur del procés d’independència de Catalunya. Perquè una constant en els processos d’independència arreu del món és que l’afebliment i el deteriorament del poder central és una condició bàsica a l’hora d’aconseguir-la.
I vull remarcar que la característica clau d’aquesta nova situació és el pas –que ja es fa obertament– de criminalitzar el PSOE.
Ara són tan sols crits al carrer demanant que Pedro Sánchez vaja a la presó o que s’il·legalitze el partit. Però ja podeu estar segurs que tard o d’hora algun jutge la demanarà, la presó de Sánchez. I, així, empenyerà l’estat espanyol per un viarany de gran risc. Perquè, si bé és clarament Vox que encapçala els avalots, no podem perdre de vista que el PP, en les intervencions d’aquestes darreres hores, no s’ha desmarcat gens ni mica de les acusacions que fa l’extrema dreta i més aviat n’ha alimentat argumentalment les exigències.
S’ho han guanyat a pols: hem arribat ací pels greus errors comesos pel PSOE el 2017 en relació amb Catalunya –i pel gran esforç i encert de l’independentisme català. El PSOE va emblanquir de manera insensata el nacionalisme espanyol caminant-hi de bracet i fent seua aquella tesi sempiterna que assegura que la unitat d’això que en diuen Espanya és un bé superior a la democràcia.
Però, si mirem a mitjà i llarg termini, això que passa a Madrid no és sinó la constatació –una vegada més– que el nacionalisme espanyol és i serà sempre una ideologia reaccionària, violenta, antidemocràtica i perillosa a la qual l’esquerra espanyola no ha volgut mai plantar cara com caldria. Per covardia o per coincidència patriòtica.
Durant la transició franquista, i perquè veníem de la dictadura i l’objectiu era incorporar-se a Europa, el nacionalisme espanyol va ser menys influent que mai. Però d’ençà de l’any 2000, amb Aznar, ha tornat i cada any que passa és més excitat i desacomplexat. I es veu més encoratjat pels poders permanents de l’estat, començant pel seu rei, amb aquell infame discurs del 3 d’octubre i continuant amb els jutges.
Tots sabem quin va ser el paper del PSOE durant la transició: facilitar que l’estat franquista sobrevisqués i continuàs manant en les profunditats de Madrid, en canvi de gaudir de les prebendes del poder executiu i parlamentari. Felipe González, com ara es veu claríssimament, no qüestionava res d’essencial.
Però les dècades han passat, i hi ha una situació política molt diferent i molt complicada. El nacionalisme espanyol regna de manera absoluta a Espanya, amb la dreta hereva del franquisme completament envalentida, mentre als Països Catalans, al País Basc i a Galícia, fins i tot a l’Aragó o les Canàries, l’espanyolisme topa amb una resistència cada dia més consolidada. En quantitat i en qualitat.
En qualitat perquè cada dia hi ha més gent que abomina Espanya i que no vol formar-ne part de cap manera. I en quantitat perquè el PSOE es dessagna a les mans de partits que ja parlen obertament de plurinacionalitat, de sobirania o d’independència –de Sumar a ERC, Junts, Compromís o Més, EH Bildu, el PNB, el BNG, la Chunta i tots els altres–, partits amb què, alerta!, ha de comptar si vol continuar governant. I que no pot menystenir perquè els necessita. Simplement perquè el PSOE no pot governar, ni podrà governar mai, amb el vot dels espanyols i prou.
(Sobre això, recordeu que a les eleccions del juliol el bloc PP-Vox va obtenir 123 dels escons en joc a les províncies estrictament espanyoles, el 51% del vot popular; i, en canvi, el PSOE i Sumar en van aconseguir solament 91.)
I això ha portat al punt que el PSOE, que en legislatures anteriors ja es va trobar obligat a acostar-se a Junqueras o Otegi, ara fins i tot es troba obligat a recórrer a Puigdemont –que és el màxim exponent possible de l’anti-Espanya, tant per haver proclamat la independència de Catalunya el 2017 com per haver resistit amb èxit i dignitat tots els atacs de l’estat espanyol, PSOE inclòs, aquests sis anys llargs.
No té cap més remei que pactar, però passa que alhora resta atrapat en la teranyina antidemocràtica que aquests anys ha contribuït tant a ordir, contra el País Basc primer i contra Catalunya després. I d’aquesta manera el PSOE passa a ser considerat criminal per una societat, l’espanyola, que ha crescut amb la idea que renegar de la unitat d’Espanya no és cap opció política, sinó que és un crim. Tan sols és qüestió de temps, doncs, que pete tot…
PS1. Novament, el problema greu el tenim a casa. Això, si creix, serà un momentum, però ací no hi ha cap pla per a aprofitar-lo.
PS2. Ara que fa vint anys de l’arribada del tripartit al poder, Ot Bou fa una sèrie d’entrevistes a fons amb polítics que van ser importants en aquell moment. Avui us oferim una entrevista a Marina Geli que farà parlar: “No he superat que ERC desertés de Junts pel Sí”.
PS3. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
Efectivament. Ara que es veu com cau l’estaca que ens anunciava Lluís Llach, a casa nostra ningú no es mou. La independència l’hem de guanyar nosaltres. Ningú ens la donarà. I l’alternativa és endinsar-se amb Castellà a un abisme sense fons a la vista.