En aquells anys noranta les festes majors eren l’esdeveniment per excel·lència. Als pobles del sud de Catalunya es començava amb el repartiment del panoli per les cases, les coquetes planes fetes amb farina i gust d’anís. L’abonament del ball comprat la setmana abans. I després els preparatius. Aquells camions carregats amb els escenaris de les orquestres que enfilaven el carrer major cap a la pista de ball. Els balcons amb la imatge de la patrona. I ben d’hora, al mig del carrer, les taules afilerades on es feia un esmorzar de baldanes, ous i sardines. Els crits i la música se sentien de bon matí des del llit, perquè tots vivíem a menys de dos carrers del campanar. A la tarda, els tabals de la banda de música ens despertaven de la migdiada i anàvem a la plaça de bous, sense preguntar-nos res més, si allò era civilitzat o no, amb els entrepans de truita per repartir entre amics i cosins. Les nits especials, concerts. En aquell temps les bandes de renom encara tocaven als pobles petits. No s’havien inventat els festivals d’estiu, ni de platja. A tot estirar, hi arribava el tecno del País Valencià com un somni de llibertat adulta, però poca cosa més.

Ningú no sap quan les festes van sortir de les nostres vides, però segurament va ser quan el món va començar a fer-se complex o quan ens van començar a semblar antigues. A poc a poc, vam perdre la referència de la proximitat i vam començar a creure que les coses interessants passaven fora. La cultura local era primitiva i immòbil i l’avantguarda vivia entre les ciutats i les pantalles. De fet, era precisament aquella distància física que creava la fantasia. Les del poble sentíem fascinació per allò que desconeixíem. La vida plena era, per definició, inaccessible i sofisticada, i fins i tot parlava en un altre accent o un altre idioma. Van haver de passar més de vint anys perquè tornéssim sobre aquelles fugides nostres o, si més no, provéssim de donar-los la profunditat que mereixen.

Fa uns quants dies hi tornàvem a pensar en el debat de cultura ‘Visions 5.1.‘, organitzat pel Museu de la Vida Rural i el digital Conca 5.1. Per què no hem estat capaços de reformular creativament els nostres referents i convertir-los en contemporanis sense perdre la identitat? Per què no podem donar volum reflexiu a la nostra experiència quotidiana?

La periodista Clàudia Rius hi apuntava directament. Els joves nascuts als vuitanta i noranta hem crescut en un món culturalment globalitzat en què hem perdut els referents més locals. La realitzadora Alba Sotorra recordava que, de joves, engegaven projectes per mostrar què feien i compartir-ho amb més creadors, però que quan arribaven a Barcelona, l’organització d’esdeveniments s’institucionalitzava i es convertia en una ‘indústria’ a rendibilitzar. Potser el problema de la cultura, sigui la més local o la global, sempre és la institucionalització que deixa fora el fet autèntic.

Aquests dies veiem també com la institucionalització de la cultura no és només un risc de les grans ciutats. Enguany, la suspensió pels ajuntaments de bona part de les festes majors demostra l’apropiació indeguda que la institució fa de les celebracions populars dels veïns. Aquests dies molts ajuntaments han anunciat que aquest 2020 no hi haurà festes majors, un fet inèdit des de la guerra.

La decisió s’ha justificat dient que calia intentar de garantir les mesures de distància que recomana la societat postpandèmia. Aquesta suspensió unilateral demostra que els responsables dels ajuntaments no han tingut en compte que les festes majors no són un esdeveniment institucional sinó una celebració del poble. M’ho recordava el gestor cultural Vicent Fibla en aquesta entrevista i això donava peu a endinsar-nos en certes sospites: per una banda, l’apropiació institucional dels fets culturals –i també de la cultura popular– i, per una altra, la incapacitat dels càrrecs polítics –que són els que prenen les decisions– de deixar espai a les noves expressions del poble, que podrien, en el millor dels casos, renovar uns programes festius que es clonen any rere any.

Abandonar les festes majors no és la solució per a evitar-ne la decadència, ni tan sols en època de covid-19. Les festes majors són l’essència de la celebració comunitària. Si ens ha deixat res aquesta pandèmia és tornar a valorar l’expressió més genuïna que tenim. Ara, cal revisitar-les perquè tornin a nodrir-se de les vivències quotidianes actuals i puguin recollir la identitat passada però també les nostres necessitats expressives actuals, que no són les mateixes que fa vint anys.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.