Què hi ha darrere els vídeos virals de “Les veus de la Dana”?

“Tots els qui han vingut a València a ajudar, xavals joves, i xiques, es mereixen un monument. No tenim diners per a pagar-los”, deia en un vídeo Juan Rosaleny, pescador jubilat de Catarroja (l’Horta Sud). “S’ho mereixen tot, i no volien res. Ajudar. Només ajudar.” Unes declaracions que van colpir molts valencians, que es veien reflectits en les seves paraules d’agraïment als joves que ajudaven en un moment tan crític. Molta gent va començar a compartir-ho a les xarxes socials i, al cap d’unes poques hores, el vídeo s’havia fet viral i ja acumulava més de sis milions de visualitzacions a Instagram. La pregunta era qui gestionava el compte que havia penjat aquell vídeo. Només hi havia un vídeo, però el nom del compte, “Les veus de la Dana”, deixava clara la seva intenció. Algú havia de donar veu als damnificats perquè se sabés què sentien.

La veu de la Dana és Juan Rosaleny, però també, Libertad Zanón, fotògrafa de Catarroja, parlant de salut mental i de les conseqüències emocionals que deixarà la gota freda quan les tasques més immediates i de supervivència ja hagin acabat. La veu de la Dana és Víctor Linares, músic de Paiporta (l’Horta Sud), criticant la gestió política de la catàstrofe. “La gestió de tots ha sigut nefasta. No sé com explicar-ho sense paraules que sone malament, perquè tots són criminals.” També és Verónica Andreu, visitadora mèdica, que relata com ha viscut aquests dies el seu fill de cinc anys. Les veus de la Dana també són Ángela María Gutiérrez, Ana María Chaler, Verónica March, José Luis Navarro i els milers de centenars de persones anònimes que han sofert els estralls de la gota freda. Tots ells són “Les veus de la Dana”, perquè tots ells tenen històries per a explicar i ser escoltades.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Les veus de la dana (@lesveusdeladana)

Víctor Suárez i Rubén González són els dos nois que hi ha darrere el projecte audiovisual de “Les veus de la Dana”. Amb la voluntat d’escoltar els relats que molts veïns de Catarroja, Picanya, Paiporta, Massanassa, Alfafar, Algemesí i tants altres pobles tenien ganes d’explicar, van decidir d’unir forces i el poc temps lliure que els quedava per a materialitzar la idea, amb dos objectius clars: visibilitzar la situació que viuen els afectats –i que viuran durant uns quants mesos més–, i crear un registre pausat de les vivències úniques i personals dels damnificats que serveixi com a memòria de la catàstrofe natural més greu que molts d’ells han viscut.

El dia D

Rubén González és un jove cuiner d’Albacete que va venir a València ara ja fa uns quants anys per estudiar. Tot i que actualment treballa de cuiner a la ciutat, també estudia filologia hispànica. Víctor Suárez és del barri de Benimaclet de València i treballa en el sector audiovisual de fa temps. Es van conèixer participant en l’organització d’un festival d’arts del barri. El dia de la gota freda, el dimarts 29 d’octubre, cap del dos s’imaginava que passés allò que va acabar passant.

Suárez és autònom i normalment treballa a casa. Aquell dia no va ser diferent. “Era un dia que feia molt de vent. Això ho recorde. Però tothom es pensava que seria una gota freda més, com tantes altres que hi ha hagut.” El cap de setmana abans, 26 i 27 d’octubre, recorda que havia plogut una mica, “però poc”, s’afanya a remarcar. No va ser fins ben entrat el vespre que no es va adonar de la magnitud de la tragèdia, una mica semblant al que li va passar a González.

Aquell dia, González tornava d’Albacete de visitar la família. Durant el viatge amb tren, va veure el cel molt ennuvolat, i li va cridar especialment l’atenció la quantitat d’aigua que baixava pels barrancs. També recorda les fortes ratxes de vent que hi havia. Com tothom, va rebre l’avís al mòbil a les 20.12. Feia dotze minuts que havia començat el seu torn de feina al restaurant on treballa. Va fer tot el servei “normal, com si res”. “Vaig anar a treballar com un dia normal. Recorde que vam haver de tancar la terrassa del restaurant perquè havien caigut quatre gotes, i sí que és veritat que aquell dia ens havien anul·lat les classes de la universitat, però va ser un dia molt normal”, relata. No va ser fins que va acabar el servei i va obrir el mòbil que no va saber què havia passat i passava tan sols a pocs quilòmetres d’on era. “Vaig començar a rebre vídeos de Paiporta, de Catarroja, de Massanassa, d’Utiel… I tot havia passat mentre jo era allà, treballant!”

L’endemà, 30 d’octubre, Suárez va rebre l’encàrrec d’un diari per a fer reportatges i entrevistes audiovisuals. Va agafar la càmera de vídeo i el micròfon i va anar cap a Paiporta. Com que no hi va poder arribar, es va desviar i va anar a Aldaia. El mateix dia, González va reunir-se amb un grup d’amics per anar a ajudar als llocs més afectats. El primer dia van anar a casa una amiga que vivia en uns baixos de Picanya, però els altres dies González va anar a Catarroja, on té família i on va viure durant un any. “Va ser completament desolador veure com els carrers que havia habitat durant un any ara estaven tan devastats. Veure com cases de veïns havien quedat totalment destrossades. La imatge era tan dura!”, recorda.

Un dia, la pala. L’altre, la càmera

Els dies posteriors a la gota freda, tant González com Suárez coincidien netejant i llevant fang dels carrers. El temps lliure que fins llavors havien dedicat a les seves afeccions, ara el dedicaven a fer de voluntaris per ajudar a la població danyada. Fins que, un dia, González va tenir un moment per a aturar i mirar què en deien les notícies. “Un dia, a Catarroja, amb el meu amic Pablo vam ajudar a casa d’en Pepe, un home d’uns seixanta anys. Vam ser amb ell, la seua dona i els seus fills. Ens explicaven com havien viscut els aiguats, la por que havien tingut aquella tarda. Mentre netejàvem, en Pablo va treure una paella plena de fang. Plena. En Pepe va dir-li que la llencés. Deia el mateix amb les fotografies, es pensava que no es podrien conservar. Aquell dia, vaig tornar destrossat a casa. Vaig posar-me a mirar les notícies i vaig adonar-me que faltava molt de relat humà. Les imatges que es donaven eren totalment apocalíptiques i molt allunyades del que realment es vivia aquells dies.” Va ser llavors quan González va pensar en Suárez i va trucar-li. Volia que tots els veïns que aquells dies tenien ganes de parlar tinguessin un espai pausat on fer-ho. Un espai allunyat del ritme frenètic dels directes, del sensacionalisme i dels grans titulars. En definitiva, González volia conservar la memòria de totes aquelles històries anònimes.

Així doncs, van deixar la pala i van agafar la càmera i el micròfon. Quan no treballaven, s’acostaven als municipis i demanaven a la gent si tenia temps per a explicar-los el seu testimoni. “Insistíem en el fet que volíem seure a parlar. Volíem fer entrevistes en profunditat, d’uns vint minuts o trenta, com a mínim”, explica Suárez. I afegeix: “Al principi, pensava que amb la càmera no ajudava gaire, però després vaig adonar-me que sí. D’una altra manera, és clar, però donar-los el temps i l’espai per a explicar-se és una cosa que també t’agraeixen.”

Les veus anònimes, “les veus de la Dana”

Una de les particularitats de “Les veus de la Dana” és que Suárez i González no busquen el sensacionalisme, únicament volen explicar com és el dia a dia dels afectats, fins i tot ara que ja fa gairebé un mes de la tragèdia. Curiosament, expliquen que, al principi, quan es plantaven als pobles amb la càmera, moltes persones els deien d’entrevistar aquella veïna que havia perdut el marit. O aquella altra que tenia una germana que va voler anar al garatge a treure el cotxe i ja no va tornar. O els familiars d’un altre veí que no havia tingut ningú que el pugés al primer pis i no es va poder salvar. Que per què no, si els acabaven d’entrevistar a la televisió. Però Suárez i González buscaven persones que s’haguessin vist afectades “d’una manera completament normal”: “Que no hagen perdut ningú al seu voltant. Simplement, que expliquen com ho han viscut ells.” Això no vol dir que més endavant no entrevistin o parlin amb persones que han perdut algú proper, però consideren que ara no és el moment. “Una història no és menys important que una altra”, remarquen. Per això, “Les veus de la Dana” posa noms i cognoms. Per això, “Les veus de la Dana” són Juan Rosaleny, Libertad Zanón, Víctor Linares, Ángela María Gutiérrez, Ana María Chaler, Verónica March, José Luis Navarro i els milers de centenars de persones anònimes que han sofert els estralls de la gota freda, d’una manera o d’una altra.

Un projecte que necessita finançament

Aquest és un projecte que Suárez i González fan de manera voluntària per aportar el seu gra de sorra a les múltiples ajudes per la gota freda. Hi dediquen moltes hores del seu temps de lleure i, tot i això, no en tenen prou. Com que les ajudes per a llevar fang, donar roba i aliments, gestionar i fer logística de tot el que arriba i fer donacions a fundacions i altres entitats sense ànim de lucre ja han quedat cobertes, Suárez i González demanen donacions per a finançar el projecte i dedicar-hi el temps que realment necessita. “La diferència és si podem dedicar-hi cinc hores el dia o cinc hores el mes”, diu Suárez.

Ara mateix les donacions es poden fer per mitjà de la plataforma GoFundMe. La xifra que han establert, de cinc mil euros, servirà per a pagar la traductora que tradueix els vídeos, fer una pàgina web on penjar les entrevistes en profunditat senceres –de moment, només hi ha penjats vídeos d’un minut al seu compte d’Instagram–, i poder dedicar-hi més temps.

Així i tot, hi insisteixen: “No volem oblidar la part humana de la tragèdia. No parlem de ponts i infrastructures trencades ni de cotxes apilats. Parlem de piles de paelles amuntegades i enfangades al carrer que, encara que no tallen el trànsit, expliquen molt més profundament la magnitud de la tragèdia.”