Que ningú no s’exalti, no pretenc fer una arenga revolucionària. La cosa és que comencem un any nou i em fa l’efecte que els ànims continuaran encrespats. I deixeu-me dir que jo ho trobo esplèndid: Catalunya és ara un país molt més viu que en la història recent del país. Si mirem enrere, els vint-i-tres anys de Pujol van ser molt ensopits (bé, ensopits per a nosaltres; ara sabem que ell, darrere de l’escenari, s’ho passava molt bé); el primer tripartit, el del president Maragall, ho va animar una mica, però l’ensopiment no va trigar a tornar a presidir la nostra vida col·lectiva.

Arran de l’Onze de Setembre del 2012, però, la societat catalana va començar a protagonitzar una nova manera de viure la política. En comptes de votar cada quatre anys i, a l’entremig, veure-les passar, els catalans ens hem sentit involucrats en el nostre futur com a poble. El 27 de setembre en va ser la prova final: pocs catalans no es van sentir interpel·lats per aquelles eleccions, tant els independentistes com els qui no volen sortir d’Espanya, els qui volen canviar el sistema i els qui no, els de dretes i els d’esquerres, els joves i els vells… Una mena d’aquelarre, que diria el detestable bisbe de Còrdova.

Sí, val més passar per la vida amb compromís, formant part de trinxeres, que no viure endormiscat i deixant fer els de sempre. En totes aquestes setmanes, però, tinc la impressió que a Catalunya ha faltat cultura política, de tots, sense excepció. I jo, el primer, que consti. Vull dir que potser hem pagat aquest ensopiment generat per tots aquells anys en què no ens demanaven mai l’opinió, i en què molts de nosaltres tampoc no reclamàvem de dir-la, més enllà del dia de votacions. Cultura política, vull dir, per a superar les adhesions indestructibles, les filiacions sense fissures, l’absència d’anàlisis raonades i, sobretot, la demonització d’aquells amb qui aparentment comparteixes coses, però que no són exactament dels teus.

Cultura política per a entendre, en primer lloc, que els resultats electorals a Catalunya i a Espanya demostren que vivim en una societat complexa. Reduir-ho tot a eixos únics (sobiranistes contra unionistes, conservadors contra progressistes o, per dir-ne un més, favorables al sistema instituït contra els qui el posen en qüestió) no serveix. Els eixos s’encreuen, la fidelització als partits polítics trontolla i els resultats de les catalanes i de les espanyoles demostra que bona part dels ciutadans catalans tenen en compte moltes qüestions i no només una. Catalunya és això. A tots ens agradaria que la majoria pensés com nosaltres, però si ens ho mirem amb una mica de distància és justament aquesta diversitat, que tothom exposa abrandadament a les xarxes socials, la que fa que el moment sigui apassionant. Després, l’un culpa els qui no ha votat, però això no serveix de gaire.

Cultura política per a deixar de criminalitzar paraules com ‘anticapitalisme’ o ‘assemblearisme’. Després de tot això que ha passat al nostre país i al país veí (els banquers enriquits, la pèrdua de les preferents, els desnonaments, la corrupció als partits polítics, les retallades en sanitat, educació i cultura…) és pot ser pro-capitalista? Ho dieu de debò? Entenc que es pot discutir sobre quines alternatives hi ha al capitalisme, si és que n’hi ha, però fer servir les paraules ‘anticapitalista’ o ‘antisistema’ com a insults ho trobo una broma de mal gust, atès que el sistema demostra permanentment que juga només a favor d’uns pocs.

En aquest mateix sentit, fer burla de les pràctiques assembleàries vol dir que donem suport a la dels comitès centrals dels partits? És millor o més democràtic que decideixin trenta que tres mil? Ja sé que, ara mateix, alguns m’esteu posant etiquetes. I jo no les negaré. Però amb això no vull dir que formacions com la CUP o En Comú ho facin tot bé, és clar que no. Ara, denigrar-ne els objectius i els mètodes sense dir res de la tradició de la qual venim no em sembla raonable. És evident que el desgast de la formació cupaire ha estat rotund i que només el futur dirà si podrà recuperar-se. Però no ens hauria de passar per alt que estan provant coses noves.

De tot això i més, en dic falta de cultura política. Fa poc, la Dolors Maset ho va deixar escrit a Facebook: ‘Qui ha cregut que esdevenir independents era cosa de “votar i moldre” anava errat.’ L’Andreu Barnils també ho va expressar molt bé, recentment, aquí mateix. Jo hi afegiria que el problema no són només les formacions polítiques i el periodisme, com ell deia, sinó tots aquells que hem pres la política des d’un cert fanatisme esportiu, uns d’un equip, uns altres d’un altre equip, i a fer trinxeres devocionàries. Vivim uns moments únics. Si m’ho diuen fa cinc anys, no m’hauria cregut que seríem a tocar de trencar amb l’estat espanyol. Però necessitem, em sembla, més assossegament. Més cultura política.

Defenso les trinxeres, sí, passar per la vida amb compromís. Al meu entendre, però, hi ha dues qüestions fonamentals, quan et col·loques en aquest estat: saber que de trinxera no n’hi ha només una i, sobretot, encertar de ple qui és el teu veritable adversari. I, així, com deia el jove Gramsci, ‘arribar junts a la veritat’.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.