Les set vides de Francisco Camps, una nosa per al Partit Popular

  • L'absolució a l'Audiència espanyola dóna ales a Francisco Camps, que es reivindica davant un PP que no l'esperava

Esperança Camps Barber
29.05.2024 - 21:40
Actualització: 30.05.2024 - 09:16
VilaWeb
Francisco Camps, ahir, a la conferència de premsa (fotografia: EFE/Ana Escobar).

Set o nou o deu. Totes les vides de Francisco Camps van eixir ahir a passejar estarrufades quan es va saber que l’audiència espanyola l’havia absolt d’una de les causes en què es va esmitjar el cas Gürtel. Això ha estat un regal enverinat per al PP valencià, i potser també per a l’espanyol, que encara celebra el primer aniversari de la victòria tan aclaparadora del 28 de maig de 2023.

Era la darrera causa que li quedava a Camps. El darrer graonet cap a la glòria, per a emprar paraules seues, i és el de la contracció d’una parada de la fira del turisme Fitur. L’acusaven de tràfic d’influències per haver adjudicat els contractes a l’empresa Orange Market, l’ou de la serp de la trama Gürtel, destapada a Madrid el 2009 i amb ramificacions al País Valencià. Els responsables de l’empresa, Francisco Correa o Álvaro Pérez, el Bigotis, sí que han estat condemnats en aquest judici. Onze acusats dels vint-i-sis van arribar a un acord amb la fiscalia i, en canvi de reconèixer els fets, han aconseguit una rebaixa de penes.

Camps sempre s’ha declarat innocent. Va passar igual amb el judici dels vestits que es va fer a l’Audiència de València. Col·laboradors molt estrets de Camps i membres de la trama també van pactar i van reconèixer els fets. Camps, no, i un jurat popular el va absoldre.

Feia set mesos que Francisco Camps esperava aquesta sentència. El judici de la trama valenciana de Gürtel va durar quaranta-cinc sessions, repartides en vuit mesos. En aquella sala van ocórrer uns quants incidents, com ara que el jutge amonestà l’ex-president perquè es movia massa; que ell decidí de posar-se la toga i asseure’s al costat del seu advocat; o que, una vegada més, se sentiren les cintes de les converses íntimes entre l’ex-president i el Bigotis, o entre la dona de Camps i el Bigotis un matí de Reis, que van ser molt esplèndids amb tota la família de l’ex-president. Camps es va enfrontar amb els seus antics amics, els va assenyalar i va negar totes les acusacions.

Totes les vides de Francisco Camps

Francisco Camps va dimitir el càrrec de president de la Generalitat el 21 de juliol de 2011. Feia poques setmanes que havia assolit a les urnes la majoria absoluta més gran que ha tingut mai un candidat a la presidència. En aquell moment ja havia estat encausat, la figura que ara es diu investigat, i la nit electoral ell va proclamar, amb el to messiànic que sempre l’ha acompanyat, que els ciutadans l’havien absolt. Feia dos anys que el cas Gürtel havia esclatat a Madrid i a ell l’esquitxava, en aquell moment, el presumpte regal d’uns vestits fets a mida per les empreses de la trama. Camps, que defensava la seua innocència, no volia dimitir de cap manera, però una telefonada de Mariano Rajoy i una conversa amb els seus mentors ultracatòlics com ell, Juan Cotino i Federico Trillo, el van fer canviar d’opinió.

En aquests quinze anys, Francisco Camps ha hagut de fer front a cinc processos i investigacions judicials, no tots relacionats amb la Gürtel. Després de l’absolució de la causa dels vestits, va ser citat com a testimoni en la causa del suposat finançament irregular del PP valencià en les eleccions del 2007 i del 2011. Uns quants processats el van assenyalar com a culpable, però ell va esquivar la imputació.

L’any 2014 va ser sobresegut el cas de la seua presumpta implicació en decisions relacionades amb la tramitació del projecte d’un centre de congressos de Castelló que havia de fer Santiago Calatrava.

Tampoc no es va haver d’asseure al banc dels acusats quan la fiscalia Anticorrupció va ordenar la investigació de l’organització dels premis de Fórmula 1 que es van fer al circuit urbà de València entre els anys 2008 i 2012. Així i tot, com que el cas es va dividir en unes quantes peces, Camps va constar com a investigat en dues.

Les despeses i les contractacions per a cobrir la visita del papa Benet XVI a València l’any 2006, també van ser investigades judicialment. Camps va ser processat per prevaricació, malbaratament i frau.

El regal enverinat per al PP

L’absolució de Francisco Camps ha arribat quan el PP de Carlos Mazón encara mantenia el regust de la celebració del primer aniversari de la victòria electoral del 28 de maig. Teòricament, a la legislatura encara li queden tres anys, però Camps ja ha demanat de tornar a la primera línia política i presentar-se a unes eleccions perquè, diu, té més il·lusió que el primer dia. A la conferència de premsa que va fer per a celebrar l’absolució, va dir que ja havia parlat amb Alberto Núñez Feijóo i que es moria de ganes de parlar amb Carlos Mazón.

El discurs de dimissió del juliol del 2011 era clapat de referències i expressions religioses. En aquell moment, el president dimitit es presentava davant el poble com aquell que es presta al martiri per a preservar una causa superior, el bon nom de la Generalitat. A partir d’aquell dia, la seua única missió ha estat arribar viu al dia d’ahir, el dia que va rebre la darrera absolució que per a ell és una butlla papal. Està net. És innocent. Té un expedient impol·lut i res no li pot impedir de tornar al lloc d’on, en paraules seues, mai no havia d’haver eixit.

I això és un problema per al PP. Un problema gros perquè, tot i que Francisco Camps ha estat absolt en totes aquestes causes, els fets que s’han jutjat van succeir quan ell era president de la Generalitat. Hi ha alts càrrecs seus que han estat condemnats i han estat a la presó. Com els seus amics de l’ànima. Que va haver-hi sobrecosts en l’organització dels grans premis de la fórmula 1 és cosa provada. Que el lloguer de les pantalles de la visita del papa era sobrevalorat és comprovat judicialment i hi ha condemnats. De fet, ahir mateix se sabia que l’audiència havia decidit que Pedro García, ex-director general de Radiotelevisió Valenciana, condemnat a dos anys de presó per aquest cas, no hi ingressàs perquè ha reconegut els fets i va retornant els diners dels sobrecosts que es va embutxacar. García era membre del cercle més íntim de Camps. Altrament, que la política de grans esdeveniments i el buidatge de les arques públiques va tenir el zenit durant els seus mandats és un fet que ningú no discuteix.

“Estic quasi més il·lusionat que quan vaig començar. No té gens de trellat això que ha passat aquests quinze anys. Era inexplicable, com vaig dir fa quinze anys. Mai no ha ocorregut absolutament res, ningú no em devia res i jo no devia res a ningú. Ho vaig dir. I s’ha demostrat, després de deu processos, que, efectivament, no havia ocorregut res”, va dir ahir, exultant, al costat del seu advocat.

La tebiesa de Carlos Mazón

Després de repassar aquests casos i de victimitzar-se, va llançar un avís a navegants: “No pot ser que algú com jo faça quinze anys que està apartat de la passió que sempre he demostrat per la política […]. M’encantaria sotmetre’m a les urnes. M’agradaria tornar a l’escrutini d’on vaig eixir i d’on no havia d’haver eixit mai”, va dir. I d’aquesta manera va deixar la pilota a la teulada de la direcció del PP.

Carlos Mazón va fer unes declaracions prou tèbies respecte de la possible tornada de Camps a la primera línia política. El va felicitar, això sí, però va esmerçar molta més energia a criticar els partits de l’esquerra, que quan eren a l’oposició van acusar Francisco Camps de corrupció. Amb tot, sí que va dir que espera que la sentència siga ferma perquè es puguen complir els estatuts del partit i li puguen retornar la militància i el carnet del PP.

No era la primera volta que Francisco Camps remava contra corrent de l’actual direcció del Partit Popular. Ara fa tres anys, quan en faltaven dos per a les eleccions municipals del 2023, va dir públicament que estava a disposició del partit i que se sentia amb ganes d’encapçalar la candidatura a l’Ajuntament de València. “Tinc prou força per a ser un bon batlle de València”, va escriure a X. Quan ho va dir, María José Català ja era la candidata oficiosa i ja exercia com a tal. Ja feia tàndem amb Carlos Mazón, que, de la Diputació d’Alacant estant, exercia com a cap de l’oposició fora de les Corts.

Aquella proposta, Camps no la va fer tot sol. L’acompanyava en tot moment el fantasma de la seua inspiradora Rita Barberà, la batllessa que va acabar repudiada pels seus companys de partit quan la corrupció va començar a esquitxar-la. Quan es preguntava als dirigents del PP sobre la proposta de Camps, feien el desentès, amb cara de pomes agres, com qui ha d’engolir un xarop infecte.

Les velles glòries

De moment, els únics que han demanat una tornada de Francisco Camps com Déu mana són els membres d’una plataforma que Camps mateix va crear i que es fa dir Foro Populares 2020. N’és el cap visible l’històric militant Pedro Agramunt, que va ser president del PP valencià entre el 1989 i el 1990, que va optar a la presidència de la Generalitat, diputat al congrés espanyol i a les Corts Valencianes i senador. L’any 2018 va ser acusat d’haver-se beneficiat d’una estructura corrupta per a aferrar-se al càrrec de president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, unes pràctiques batejades com a “diplomàcia del caviar”.

En un comunicat ple d’adjectius laudatoris, Agramunt parla del seu admirat Camps i critica el recorregut judicial que ha hagut de fer. Parla dels “quatre vestits” i diu que ha eixit indemne de totes les caues. “Estem segurs, i així ho desitgem, que la seua figura serà finalment rehabilitada, reivindicada i valorada per tots els valencians, especialment pels que som companys del seu partit. No oblidem que amb el procés dels vestits ja en marxa va obtenir la més gran victòria absoluta mai coneguda a les Corts”, diu Pedro Agramunt.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any