A l'escola Nostra Llar de Sabadell la policia espanyola va marxar empaitada sense haver trobat cap urna. Fotografia: Lluís Brunet

Hi ha milions d’històries sobre el referèndum de l’1-O. Cadascú té la seva i totes són tenyides d’una càrrega emotiva ben forta. Tanmateix, n’hi ha algunes que destaquen per com van resistir l’agressió policíaca i pel sentiment d’orgull col·lectiu nascut de la unió veïnal dels qui protegien cada col·legi electoral. Són les petites grans victòries que van fer del Primer d’Octubre una data per a no oblidar.

Quan els veïns d’Òrrius (Maresme) van veure horroritzats la violència que assolava els pobles del costat, Dosrius i Canyamars, es van activar per evitar el mateix destí. I van veure que la millor manera que no n’hi hagués era simplement que no n’hi pogués haver. Tres veïns tallarien arbres sobre la carretera tan bon punt els vigilants que serien a la cruïlla entre la carretera d’Argentona, Dosrius i Òrrius donessin la veu d’alarma.

‘Hi va haver un moment de confusió i els qui eren a l’encreuament van perdre el control d’on era la policia; s’havien desplaçat i no sabíem cap a on’, diu l’Oriol, veí d’Òrrius. Per prevenir mals majors van activar el protocol i van tallar cinc pins sobre la carretera. A banda, van fer repicar la campana de l’església per convocar els veïns per protegir l’ajuntament, el centre de votació.

Fotografia cedida.

‘No sabíem si els furgons de la policia s’havien aturat pels pins’, diu. Tanmateix, si els havien aconseguit de passar abans que arribessin a tallar-los, els consolava pensar que, almenys, impedirien que en sortissin. ‘Els pins van ser tot el dia allà i, un cop fet el recompte, vam avisar els qui els havien tallat que ja els podien netejar.’

La policia es va endur les urnes, però no pas els vots
Un altre exemple d’enginy per a burlar la repressió al referèndum i poder votar, el trobem al barri de Canyelles de Barcelona. Acabada la jornada electoral, el CDR de Nou Barris va adreçar-se al perfil de Twitter de la policia espanyola per dir-los que les urnes segrestades al col·legi Tomás Moro eren plenes de sobres buits.

L’Alba, que es va passar el dia a l’escola Tomás Moro, relata que, quan a primera hora del matí van veure les càrregues policíaques als altres col·legis, van tenir la precaució de preparar dues meses electorals menys i de guardar les urnes i paperetes en una sala de l’escola. Com a precaució extra, van organitzar grups de vigilància que recorrien el barri en bicicleta. Gràcies a això van poder avisar ràpidament que la policia es dirigia al centre.

‘En aquell moment, no sé si perquè ens vam il·luminar tots o què, vam omplir de sobres buits les dues urnes que havíem guardat i les vam canviar per les altres, que vam amagar en una aula tancada amb clau’, recorda l’Alba. No tothom ho tenia clar, hi havia el perill que trobessin les urnes amagades i que perdessin tots els vots, però va funcionar.

La policia va esbotzar la porta, va apartar els qui resistien pacíficament a terra i es van emportar les dues urnes. Però només aquelles dues. ‘Després vam sortir fora a perseguir-los, i fins que no se’n van anar no vam tornar a l’escola. Va ser llavors quan vam explicar que havíem fet el canvi i que podíem continuar votant, però vam demanar que ningú no en digués res a les xarxes socials perquè trobàvem que era possible que tornessin’.

La intervenció policíaca va ser al migdia, però a l’escola Tomás Moro van continuar votant fins a les 22.00. ‘Quan vam acabar el recompte vam fer el piulet dient a la policia que les urnes que s’havien emportat només tenien sobres sense cap vot. Crec que és el piulet més èpic que va fer el CDR de Nou Barris’, riu.

La ‘gimcana’ de David Fernàndez
Quan ja queia el sol i les urnes eren plenes de vots, a l’escola Dovella (el Clot, Barcelona) van patir per si la policia s’emportava tot l’esforç del dia. Com a moltes escoles, la solució va ser transportar les urnes en una gran comitiva a un centre més gran per a unir forces amb més veïns. El periodista Ismael Martín va recollir en un fil de piulets com l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez donava instruccions per a fer una ‘gimcana’.

La gran comitiva les va dur tres carrers més enllà, a l’Institut Zafra. Allà, a l’exterior del recinte, van trobar una marea humana que els va rebre a crits i aplaudiments. Després van repetir l’operació amb les urnes del Foment Martinenc. Tres col·legis electorals del Clot van unir forces per fer el recompte fora de perill, una situació inèdita en una democràcia.

‘On són les putes urnes?’
Sabadell és la cinquena ciutat en nombre d’habitants del Principat. Al cens electoral hi ha registrades més de 150.000 persones. I el dia del referèndum d’independència la policia espanyola ‘tan sols’ va actuar contra l’escola Nostra Llar, on sol votar la presidenta del parlament Carme Forcadell. De les moltes imatges d’aquell dia que es van viralitzar, n’hi ha una que els sabadellencs que eren a l’escola Nostra Llar recorden amb una emoció especial: com els veïns van reaccionar a la violència i la frustració de la policia per no haver-hi trobat cap urna empenyent-los fora del carrer.

En Jordi, un dels centenars de sabadellencs que hi votava, era en un bar comprant una ampolla d’aigua quan va veure com tot de furgonetes de la policia espanyola pujaven per la ronda de Ponent, una de les artèries més transitades del centre de la ciutat. ‘La reacció va ser córrer fins a l’entrada del col·legi a avisar i la gent es va concentrar a la porta.’ Tot i la resistència, els agents van aconseguir d’apartar els qui blocaven l’entrada i van rebentar-ne la porta, que és una vidriera. Dins restaven uns quants voluntaris, que eren els qui muntaven l’espai de votació, i que per sort van poder amagar les urnes i les paperetes’, diu en Jordi.

‘No se’n van endur res més. Van entrar dins del col·legi, van regirar-lo, van destrossar totes les portes i no van trobar ni urnes ni paperetes.’ La frustració dels agents s’ha conegut recentment gràcies a les imatges enregistrades per ells mateixos i publicades per eldiario.es. Per dissimular, en van sortir amb bosses d’escombraries en què duien una capsa amb aliments per a celíacs i una altra amb disfresses per als nens de l’escola.

Després d’haver fet l’escorcoll i de no haver-hi trobat res, els agents es van retirar i la gent els va perseguir carrer avall. ‘La reacció de tothom un cop se’n van és tornar al col·legi Nostra Llar i conjurar-nos a defensar-lo per si se’ls acut de tornar a venir a cercar de nou les que no han trobat’, diu en Jordi. Al cap de no res, el centre de votació ja funcionava a ple rendiment.

A l’escola Diputació de Barcelona ni hi van arribar
A l’escola Diputació, a l’esquerra de l’Eixample de Barcelona, ni tan sols van necessitar amagar les urnes per a defensar el referèndum. En van tenir prou omplint el carrer, de banda a banda, per a demostrar als agents que no podrien arribar-hi.

L’Enric va acudir-hi a les 6 del matí i ja hi havia moltíssima gent, però encara en van ser més. A primera hora una comitiva dels Mossos d’Esquadra s’hi va acostar, però, en veure la multitud, se’n va anar i la votació va començar sense problemes. La tranquil·litat es va allargar fins a les 11.00, quan algú va alertar per un grup de Signal que la policia espanyola era a la cantonada del carrer Viladomat amb Diputació. ‘Vaig començar a córrer per tot el carrer Diputació –recorda l’Enric– i vaig avisar els altres per fer una barrera humana.’

‘Calculo que devíem ser unes mil persones, no exagero. El carrer era ple de cantonada a cantonada. Van ser-hi vora mitja hora i nosaltres cridàvem consignes com “els carrers seran sempre nostres”, “no tenim por” o “volem votar”, explica. Finalment, els agents van fer mitja volta perquè no podien passar ni amb violència ni sense.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb