03.07.2025 - 21:40
Ara fa cent anys, el 5 de juny de 1925, el poeta i traductor Carles Riba ocupava la tribuna de l’Ateneu Barcelonès per pronunciar una de les conferències més influents de la crítica literària catalana. “Una generació sense novel·la”, aquest era el títol de la seva dissertació, que els lectors de la Veu de Catalunya van poder llegir dos dies després a la portada del diari. Després de pràcticament un segle de predomini de la poesia, la generació postnoucentista alertava del perill de fer suportar tot el pes d’una literatura sobre la fragilitat de la lírica. Ressonava en tots ells l’alerta donada per l’occità Paul Valéry en la seva visita a la ciutat, l’any 1924, en el sentit que els catalans havien de cultivar la prosa si no volien veure la seva llengua morta com els provençals, i que Riba recordaria anys després, amb els consells del seu mestre Vossler, quan assegurava que la majoria d’edat d’una llengua es guanya amb una prosa exacta i bella. Abans de Riba, havia obert foc Josep Maria de Sagarra, parlant directament de la por de la novel·la:
“El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donin novel·les. Novel·les llargues amb argument i incidents, novel·les entretingudes que siguin escrites en català i parlin de la vida del país. Si teniu amistat amb algun llibreter veureu que això que jo dic és tan cert com l’Evangeli que es canta. Avui és un públic considerable i apreciable el que llegeix i escriu en la nostra llengua. Aquest públic es vol entretenir amb un llibre a les mans, vol somniar, vol plorar, vol entendrir-se sense deixar-hi la pell i els ossos, gastant-se una quantitat de diners enraonada, de tres a quatre pessetes, quantitat que no desnivella cap pressupost ni fa anar coixa una persona que mengi el que té gana i porti sempre o gairebé sempre un duro a la butxaca.
Aquest gran públic no és que sigui molt mirat, no és que sia molt exigent, només demana que no l’ensopeixin, i és un públic de bona fe que estima les coses del país, i que si llegeix novel·les o històries forasteres, és perquè aquí no en fem, que si en féssim se les empassaria com bresques.”
La mirada francesa cap a Barcelona
De fet, no es pot dir que no hi hagués hagut autors que s’haguessin escarrassat a crear una narrativa catalana moderna, de Narcís Oller a Víctor Català, tot i ser fora del cànon. Ni tampoc que el país no segregués prou matèria primera literària per a construir novel·les. De fet, es pot dir que en aquell moment, mentre la literatura catalana reclamava novel·les, la francesa convertia en un subgènere la novel·la de Barcelona. O, més específicament, la novel·la del Barri Xinès o Districte V. En parlen dos llibres que acaben d’arribar a llibreries. D’una banda, Barcelona, l’eterna promesa, de la professora Maria Patricio-Mulero, editada per les Edicions de la Universitat de Barcelona dins la col·lecció Ciutats per pensar Europa, del mestre Antoni Martí Monterde; i d’una altra, La ciutat incandescent. Barcelona viscuda i escrita en francès, a càrrec del professor Ricard Ripoll, i editada per l’Ajuntament de Barcelona.
Patricio-Mulero defineix com a populista i orientalista, a la manera d’Edward Said, la mirada estrangera cap al Districte V. El nom popular de “Barri Xino” havia sorgit, segons la majoria de versions, de la ploma o la màquina d’escriure de Paco Madrid, que creuant-se amb un venedor d’origen xinès es va preguntar si Barcelona no tindria el seu propi Chinatown ocult. Però, rere aquest equívoc bateig –d’altres li discuteixen la paternitat—, s’hi combinaren dues mirades: la de la bohèmia i l’ambient canalla que traspassaria fronteres i la miserabilista i crítica que voldria acabar amb la delinqüència, la degradació i la prostitució de baixa estofa que no tan sols atreia la burgesia desitjosa de sensacions fortes, sinó, justament, els agosarats escriptors estrangers que buscaven l’autenticitat dels barris portuaris. Especialment, francesos. Arribats vuitanta anys després dels seus “avis romàntics”, ambientaren a Barcelona alguns dels seus relats Paul Morand, Francis Carco, Henry de Montherlant o Pierre Mac Orlan.
“Literatura de districte V… però bona”
Com explica Ripoll, Francis Carco, nom de ploma de François Marie Alecandre Carcopino-Tusoli, arriba a Barcelona el 28 d’abril de 1928 i s’hi està fins el 2 de maig. Tot i que visita la Sagrada Família i l’Eixample, les esglésies de Santa Maria del Mar, del Pi i de Betlem i sopa al Suís —on un cambrer culte, lector de Tagore, l’instrueix en les diferències identitàries entre els catalans i els espanyols—, torna recurrentment al Districte V, fascinat per l’ambient prostibulari i cabareter: del Marsella a la Criolla, passant pel bordell llegendari de Madame Petit. El febrer de 1929, l’anunci de la publicació al setmanari Gringoire de “La belle vie à Barcelone”, com a avançament del seu Primtemps d’Espagne, esvalota els ambients literaris barcelonins. Un jove Tomàs Garcés, a La Publicitat, denunciarà aquells escrits que “cerquen el nostre pintoresc en la nostra tara”. És a dir: “Es perden per carrerons mísers, fan la ronda dels cabarets, alcen amb gest cruel de turista la mica de vel que cobreix el vici barceloní, s’aturen, embadalits, davant el ‘cante jondo’, i poden, és clar, confegir sense dificultats una estampa tan innoble com acolorida. Algú s’estranyarà que els escriptors francesos no sàpiguen veure a Barcelona sinó el districte V. […] Els francesos, però, estimen el clixé. I es veu que el del districte V agrada.” Garcés no tan sols lamentarà els tòpics del neoromanticisme inventat pels francesos, sinó també que sigui un tema desaprofitat pels escriptors catalans.
Just Cabot, el crític més temut de la ciutat, gran manifasser de Mirador, li respon amb un article de títol eloqüent: “Literatura de districte V… però bona”, atès que considera que totes les provatures fetes fins ara d’escriure en català sobre el “Barri Xino” no poden ser considerades literatura. I, dirigint-se a Garcés, li replica amb una reflexió que és tota una sentència: “Quant a nosaltres, molt contents que surti un Carco català, de la qualitat literària del mateix Francis Carco, que escriu bé i sap fer una novel·la bona i té èxit sense cap concessió a les modes del dia. Tan contents com si ens sortís un François Mauriac o un Julien Green, novel·listes catòlics.” Serà un escriptor dels qui farà les primeres armes al periodisme, com tots els grans de la seva generació, Domènec de Bellmunt, qui entomarà l’envit de fer aquest paper, amb les sèries d’articles publicats a Mirador i La Rambla, alguns dels quals publicats amb el títol de “Les catacumbes de Barcelona” i, especialment, amb la novel·la L’àngel bohemi. Reportatges de la Barcelona pecadora, recuperats no fa gaires anys. Alhora, Printemps d’Espagne, a cavall de la novel·la i el reportatge, és un bon exemple del que assenyala la crítica literària de l’època: la crisi de la novel·la. Quan a Catalunya es reclamen novel·les urbanes o rurals, a la manera dels grans del segle XIX, de Balzac a Tolstoi, passant per Dickens, la literatura europea de postguerra enterra el gènere. Després del trencament de Marcel Proust i James Joyce, els anys vint són l’època del llibre de viatge, del reportatge, de la biografia. Albert Londres o André Maurois, però també Emil Ludwig o Stefan Zweig, són noms que assenyalaran els signes dels temps. L’obra de Josep Pla no s’entén sense aquesta cesura.
Quant a la novel·la barcelonina, ara ja no cal que vinguin escriptors francesos a escriure-la —tot i que Carrer Robadors, de Mathias Énard, sigui l’epígon de la narrativa barcelonina escrita en francès—, però encara de tant en tant apareix, com la serp d’estiu, la polèmica sobre l’absència de l’obra sobre Barcelona. Una excusa com una altra per a acomplexar i fer passar bou per bèstia grossa, i oblidar, de passada, que Sagarra es va esbandir de sobre la por contra la qual clamava. Si l’any 1925 havia reconegut que escriure una novel·la feia una certa por [“Tot literat que tingui una mica de consciència, al proposar-se un treball així, haurà de pensar fatalment en totes les altres novel·les de les literatures forasteres, haurà de pensar en el molt i bo que s’ha escrit, haurà de pensar en el moment d’ara, que és un moment de cansament i de depressió literària a tot el món, i haurà de pensar fatalment que aquí encara ho tenim tot per fer, i que escriure una novel·la catalana amb pretensions de cosa seriosa comporta una responsabilitat: no sabrà, en una paraula, per on començar ni com començar, tindrà una por instintiva del fracàs, i aquesta por, en definitiva, és la que el perd”], set anys després enllestia, en poques setmanes, Vida privada.
